dimecres, 27 de febrer de 2013

Buit


Tots els somnis em caduquen 
i el racó on ells i jo 
ens foníem i ens fèiem u, 
m'ha quedat buit. 
M'estimo, apassionadament 
tota la buidor que sento. 
Provar de ressuscitar els somnis 
que van morir tan lentament 
i amb tanta pena 
m'enfonsa en la tristesa infinita. 
És més asèptic
i fins i tot tranquil 
aquest no res 
escrit en un gel inexistent.

Torna 36 - Efímer

Els dies al contenidor gris

No em quedaré  el teu dia  insofrible,  no  sabria pas què  fer-ne.  No  tinc  confiança  en el reciclatge  dels  dies  que  proposes.  Inventaré un contenidor  gris  i  llençaré,  si no tens  esma  per  fer-ho tu mateix,  els  teus  dies    i  algun de meu també,  en aquest  nou  color  de reciclatge.   Ningú no en farà  res,  no ens enganyem.  Hi ha  superàvit de dies  insuportables.   No hi  ha  cap procediment  ni cap argument  raonable  que funcioni. No funciona  res,  perquè  ja ens  va bé  que sigui  així.  Els  volem aquests  dies,  els atresorem  com si ens hi anés  la vida.   I  a  vegades val més  així.  Dir  les  coses  pel seu nom  i  viure  els dies tal com són.  Aquell  dia,  el reconeixes?  Aquell  dia  que  et  diuen  repetidament  que  és  bonic  "Quin dia més  maco que fa"  I tu no li veus,  el  cel  ben blau,  el sol  escalfa  fins  i tot  a ple  hivern,  el bosc  amb  restes  de nevada,  encara  neta.   I  res  no és  bell.  Només  és.  És perquè  ha de ser,  d'iniciativa pròpia  de la terra  que va a  la seva.  Però  no  t'ho han demanat  pas   com volies el dia  i de fet  t'és  igual  com sigui,  si no tens  el que vols.  Tan li fa  la  neu. La  neu no arregla  res.  Falseja,  m'emblanquina  el meu  gris.  

Abans  de  marxar m'he de  disculpar  abastament  per  la gosadia,  però no sabria  pas  estar-me'n,  ni  de disculpar-me   ni de  dir-ho.    Torna-te'n,  amic,   al teu racó de somnis,  si encara  el tens. Encara que no  ho vulguis  veure, tu mateix,  si  te   n'hi vas,  ja t'has  reciclat  el dia. 

Gel


Em  regalimen els  teus  t'estimo  mandrosos,  que  volen  cobrir-me  les ferides  de la pell escrostonada  del  somni.  I  em queden suspesos, glaçats,  encara que no t'ho digui  i  jo mateixa em vulgui creure  que  si els dius, que si els escolto,  ni que sigui molt  lentament,  m'arribaran  allà  on em fan falta.    No,  no hi arriben mai,  perquè  sempre  te'ls  tornes  a endur,  com si els tinguessis  lligats  d'un fil  i me'ls  donessis  només  en préstec.  Així  que  et  separes  dues passes  de mi,  el  teu  t'estimo  torna  amb  tu,  perquè és   només  teu  i  no meu.    Caramells de t'estimo  em glacen l'ànima.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Hi ha frases que mai no he dit


Hi ha  frases  que mai  no he dit,   hi ha  frases inventades i  d'altres manllevades que  no repeteixo  per  por de fer-ho inadequadament.  Paraules sinceres  i dures  que  s'agafen, com si fossin  dues  mans  de dits  forts  i  potents, a  aquesta  estela dels meus afectes,  dels meus  afectes  passats,  presents  i futurs.    Dir-les  seria  com  profanar  aquell  temple  que havíem  construït tàcitament amb les pedres de no  exigència,  amb l'argamassa  de la comprensió,  de l'acceptació  de  les  coses  com són  i  dels  condicionants  que  duen amb elles. Encara que no les  vulgui dir,  només  pensar-les  em projecta  cap a un futur  més  clar  i més  lliure.  Esborra rere  meu  les  ombres  massa  fosques  i  deixa  la llum  a la bellesa  que  havíem inventat.  No sé si voldràs  ballar  al  ritme  que  et marquin  altres  passes,  però  sento  que  he de  deixar  alguna  engruna,   encara que se les  mengin els  ocells,  alguna  engruna  perquè  em puguis  trobar.  Faré  trencaclosques  inaudits,  amb les  meves frases.  Les vull  suaus,  sense  deixar  de ser  sinceres.  N'hi havia una que vaig  començar  a dir-la  dos  cops  i mai  em vaig  atrevir  amb els  mots  originals  que la completaven.  Ara  en canvio  el final,    primera  engruna  sobre  la pols  del camí:  sempre m'he sentit  estimada per  tu...  i  en el silenci  inacabat  d'aquests  mots,  ara  afegiria  i  sé  que puc  sentir-me  estimada  encara...

Torna 33  Ignorància

dissabte, 23 de febrer de 2013

Felicitats infinitesimals


Friso per  descobrir on deuen anar  a parar  aquells  gestos  i  aquells mots infinitesimals  que  contenien universos  de felicitats  en potència.  Confonent massa  sovint  els  desitjos amb  unes realitats  que no acaben de ser-ho,  volia  imaginar  que  es  desplaçaven,  com viatgers  de l'espai  d'una  estrella  a l'altra.  No importava  que fossin distants i llunyanes. Esgotades les  subtileses,  com si  d'un  metall preciós  es  tractés, rar  i escàs,  em prenia  el temps  per observar  bé  aquest  espai  buit  i immens que sempre  m'ha  costat  de veure. I  em dirigia  mandrosament  on veia  que les  reserves  no  estaven esgotades.  Potser  no he  agafat la bona  direcció,  potser  algú  abans  ja t'havia  esgotat  els  gestos  i els  mots.  No  hi eren. I  ja  n'he tornat,  subtileses  perdudes com els mitjons  desaparellats  que es  busquen i no es  troben.  Refaig  de nou  el camí,  canviant  de rumb.  Acostumada  als  impossibles,  sé que  n'hi ha que  es  dobleguen  i  agafen la forma i la pell d'un nosaltres  incert  i n'hi ha  que no,  que segueixen en el seu lloc  irreductibles.  Com podríem saber-ho,  sense  tastar-los?

Torna 32 - Mil·limetries

dijous, 21 de febrer de 2013

Enlluernada

Una fotografia  que  em va regalar  la Pilar

Enlluernada  per aquella  claror,  que ni els  núvols més  espessos podien tapar,  no sabia  veure  cap camí que no fos  amb  tu.   I  ens endinsàvem  i ens embolicàvem  en  aquella  selva on les  argelagues  i els  esbarzers  prenien forma de mots  i de silencis a  parts  iguals.  La  indecisió  ens feia aturar en aquest  lloc,  sovint  inhòspit,  provant d'acomodar-nos-hi  sense  dolor. Ara,  aquest silenci  discret  m'allibera.  He  començat aquests  nous  passos en solitud.  Les  il·lusions  s'han assecat,   però  potser  duien llavors  noves  endins, i germinaran,  com els arbres que creixen immensos  d'un petit  no res.  Camino,  no  pas en l'absència  de mots,  sinó  en l'abundància  d'uns  mots  desconeguts que  ja  no sabràs.  Escampo  mots  desendreçadament,  només  per  seguir  el meu propi  rastre.  Hi ha renúncies  inexistents,  com la meva,  no és  cap renúncia deixar  d'agombolar  impossibles. No,  no hi haurà  cap desert  en aquest  camí.

Torna nº 31 - Cec

dimecres, 20 de febrer de 2013

Records


Mai no m'havien fet por  els anys,   em semblaven  com un rajolí  que  a  cops  lentament  i  sovint  molt de pressa  anava  omplint  la  meva  vida.  Atresorava  els  anys,  com  si  d'una riquesa  immensa  es tractés.  Mirar  enrere, cap als anys joves,  mai no m'havia semblat  massa  suggeridor,   veia  el present  més  ple,  més ben equipat  que qualsevol dels  anys  que a primer  cop d'ull em podien semblar farcits de  bellesa  i  de felicitat.  No hagués  tornat  enrere,  no.  

Retalls  de memòria  es  mantenen escampats,  sense  que  mai faci cap  curs  de  patchwork  mental,  per aprendre  a cosir-los  amb  harmonia  i fer  que el resultat  sigui  bell.  Mai no m'ha interessat  prou  el passat  com per abocar-hi  molts afectes,  ni moltes  hores,  ni molts minuts. 

Però sense  saber  com,  els  hàbits  de les  meves passejades mentals  han canviat,  les  passes  que feien camí  endavant,  segures  i  tranquil·les,  ara  s'aturaven  sovint, sense  ni adonar-m'en. No pas  cap al  passat  llunyà,  sinó  com si volguessin fermar-se en un  ara i aquí força recent. Si no m'obeeixen les  passes,  em submergiré  en l'aigua,  en l'aigua d'un present  i un futur  immediat.  Si no m'obeeixen les  passes,  nedaré  a força de braços.  I seguiré  endavant,  guardaré  a la  capsa  de llauna més  bonica  que trobi,  els  retalls  sense  cosir,  i ara  l'un  i ara  l'altre,  m'aproparan  sense  massa  tristesa,  als que no hi són.  I  recordaré  sempre  el teu  riure,  que  no regalaves  amb  gaire  freqüència,  però  el  treies  generosament  a dolls  potents  quan  sabíem  conjurar  entre  tots,  la  màgia  de la complicitat  damunt  la teva  taula.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Ni un dia més


Ni un dia més.  Ni un dia  més vull que sigui un dia  de merda.  No importa  gens  que m'hagis  fet  dubtar  de mi  mateixa  ni que les nostres filigranes  ja  siguin  ferralla.  Ja  no em fa res  que les paraules  no hagin estat  ben triades i encara ens facin nosa en aquest escampall insostenible.  Les recolliré  poc  a poc amb la pala  d'escombrar  fins que no en quedi ni una.  Tan se val  que  encara  em falti  aprendre  com  llevar-me  al matí  i com posar els peus a  terra  en aquest  món nou  i erm  de tu.  De moment no s'ensorra res  sota  els meus  peus.   Ja no m'amoïnen  totes  les  llàgrimes  vessades  ni tampoc  les  que  queden per  vessar. Ni tan sols  tinc  recança de les  caminades perdudes  per  falta  d'esma...  encara tinc  cames.

Aixeco  el  cap.  I  així  els reflexos desdibuixats,  incerts  i que em neguen endins,  perden protagonisme aclaparador i  la realitat  pren  la  seva  mida.   Els  arbres  creixen cap al cel.  A la superfície  de l'aigua  tot  tremola. 

No, ni per  tu ni per  ningú,  ni un dia  més.

Torna  nº 29 - Dia de merda

dissabte, 16 de febrer de 2013

Com un miratge


Ens  hem vist  com en un miratge.  Hem sabut  copsar  només  les  imatges invertides  de nosaltres  mateixos,  amb l'esperança  que  aquesta  fos  en realitat la imatge  de l'altre.  No ho era.  Mai no  m'has  vist,  ni  nua,  ni sencera.  Has  posat la meva ànima  en una taula  de laboratori i utilitzant  totes les eines  que  et calien has  tallat  i disseccionat.  Això  vull,  això  no vull.  Jo he intentat  recompondre  un cop i  un  altre  la meva integritat.  Per  fi  he  entès  que mai no em veuràs:  ni  nua  ni sencera.  Un miratge  pot  ser  bell.  Però només  és  una imatge,  que  s'ha escapat  del lloc  que li pertocava.

Torna  nº 28 - Quan em despulle

divendres, 15 de febrer de 2013

Si la inventem


La perfecció  existeix.  Jo també  l'he  tastada,  un cop i un altre,  en la  seva  efímera  existència.   La  perfecció,  però,  no té  una  existència  autònoma  ni independent  de nosaltres.  És, perquè  la  volem creure.  És,  perquè la inventem  tossudament,  oblidant  les ribes  gelades,  i  veient  només el  reflex  agraït dels  núvols que ens serveixen per  conduir  les il·lusions.  És,  perquè  ens  hem fet uns  savis  tant  efímers  com ella  i  sabem viure  el moment  sense  mirar  ni passats ni futurs. I  desapareix  en un instant,  només  que mirem  una  mica,  una mica  de no res...  més  enllà  del núvol on viatgem.

dijous, 14 de febrer de 2013

Somnis


He  acomiadat  un somni,  vaig  dir-te,  i  els  somnis,  vaig  afegir  de   seguida,   abans  que  això  pogués  semblar  massa desesperançat,  sempre  deixen  una estela  suau.  Se'n van  com els globus que  s'escapen, cel amunt,  fugint  de les  mans  dels infants.

Ara  l'estela  suau em sembla  d'un blau  puríssim,  clar  i glaçat.  A  penes  amb  capacitat   d'emmirallar.

Però  els  somnis  tenen vida  pròpia,  no responen  a cap voluntat,  ni les  més  fermes,  per  ser-hi  o no ser-hi  i  sense  ni tan  sols  desitjar-ho,   disfressats  del mateix  color  blau  glaçat,  sorgeixen  del mirall  petites  formes que  alenen vida.  Sí , hi havia  vida,  abans que  el somni perdut  s'esdevingués.  Ara  n'hi  haurà de nou,  com  un brancam desdibuixat  dels arbres  que  brotaran  just  a tocar  de la propera  primavera.  



dimarts, 12 de febrer de 2013

Reflexos opacs


Hi havia  una estranya  harmonia  en l'aire,  la  conversa  anava  descanviant  llàgrimes  eixutes  que no  rodolaven  enlloc i només prenien forma de   paraules  pels teus  silencis trencats  amb  bocins  de mots  un pèl estrafets  que  deien i no deien. I  jo n'estava  contenta,  malgrat  la desesperança,  malgrat  la tristesa.  Sabia  que  allò  posaria  fi  definitivament  als  dubtes i incerteses.  No estiguis  tan  seriosa,  em vas  dir  a peu de carrer,  on ens vam separar  abans  d'hora...  Quan només  veus  que el camí  s'ha  acabat  i  que no hi ha  res  a compartir  perquè  ja no queden mots  que  tinguin el mateix  significat,  com podria  estar-ne  contenta?   Hi ha reflexos  opacs,  pesants,  que  trenquen  la  lleugeresa  que  hi havia  entre  nosaltres.  Em vaig  deixar  engolir  per  un futur  diferent,  d'absències  inevitables i incomprensibles.  A  tu mai  no t'ha  calgut  el meu  tacte  per  ser.  Sempre  ets  en  la mesura  que  vols i que  desitges  i  jo  no he tingut  mai  lloc  en el teu món,  encara que semblés  que sí.    I si només podem parlar  de coses  vanes,  com  em  dius...  Si  et  plau,   no  me'ls  miris  si no vols,  però  no  em demanis  que no  tingui els  ulls  tristos.

Torna 25 - El criteri prescindible

dilluns, 11 de febrer de 2013

A la meva riba


Sí,  ara  que  ja sé morir-me  tots  els dies,  ni  que sigui  per  la  buidor que porten  dins totes  les  hores.  Ara, que  les teves paraules  per  fi semblen haver  entès les  més antigues  lletres.  Ara, quan m'expliques  com veus  aquest  moment  incert  i indefinible i  veig  com se t'escapen de les mans  qualsevol   dels  esbossos  que voldríem  intentar.  Justament  ara,  quan m'alegro que per  fi hagis vingut  fins  a  la meva  riba  i  puguis fer plorar  també  els teus  somriures,  és  quan m'adono  que  l'agonia  ha estat desmesurada i  que  no calia haver  anat  tant  lluny  per  a un resultat  tant  minso.  Ara  podria  fer  dringar  amunt  amunt  la moneda,  perquè  l'atzar  fos  més  lliure  de  deixar-la  caure  del costat  que vulgui,  podria fer-ho.   Veig  la moneda  enlairar-se  i  caure,  només  és just  abans  d'arribar  damunt  la  taula  que m'adono  que  ja no queda  cap  moneda  per  llançar  a l'aire.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Pensava


Pensava,  (no fa massa  temps  real,  però  fa  un temps infinit  en la meva ànima)  que  les  paraules  podien salvar  tots  els naufragis.  Pensava  que  si  unes   no eren suficients,  només  calia  afegir-ne  i afegir-ne,  més  curoses  i  més  ben  triades  fins  a trobar  camins.  Però  el teu inventari de totes  les  meves paraules  que no tenen cap lloc  on acabar  la  seva  vida  útil,  se'm  fa  entenedor  i encara  incomplet.   Mentre  sentia   paraules psicofòniques que feien  del nostre  present  dolorós  només  un fantasma  ridícul,  encara pensava  que  trobaríem les més assenyades que tornarien les coses  al seu lloc.  No sabria  com explicar-te com n'hem fet  aquest  escampall  inservible  que  ha  quedat  al voltant  dels  nostres  peus.  Les paraules  assenyades  van arribar,  en un dia  ventós,  però no vam deixar  que  el vent  se n'endugués  cap,  les  vam trenar  acuradament  entre  tu i jo,  i em semblava  que  un cop més  les  paraules havien guanyat  una  altra batalla.  Però  després  mentre  intentava  desar-les  a  la capseta  dels  tresors,  mentre  em semblava  veure  aquest  camí  nou  i  plàcid,   se'm van revoltar  un cop més  i  es  van  desendreçar  fent-se  un garbuix  inservible.   I queden les  enyorances  sense  nom  i sense  etiqueta,  sense  camins  a recórrer,  sense  esperança.  I  tornarem a buscar,  mil cops  més,  els  mots,  per  redreçar-nos,  per  redreçar-los  o  per poder  veure una mica de llum  més clara  en la fosca  superfície  del  riu  de la vida.  Però  ja serà  sense  confiar  en elles,  ja serà  com  a simples còmplices, com el que són:  benintencionats  malfactors  de vida  i d'esperança. 

Torna nº 23  - Senyals  d'enyorança

dissabte, 9 de febrer de 2013

Sóc sorra




Sóc  sorra.  Sorra  que  es desfà  a l'aigua  dels  teus  dits,  mentre  s'enfosqueix   de passió  i llisca  avall  cap a l'indret  més  profund,  on ja no saps com trobar-me.  Sóc sorra  inacabable  que  reneix de les  teves onades  i dels  crepuscles  compartits.  Sorra  fina  que s'escapa d'entre els  dits del món que tant  bé has  dibuixat,  que s'escapa  fins d'aquelles  profunditats  d'on no semblava  poder  fugir  mai.   Després sóc sorra  de còdols  gruixuts  tot  just  per  inventar els  seus murmuris  i  les espurnes  de  sons  delitosos  al batec que  em marquen els  teus  llavis.   I  desfeta, em faig  aigua  per  tu,  per  amarar-te  i fer-te  també a tu sorra  humida  sota  els  meus  llavis. 

I  ens  cerco vent,  però  no el sento.

divendres, 8 de febrer de 2013

Decisions


 Allargues i  allargues aquests  gargot  ocre  de  la decisió  canviant  que  ha  tenyit  l'aigua,  i  se't  recargola  i se  t'esbocina  a les mans,  com si  del fet  de pensar-hi i pensar-hi  n'hagués  de sortir  una cal·ligrafia  perfecta.  Finalment no hi ha  cap lletra  que s'aguanti  dempeus i  tot  serà només  un  riu  de petits  reflexos de tot el que fou  altre  temps.  En aquests  llargs  mesos  podries haver assolit  el convenciment  perfecte,  potser ho esperaves  i tot.    Però no és  així.  Tot  plegat  s'ha  esdevingut  en una  calma ofegada  de  tristeses  antigues  que no  curen mai. No li donarem  cap  nom   a aquesta  decisió  no  presa.  Esperarem  només  saber  mantenir sense  canviar  de rumb,  les  constel·lacions  d'ocre  que  ha sortit  de les  nostres indecisions.

Torna nº 21 Decisions

dijous, 7 de febrer de 2013

Imposibilitats

Voldria  fer-me  ocell
i  poder fer niu 
a qualsevol arbre
encara que fos a 
les  branques  més fines.
Sense  caure  en el mar quotidià  
i hostil  de les  impossibilitats.
I  sobrevolar-lo
fins veure  enllà
com s'abracen els arbres
fins i tot  dins la tempesta.
I  saber  d'ells
com s'apaga  el batec
quan jo no vols que  sigui.


divendres, 1 de febrer de 2013

Recordes?



Jo ho recordo molt  bé.  Vas  ser tu que em vas  dir  t'estimo o  potser  t'estime o t'estim,  en aquesta llengua   nostra que  fa aquestes  paraules  tan delicades  i belles.  I no vaig  tenir por,  les  meves  ales  per volar  amb tu  feia dies  que havien crescut.  Les  preguntes  que  et vaig  fer,  no van tenir  resposta.   O sí,  tot  just  una resposta  riallera  i enjogassada.   Qui  es preocupa  massa  del significat de cada mot,  quan  el batec  és tan  potent?  No crec  pas  que la resposta  hagués  canviat  res de la nostra història,  però  intentar  mirar  un horitzó en comú  i que els  esguards  s'hi trobin,  sempre m'ha semblat  un bon començament  i  l'absència  d'aquesta  confluència  en les mirades  una  mena  d'incertesa  pesant  com una llosa.  I  la llosa  ha seguit  pesant  i pesant, cada  cop més...   fins  que he  aconseguit, a  força  de  braços,  donar-li  la volta  d'una empenta i   fer que  esclafés,  els  records,  les il·lusions, els  somnis,  qualsevol cosa,  no  importa,  només per  evitar que ens esclafés  a nosaltres.  I  sí,   podria  ser  que  n'hagués  sortit  il·lesa!   Il·lesa   i  desproveïda de tot.  

Torna 19 - Què faig?