dijous, 31 de gener de 2013

Si em mires


Escric, si escric, i no em vaga com voldria, més enllà dels preceptes...

J.V. Foix


Em  mires,  si em mires,  i mai  no et  vaga  com voldria,  més enllà  de la meva  distància...   i jo no ho sé,  mai no ho sé,  tot i que a  vegades pugui  pensar-m'ho,  sense acabar de decidir si ho voldria  de veritat o si no.  Sense saber  si aquesta distància  que és  la teva i  la que tu vols,  puc  arribar  algun dia a fer-la  també  meva  i   semblar-me  que realment  forma part  de la meva  vida.
O  no,  o potser  finalment  seria  millor que no em miressis  mai  i així  entendria, per fi,  quin  és  el teu pas, aquest  pas  a  cops  vacil·lant  i dubtós  amb el que  aconsegueixes avançar  els dies  i les  hores.  Em mires,  dius,  i  si saps  veure  la dolcesa  que sempre  vessa  dels  meus llavis, potser ja tens  el meu retrat  complet.  Qui sap  si no sóc  res més  que  aquest  dibuix  que algú  em  va  deixar  en herència fallida. Em  mires,  si em mires, i són  tan diferents  les  trajectòries dels esguards  mutus,  que no ens trobem.  Jo et miro,  encara,   i tu  sempre ho  saps.

Torna - 18  Et  mire

dimecres, 30 de gener de 2013

Ni una engruna

"El que importa és mantenir els ulls ben oberts 
i esforçar-se a l'amarguíssim exercici 
de veure les coses tal com són."

Màrius  Torres


Has perdut la fe.  Aquella fe forta i antiga  que  et feia creure que  els gestos  sempre  serien simètrics,  que les  paraules  sempre  tindrien una tornada.  Que  la recerca  sobre  la millor manera  de ser  al món i  sobre  com ha de ser  el proper  pas,  si  l'has de fer  de puntetes,  o  amb  un aplom  confiat,  sempre  seria  compartida.  Però  t'has  trobat  sola,  en un camí  desprotegit.  Els  personatges  que t'acompanyaven en l'obra  de la vida,  s'han anat emboirant  i  ara ja no són  ni un personatge,  ni tan  sols una silueta  nítida,  només presències  desdibuixades  i  imprecises.  Tant  com  tu ho ets,  finalment,  per  a  ells.  I ja fa temps  que ho saps,  però no volies  acceptar-ho.  Finalment  quan deixes  d'enganyar-te,  és  quan,  fins i tot sense  ni una  engruna de fe,  pots  tornar  a caminar.

Torna-17 - Personatge

dimarts, 29 de gener de 2013

S'omple la llacuna


La  meva  llacuna  era  buida  de mots,  i no obstant em semblava  prou  clara i nítida.  En  el seu buit  havia  construït  els  meus  records presents  i absents  a la vegada.   Mai no havia  oblidat del tot  la  nostra  història de  nens. Era  com un conte  de fades,  buit  de mots,   amb imatges  tendres  que  es  descolorien lentament ,  molt  lentament.  Els  somnis es  desdibuixaven,  sense perdre ni per  un moment  el seu  sabor  de mel, intensament  penetrant  en la seva dolcesa.  Molts  anys  enllà,  en el  temps,   mentre  les fotografies  en blanc  i negre,  em confirmaven  la meva  llacuna  buida  de mots  i plena  d'imatges.  Em vas  aturar.   Tu vas  posar-hi  els  mots,  i jo incrèdula enamorada de paraules mai  dites,  vaig  anar  omplint  la llacuna  dels teus  records.  Suraven,  suraven, de nou, els mots  oblidats,  com molses  i  troncs  que  algú  hagués  retingut   en contra de  la seva  voluntat  de surar, al fons  de la llacuna.  Els mots  sortits  dels meus  llavis d'adolescent  van surar  tant com els  teus  silencis meravellats.  I  sota  una nit  estelada  es  va  forjar  un  futur  diferent  a causa  d'un silenci  mal llegit.   Has  omplert  la llacuna  de mots,  només  per  retornar  de  seguida  als  teus  silencis de sempre.

Torna- 16 Llacunes

dilluns, 28 de gener de 2013

Saps


Només  és  una petita  escletxa  de  llum, però  és  tot el que tenim.  Se'm  fa estrany  aquest pas. És  un moviment cert,  perquè cada múscul  de la meva cama,  s'ha bellugat.  És un pas, però,  indefinit,  no duu enlloc l'etiqueta  marcada  per  saber  si és  un pas endavant  o un pas endarrere.  O potser,    en algun cas  les  dues  coses puguin coincidir,  encara que sembli mentida.  Ens  hem alimentat  sempre  de paradoxes,  i  en l'esgotament  d'aquest  camí,  ara  entrem en el nou  àmbit de les  contradiccions  fins i tot  oxímorons.  Necessito un pas  enrere per  poder  seguir.   Saps  com és de fàcil que per a tu la meva  ànima s'obri  en canal,  però no la vull més  exposada i nua  si ha de ser  en la solitud  extrema del teu desig de límits tant  precisos.  Amortalla el desig,  si et cal, com jo  amortallo,  dies  ha,   el sentiment  sencer  que no troba  sortida.  Aquest  encís  fora  de lloc,  que no sap  quin és  el corrent  per  fluir  fins a tu.  I aleshores,  lentament,  amb un petit  grinyol,  com una  queixa,  s'eixamplarà  l'escletxa  de cel,  perquè  haurem pintat  de blau,  els  minuts de dol  i seran del mateix  color que els instants  de pau.

Torna- 15 - Por

diumenge, 27 de gener de 2013

Encara sóc


Camino sola,  amb una empenta  renovada,  com si el passeig  m'hagués  de dur  una solució  definitiva.  No trobo ningú,  només la solitud  d'un matí de diumenge  que s'ha  apoderat   del meu carrer.  Respiro  i sento  l'aire fresc  com entra pel nas  i la frescor  no dura  més   que  unes dècimes de segon.  La temperatura del meu cos,  ha capturat  la temperatura  de l'aire  encara  més  prest  que  l'oxigen  que  li reclama.  Però  respiraré  igualment  encara  que la meva  atenció  es  posi  en un altre lloc.  Els pensaments  vénen  recurrents  i  avorrits,  ja no els necessito,  ja estan  pensats i estan gastats  i em poso a escoltar  el meu pas.  Sento els peus  dins els mitjons  i les  sabates.  I la  roba  em  frega la pell amb els  meus  moviments.    
I tornes,  i tornes amb la teva  imatge  de nen que ha comés  una falta i  jo torno a besar el teu silenci,  en la distància.  Un bes que dibuixa "sóc  aquí",  no he marxat  enlloc.  Sí,  encara hi sóc.  Encara sóc.

Torna - 14 - Senyal

dijous, 24 de gener de 2013

Caminarem

Definitives són les  absències,  que  al llarg  del temps anem acumulant  i no acabaríem de fer-ne  l'inventari.  Absències  volgudes,  absències inevitables,  absències  doloroses  precisament  per la seva  presència.  Absències  inconfessades.  Inconfessades  i encara  negades  amb insistència.  Negades com el  dolor  i la pena que ningú  vol assumir.  Caminarem per aquesta immensa heretat  de  la  pena, precisament per  travessar-la  i sortir-ne  finalment  il·lesos,  encara que la  sortida  sigui en algun lloc  desconegut  i erm,  desitjat  o no.  Qualsevol  paisatge  em semblarà millor que  els creuaments  de paraules que no es  toquen,  que les  mirades  que  no es  troben. Cerco  el consol,  que  ho és  i no ho és,  tot  a la vegada,  en aquella  mà  que  toca els cabells  i el aquells  llavis  que els besen. La  bellesa  d'un gest  autèntic i profund  contrasta  amb la seva fragilitat.  Retinc  la bellesa d'un gest sense futur,  un gest  que  no forma  part  de  cap  camí  ni de cap esbós que  dibuixaríem junts.  Un gest que  s'acaba  tot just en el mateix  moment de començar. Un gest  que estenc,  ben  a poc  a poc,  com alliso   cada  dia, els  llençols  just  sobre el matalàs  dels nostres  versos.

Torna - 13 - Si vols

dimecres, 23 de gener de 2013

Enduta pel corrent de mots


La  responsabilitat  a  vegades  talla les  ales   o  bé  fa  que el vol sigui massa  cansat.  I  en canvi  l'atenció,  com sempre  hauria de ser,  ha estat  gratuïta  com un regal  mutu que  no han buscat  i que  ha sorgit de  casualitats  i  d'ínfimes  coincidències. No  existeixen contractes pels regals,  ni  els  faria  cap falta  inventar-los.  Ell  li recorda el principi  de fluïdesa,  que ella  a vegades  té  tendència  a oblidar.  No  és  pas  que li sigui  difícil deixar-se dur  pel corrent   dels  dies,  ni dels  mots,  ni dels  intercanvis.   No,  més  aviat  li sembla  haver-ho  pres  com  una bona manera  de viatjar  la vida. I  potser fins i tot  sap deixar que l'aigua  mulli tot  el que hagi de mullar,  però  sovint,   es  troba  a les  mans  maneres  d'encarrilar  i  canalitzar  fluïdeses,  pensant,  ben  debades,  que  han  de millorar  alguna cosa. En el seu  pensament,  ella,  ara,  va  a ritme  lent   i  uns  passos  enrere  de la realitat. No esperar  res ha estat  molt  sovint  la clau  que ha obert  més portes.  I  sap  com fer-ho,  aquest  exercici  s'ha fet fàcil,  massa  fàcil,  alguns  cops.   No espera  res  més  del que rep,  que ja és molt,   rep  textos  sortits  d'altres mans  que  sap fer-se  seus  i  els respon,  com si li anés  la vida.  I  el text,  només,  és un mirall  on s'hi barregen les  persones  que han quedat  enrere,  amb els neguits  que les  sobreviuen  i amb l'impuls  indestructible de  tocar  i de deixar-se  tocar.  Amb  la il·lusió  de  trobar  un  regal  en despertar,  sota  el coixí.  I  res  no es  per sempre  i  ja saben que els  regals  sota  el coixí  un dia  s'acaben.  Només  vol  desitjar  que  aquest  fluir  se'ls acabi  tan plàcidament com ha arribat.  I  quan  llegeix  que li cal seguir  viva,  recorda  com li ha semblat  morir  d'una mort interior   i  invisible  i  com ha volgut  renéixer  un poquet  cada  dia,  precisament  buscant,  de nou,  perquè  no sabria com fer-ho  si no fos així,  la  manera  d'endegar els seus mots.

Torna - 12 - Fluidesa

Assaciar-se


Sovint  li sembla, contravenint  tot  pensament  raonable  i  realista,  que  precisament  és  en aquestes  acaballes  del dia,  quan tot  queda  en silenci  i ningú  destorba les  seves mans  ni els seus  moviments, que comença  a  viure.  La  solitud  d'unes hores,  a  vegades  d'uns pocs minuts li és més necessària  que el repòs  que li roben aquestes  estones. I sí,  el busca,  l'ha buscat  durant  dies i mesos perquè  precisament  l'havia  trobat  tant  sovint  i  perquè havien convingut i construït uns llocs  on trobar-se.  I després aquests  llocs s'han anat  fent  fum  i les  trobades,  que existeixen  sempre  i encara,  s'han fet estantisses,  com si  algú  les  hagués  xuclat  per  dins  i haguessin quedat buides, sense canviar  d'aparença,  però  sobretot s'han fet incertes,  efímeres  i  gairebé inexistents. I  mentre  s'escapen els  dies  sense haver-los  trenat  prou bé,  continua  deixant-se seduir per  les paraules  alienes.  I en aquest  món  tancat,  de finestres  obertes,  hi va  trobant  escletxes  per  on escapar-se  i on deixar  volar  la imaginació.   Es deixa  amarar  de  paraules  plenes  de nostàlgies  i de tristeses  i  va  seguint ,  tant  lentament  cada  fil,  que estira  i estira,  que les  sent  incrustades  als  seus òrgans  vitals  i  li sembla  que d'allà  mateix  en surtin  un brots  nous.  I pot  sentir,  amb  precisió, com ell la toca amb  cada  mot,  i  renovar  una recerca  que  flueix  d'una  manera diferent,  sinó  oposada,  però que  els  fa  gaudir  a cada instant,  mentre miren d'acoblar  els  ritmes  dels  batecs  i dels  versos.

Torna - 11- Fera famolenca

Colgats, els mots.

Devia ser en un altra vida, perquè el record se’m fa imprecís en el temps, quan en els dies il•lusionats i més joves i inexplorades encara les emocions més intenses, vaig dir-te “com si juguéssim”. Volia deixar que sortissin els mots dels sentiments d’una manera clara i directa, sense que cap d’ells ens fes fer un pas definitiu i potser en fals. Va ser com si juguéssim, que em vaig capbussar en el mar de les meves pròpies paraules. I tu t’hi vas deixar gronxar, la seva cadència et semblava prou plaent. Ens en vam enlluernar i vam seguir i seguir... em semblava a haver trobat la meva manera de ser al món. Tan lentament, que no ens en vam ni adonar, aquest joc es va descolorir, prenent uns colors suaus que sovint et feien preferir l’escalfor de la sorra del silenci, que el batec dels mots. Les intranscendències sovint menystingudes per tots dos, s’apoderaren del nostre llenguatge. I he colgat tant sovint á la sorra, línies i línies tot just pensades o bé escrites que la indiferència de mirada trista, caminava cada dia per la platja. Ara vagarejo per aquest univers que se’m fa cada cop més estrany, i m’agafo a cada fil de pensament , a cada fil dels teus mots, calcant maldestrament, amb paper fi d’una fragilitat extrema, oblits i absències, cicatrius i passats per conjurar-los en un allunyament volgut. 

M’apropo de nou, per renovar la meva fe en el llenguatge. L’espurna que llum que encén el dia.

Reparació


Feia temps, que no podia retrobar la imatge del teu cos nu entre els meus braços, sense desfer-me en llàgrimes. Alguna cosa s’havia espatllat en les sinapsis de les meves neurones, i sense saber com, allò mateix que abans era bonic i plaent: somiar-te, imaginar-te, com tantes vegades havia fet, de sobte es mudava en una melangia infinita que emboirava del tot el gaudi que esperava trobar. Sense demanar-me permís, algú havia censurat la imaginació i a hores d’ara jo només podia recolzar-me en una realitat ni buscada ni volguda, en una realitat d’absència sense límits coneguts que convertia els somnis en incertesa i malson. El procediment de reparació és ben senzill: només em cal una petita combinació d’uns quants verbs arrenglerats, que expliquin un simple desig, un moment viscut, un somni compartit, per sentir-los ben endins i la realitat dels mots, és suficient per que jo pugui repenjar-hi els somnis. I et retrobo, i sé que vull arraulir-me amb tu, perquè el millor consol és aquell compartit. I escolto la carícia de la teva veu i el xiuxiueig de les teves mans. I tu esperes el meu enfilall de besos que t’amaren lliscant esquena avall. I mentre ens reconeixem en aquest retrobament de lentitud buscada, entrem l’un dins de l’altre, molt més aviat en l’esperit, que no pas en el cos. Els cossos s’entretenen mandrosos en la recerca de sensacions sense deixar de mirar-nos als ulls i al rostre com a resposta de tot el que volem saber. Retrobats els somnis, la porta de nosaltres ja és oberta. Nosaltres també oberts per oferir i per rebre l’amor a dolls, aquests doll que es podria endur qualsevol cendra.

Desmemòria



No em semblava insalvable, no m'ho havia semblat mai, notariar l'instat precís de quan passa cada cosa, al menys per les coses importants. M'agradava explicar-li que em vaig enamorar d'ell en el precís instant de fer aquell gest i dir aquells mots, com ara, quan va agafar la meva llibreta d'espiral i es va seure als graons per llegir-la, escapant-se amb aquest gest senzill de la conversa general. O ben bé a l'inrevés, callar-me, però estar ben segura del quin va ser el moment que tot ho va espatllar... aquelles converses, aquelles que van durar mesos i malgrat això no en vam saber treure cap aproximació, només distància. 


Deu ser per aquesta raó que quan a la meva pregunta il·lusionada i curiosa "què ha estat el que t'ha fet canviar? quina paraula, quina idea, quin gest ha fet sorgir en tu aquest desig que em confesses?" ell va contestar amb un pausat i allargassat "no ho sé" vaig tenir molta feina en fer callar els mecanismes d'alarma i seguir endavant. 


Parlo en passat. Ara s'ha instal·lat en mi la desmemòria de les paraules i els gestos... perquè no cal recordar com s'ha esdevingut cada segon d'allò que m'ha fet mal. Potser em refugio en incertes i falses creences que les coses són com són sense que nosaltres puguem fer-hi res. Tot i saber que no és cert. I mentrestant sense la meva mirada atenta, em vaig adonant que es van fonent totes les guspires.

Escriu-me un bes


El temps, que ha passat tant generosament sobre tantes converses mantingudes al llarg de la seva vida, ha reaccionat químicament amb elles i n'ha sortit alguna cosa nova i desconeguda, allò que, a ella, li havia costat tant de descobrir. És un concepte sense cap nom adjudicat, i per manca d'imaginació de trobar-n'hi un, només se li acudeix de dir-li: conversa-temps. Aquest concepte dóna llum nova a les converses i les allunya d'inseguretats mal apreses, o de dubtes sobre les complicitats.

Sembla que (ni que sigui provisionalment) ha après que el temps i per tant les pauses formen part de la conversa per sempre. Que les confessions no caduquen i les complicitats, mentre les mirem amb afecte tampoc. És perillós girar-los la mirada... a vegades es fonen en un no res, però mai no serà a causa del temps.
I és per això que quan ella li demana "dóna'm un vers", sap molt bé el que vol dir-li i no pot evitar de recordar aquell altre cop, fa anys que li va demanar "escriu-me un bes". Malgrat un cert desconcert interior, ell va escriure un bes i ella va rebre cadascuna de els seves paraules directament sobre els llavis oberts i van poder seguir lligant amb llaços de colors bonics i potents aquesta conversa-temps que no volien pas que quedés esclarissada, diluïda, com quan estirem cotó fluix i va perdent densitat i cos.

I per això ella sap que, ara, ell, li donarà el vers i precisament ho farà de la millor manera. D'aquesta: com si fos possible...

Encallats a la sorra


Tot i el seu gest, marcat amb un traç d'indecisió i tenyit d'un to d'excessiva responsabilitat, es va enamorar d'ell per totes aquelles dolces incerteses que omplien els seus mots i les promeses mai dites que s’amagaven rere les seves paraules. 



Esperava que ell la despullés, només perquè sempre li demanava. Mentre duraven aquells instants en els quals ell es treia la roba, ella se’l mirava com hipnotitzada per la seva pròpia i incomprensible immobilitat. Aleshores, nu, l’alliberava, lentament, de cada peça de roba i de cada esfilagarsa d'espera que pogués envoltar el seu cos que retrobava el moviment. L’abraçada els capbussava adeleradament en la vida. Mai no van deixar de ser moments incerts, inventats per un home que buscava la manera de tenir-ho tot, les emocions intenses com un vent tempestuós i la calma de les quotidianitats. Un home que mai no va deixar que es trenqués l’encanteri de cada moment que passaven junts. Trobaven plaers delicadament intensos, amb una puresa i naturalitat com qui beu l’aigua d'una font. Sempre li proposava instants efímers per endur-se'ls enllà dels dies, com un tresor personal i intransferible que ja no volia compartir.

El retorn, el recomençar de cada cicle, era una cadència exacta de felicitats i de tristeses, ja coneguda i acceptada. Miraven i deixaven de mirar l’horitzó vacil•lant, segons com els parlava el mar dels dies.



Regal d'aniversari


Malgrat uns quants errors i neguits que m’han dut involuntàriament a un cert retir interior, que intento dissimular el millor que puc, mai no he dubtat en oferir el palmell de les mans. No ho dubtaria, ara tampoc, inconscient, a canvi d’un dors. Com encaixar-les sinó? Confesso que tampoc ho tinc clar. I amb aquesta veritat i mentida, tot a la vegada, em cobreixo de possibles dubtes, defalliments o relliscades. Potser ho tinc clar, perquè la vida per a mi és a quest risc interior permanent que fa em veure els dies com molt més que una almoina i que a vegades enlluerna i a vegades fereix, però que sempre m’alimenta. I no ho tinc clar, perquè no sé on trobaré el fil que necessito. En cada viatge, sempre necessitem dibuixar-nos massa perfectes els uns pels altres i d’aquí ens vénen els errors i d’aquí sorgeixen els neguits. Reconèixer un gest en nosaltres mateixos, potser també i encara més en l’altre que ens mira, ja és viure. Saber reconèixer els mots i els silencis i les absències i retornar-les com un mirall d’aigua, a vegades clar, a vegades deformat, a vegades tèrbol. No vull defugir el contacte. Els miralls d'aigua són múltiples i diversos o no són, mentre s'enterboleix l'ànima. Però sempre tornen.

Llegeix els seus versos, poeta, i segueix viu. 
Sembra’ns de mots i enllacem la vida.


Torna -5 - Mans

Abstreta

De quina vida no podré jo abstreure'm avui? de quina ahir? 

Hi ha una vida que s'enganxa a cada escletxa dels segons, com la d'ahir. Ella va definir-me exactament com volia que fos, com calia que fos, sense marges d'error. I a vegades això em desperta un inesperat gaudi, per bé que sigui un plaer de color gris. 

Avui la vida que se m'arrapa endins és una altra vida, que no acaba de marxar mai, per bé que ahir feia vacances. Aquesta vida on la pell és només una enyorança que porta escrit un gran llistat de petites pèrdues que li han canviat el seu color. I em sento jo mateixa, sento que trio cada gest i que a voltes no el trio bé. Quina vida m'acaba semblant més apegalosa? Dos corrents de vida, que m'arrosseguen sense treva, de l'un a l'altre.

No sento que el riu sigui sec, potser aquest buit, si un dia arriba, finalment serà un gran significat pendent.


Torna - 4 - Abstret

Temporal

Abandono el vaixell. Em retiro. Penso. Però no ho dic. Ni ho escric. M'imagino saltant per la borda d'aquest amor, i al mateix temps, d'aquesta amistat sempre tant ben trenada i teixida amb els mateixos fils. Renunciar a l'idioma comú que es corresponia exactament a cada idea, a cada sentiment, renunciar als mots de braços oberts que acollien sempre. No podria pas saltar a mar obert a la deriva. M'enganyo. Quedar-me quan l'idioma comú ja no existeix, quan els mots reboten com pilotes que topen amb murs invisibles. No és renunciar també? Però no, encara no n'hi ha prou. Adoptaré aquest temps nou, desconegut i orfe, com una mare a l'ensems adoptiva i òrfena. I nodriré els minuts o els mesos fins que siguin prou forts i deixin d'esquerdar-se cada segon pels programes apresos com virus que s'incrusten el les cèl·lules abans més sanes.

La vida sense ell

Però ben endins, encara sent la revolta. Mai no es conformarà d'haver perdut el dret per a tota caminada, encara que ella també ho senti de la mateixa  manera. Ella sap que la vida sense ell, també pot ser bonica, si la vol així. Que vindrà l'hivern de les fulles mortes i arbres despullats i encara caminarà per estores flonges i sabrà veure la claror tamisada pels núvols que dóna un encant especial i melancòlic a la ciutat. I malgrat que no sap creure en el retorn de cap primavera, estimarà l'hivern de colors pàl·lids,  de neus verges sense trepitjar, dels silencis de neu que purifiquen l'ànima. 

Estimarà els ciclàmens vermells que neixen, cada hivern, de nou, i del no res, damunt la tauleta del porxo.

Torna - 2 - La vida sense  ella

Les propietats d'un diàleg absurd


No sabria dir prou bé si és realment una cosa convinguda, de no deixar que el silenci envaeixi el seu espai comú i seguir amb l’intercanvi de paraules. Com si el silenci fos més esgarrifós encara que les paraules que ja no duen enlloc. Ella segueix vivint dintre seu l’evidència d’una existència trencada. Com si un objecte malmès ja no ens fes el servei que abans ens prestava. Confien, encara, en les seves paraules. Com si les paraules, sinceres de l’un, assenyades de l’altre, poguessin reconstruir aquell món que no existeix. Però l’ús del llenguatge no ens assegura mai res d’avançada. Ningú no garanteix que amb les paraules, benintencionades i distants o bé alliberadores i gastades es guareixi cap desperfecte que ja havien causat mots similars. Han establert una conveniència i com totes les estratègies que sorgeixen dels artificis de la voluntat imposada fa més feixuga l’espera del desafecte. Un desafecte que ella sap que no esdevindrà. Ho sap. Malgrat que disfressi les paraules i la seva vida sencera d’una aparença calma que no sap treure la saba que creix al seu voltant en forma d’afectes que l’observen, que vigilen el seu posat ombrívol. Però cap dels dos gosa interrompre el corrent de la comèdia. Sembla llei de vida (de la vida que aliena) mirar cap a un altre cantó.