dimarts, 30 d’abril de 2013

Gall-galleret

Una fotografia  del  Barbollaire

Em  donaràs la mà, i jo  canviaré, endins, aquest moment fràgil, per l'altre moment que va ser intens. Imatges que es barregen, només perquè les nostres mans s'ajunten de nou com si apropessin i fessin coincidir en tu i en mi, allò que és més profund del sentiment.

Un dia, em vas regalar un galleret, de vermell lluent, amb les gotes de pluja  damunt de la seva pell, tan fina. Des d'aquell dia, tots els gallerets duen el teu nom, i quan els  veig, et penso.

M'acompanyaràs avui, per passar d'una  gambada, ben ràpidament  aquest moment.

Dona'm la mà...  i deixa'm que et senti a prop.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Nesprer

A  casa,  ja  van creixent  les nespres,  encara  verdes,  encara  a mig  camí  de la que haurà de ser seva mida  final. 

Creixen les nespres,  gràcies  a  aquestes  flors tardorenques,  que fan el seu camí  hivernal,  lentament, perdent  els pètals,  com llàgrimes  blanques,  cap a   l'acompliment  de  fruit.

Nosaltres som també flors  tardorenques  d'una fragilitat  extrema en els  pètals i  d'una gran resistència  als  dins. I ens creixen, lentament, els fruits.

diumenge, 28 d’abril de 2013

Groc


El teu groc  m'enlluerna, i  em fa sentir  el meu vermell  tant  petit...  com una  insignificància.

Ara,  però,  en la distància  d'aquests  dies  especials  i fràgils,  et portaré  ben   a prop,  groc lluminós, per  omplir els  buits,  els  parèntesis i  les  hores.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Moment violeta


Com evitar  aquell  moment  en el que  ja  em perdo  dins  de  tu...  aquell moment  on  només  puc  fer  que  fondre'm.  No és  pas  que no el desitgi,  però  com  no arribar-hi, dic,  si  no puc  perdre-m'hi  del tot, si tot ha de  ser com  tu  vols,  massa  mesurat  per  a mi.  Encara que no sàpiga  com...  sé que  evitar-lo pot ser  alliberador,  fins  i tot.

divendres, 26 d’abril de 2013

Crisantems


M'agradaria  que m'entenguessis  i t'adaptessis  una mica  a mi,  vas  dir-me.  Després  d'un silenci  vas  continuar  una mica més  fluixet: bé, ja ho fas.  I  sense  construir  ben bé  del tot la frase,  com si no et  volguessis  comprometre  gaire  tot i que voldries  fer-ho  i amb  un fil de veu, vas  dir:  i jo també, clar!   Vaig  preferir  un silenci  com a final  de tot,  si haguéssim tingut  molt més  temps,  t'hagués  explicat  com  des  de sempre  he intentat  venir  a trobar-te  allà  on tu  eres  i ho he  fet  i  que  per això sempre  ens  hem trobat.  Però  darrerament, crec  que he  arribat més  enllà  del meu  límit  raonable d'adaptació.  Sóc  crisantem vermell,  no puc ser  groc. Si no s'hagués  acabat  el temps, també t'hagués  preguntat  què  era  tot  això  que havies  pensat  i que  em deies que havies après  i   aleshores, potser   hagués  pogut  saber  si realment  tot està  bé  com està, en  stand by   afectuós o si  vols continuar construint  un nosaltres.

dijous, 25 d’abril de 2013

Violes


Insignificant  com una  viola...  que  mica  en mica  guanya  espai  a les flors  de pètals  gruixuts.

Petita,  lleugera,  de pètals  minúsculs,  s'apodera  de tu  rosa,  blanca.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Blauets

Salvatge  i  resistent,  em  sento.

Com les  flors  blaves  dalt  de la carena, que sembla que  hi són  inútilment  i sense  mesura. Potser ningú  no les  veu.  O les  veiem  en un instat  efímer,  a punt d'oblidar-les.

Salvatge,  fugint  dels  camins  massa  marcats.

Resistent  per  buscar-ne  d'altres  en una solitud  no  volguda,  que aclapara  els  dies  i les nits.

M'oblidaràs en un no res, només que faci  un pas enrere...  ja  no quedarà res  del que vam construir.

Salvatge  i resistent, fins  i tot  les  llàgrimes  poden marcar  el camí.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Fruits

Llegeixo  com  escampes  els teus  mots,  i  jo també  escampo els meus,  gairebé  com si fossin compartits,  però no ho són.

Són paral·lels,  es  busquen sense trobar-se.  

S'insinuen  sense parlar-se.

Es  creuen sense  barrejar-se.

Callen,  com més  a prop  se senten.




diumenge, 21 d’abril de 2013

Mirar de prop


Ho  he  mirat  tot  molt  de prop,  apropar-me  a  tu,  apropar-me  als  teus colors,   apropar-me  als  mots  i veure  els sentiments  fit a fit,  com un miop  que no sap veure  a distància.

Ara  caminaré  enrere,  no pas  per  allunyar-me,  ni  per  oblidar  res  del que  és  bonic.  Fins  ara, jo  sempre  volia veure  millor,  ara  crec  que  vull  veure  més,  més  coses. Bellugaré  el meu zoom,  perquè  hi hagi  més  coses  dins  la meva  imatge.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Pintats de vermell

Tot torna  a agafar  color,  com si el sol  hagués  envermellit   el voltant  de les  fulles.

M'envolto  dels  meus  colors,  mentre els  silencis  es  fan  lleugers  com l'aire.

Camino  pels  meus  camins. 

Els  records  dels  raconets  on vam ser sempre  seran  bells, encara  que  la tristesa  els  hagi envaït  més  d'un cop.  També  hi ha  bellesa  en la tristor o  potser  és  que  hi ha  tristesa  en  cada cosa  bella,  sense  que  la vulguem veure quan ens  hi trobem.

divendres, 19 d’abril de 2013

Lliscar...

Veig   encara,  com si pogués  tocar-les,   les  gotes  de  mots  i  les  de  carícies.  Es  feien com pedres  precioses  i ben  tallades,  brillants damunt la pell tan  blanca.  

Els  pendents  de la vida  s'han  fet   esquerps  i   en redreçar-nos,    tot  ha  lliscat  sobre  la pell. 

Ara  no hi ha tresors,  només   un rastre  d'humitat   per  recordar-te.

dijous, 18 d’abril de 2013

Miosotis

Tu ets l'atzar
i no sé com llegir-te.
Hi ha molts silencis.
Però brilla una paraula
entre les teves planes.



Jo no t'oblido,
el miosotis  floreix.
En solitud
en recullo una branca.
Se  m'esmuny com la vida.




dimecres, 17 d’abril de 2013

Bufa!


Per  tal  que es  compleixi  el teu  desig,  bufa!  Jo ja he  bufat  abans  i he  mirat  el botonet que  queda  del pixallits,  com una promesa  que el meu desig  s'ha escampat arreu,   com si  així  és fes  més  gran i més  poderós.  A vegades  els  nostres  desitjos  han coincidit  i aleshores tenim tendència  a passar el temps  enfilats  en núvols  de cotó  fluix.  No molt  fluix,  perquè  han  de  resistir les  tremolors  de l'amor,  les  vibracions  dels  riures.  

Avui  la meva  flor  per a tu,  és  aquesta:  bufa!  et  regalo un desig.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Com una cuca

Em vaig  passejar pels  teus camins,  pels  teus  indrets,   pels  teus  mots,  talment  com una cuca  sobre  els pètals  lluminosos.

Mai no he  aconseguit  fer-me  enrere  i baixar  del teu món de colors.

Els  teus  mots,  com pètals  que es tanquessin  damunt  meu,  em van deixar  atrapada,  sense  ganes  d'escapar-me'n.

Pessigollejo  la teva  pell amb  els  dits.  Encara  hi sóc. T'hi has  acostumat  tant  que ja no em veus,  ni em notes.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Sí, les vas veure




Sí que les  vas  veure,  les  flors, encara  que  eren flors  sense  pètals ni estams, tot  just un  oferiment  de bones intencions,  les  vas  prendre  amb  un somriure  que  ja creia  perdut  per  sempre,  i  vas  trobar  la manera  d'enviar-me'n  un   pom  per  a mi,  de tornada.  Per  pètals  una pregunta tendra,  per estams  una  disculpa necessària,  i per  llaç  l'actitud  comprensiva que  no sabies  retrobar.   T'he  vist  de cua  d'ull  com enterraves  un bocinet  d'orgull,  que ja no vols tenir,  sota  les flors.

dissabte, 13 d’abril de 2013

A vegades


A vegades  de tant clars  que voldria  els mots,  brollen en excés.  Creixen  tiges i  fulles  i flors,  en un  garbuix  on  la  bellesa  del sentiment  i  fins i tot  la  que  podrien  dur els  mots,  per  ben trobats  que siguin,  s'hi perd.   Com una caputxina  gairebé  ofegada  pels  fulles  massa  grosses.   I  aleshores  entenc  els  silencis,  com qui cull  un ram i deixa  l'espai net.  Reculls  els mots,  els que vols,  els que  t'agraden,  els que tries i  te'ls  quedes... Però el problema no  rau pas  en els mots,  sinó  en el que duen dins,  en aquests  sentiments  intensos  que potser abasseguen  i aquests  es  queden,  colgats,  ran de terra  sota  les fulles.

Alleugerir, alleugerir  paraules i també sentiments   com qui  aclareix  les fulles  massa  espesses és un intent  per  fugir  del tot  o res.   Una  petita  farsa  que  puc  jugar, amb la millor  de les  intencions,  en alguns moments,  per  alliberar-te,  per  alliberar-me.  Aquesta  proximitat  com un tot,  impossible,  aquest  res,  de  la distància  i el silenci.  Paraules  lleugeres,  per  compartir... que  sobresurtin  valentes  plenes  de llum  ataronjada.

divendres, 12 d’abril de 2013

No sé si les veuràs


No sé  si les  veuràs,  
tot  i que les he triat  prou  grans.  
Avui,  t'he  enviat  unes  flors.  
Unes flors d'acompanyar-nos,  
unes flors de compartir.  
Trenar de nou els mots
teixir-nos amb els  fils
de  les  mirades.
Pètals  que  es  baden 
per  acollir-nos

dijous, 11 d’abril de 2013

Comiat


No, ja  no vull  sentir-me  desvalguda  per  cap més  adéu.  Encara  que  no en sàpiga  les  raons. Seuré   plàcidament,  en el meu lloc,  en un lloc  privilegiat,  com sempre.  Un lloc segurament  immerescut,   però  que és el meu:  tranquil  i  protegit,  segur i pacient.  I des del meu lloc,  et  miraré, de lluny,   com  passes  el teu temps  a la vora  del camí.  A les  vores  dels camins,  no  hi ha fils,  i  no et  caldrà filar,  però en canvi  hi ha flors.  A  vegades  n'hi ha  tantes,  que  no donem l'abast a mirar-les  o tantes  que  ni les  veiem.  Vaig  veure  un camp  sencer de  flors  de dos  colors...   que  omple  i reposa  la mirada.   N'agafaré  un grapat i les  acostaré  als  teus  sentits,  tindràs:  el  color als  ulls  i l'olor   a les narius  i la frescor al tacte  i serà,  potser,   com si sentissis el  so  de les  meves passes.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Tinc una flor per a tu

La felicitat, desesperadament.
Títol  d'un llibre d'André Comte-Sponville


Ha tornat,  tant lentament,  aquesta  serenitat  que necessitava.  Ara el gust  dels  dies no  és  tan amarg i  algunes  hores  tornen a ser  clares.  Per  més  temps  que passi,  però,  no sabré  com ho hem fet  per  perdre allò  que sempre  ens havia  resultat  tan fàcil de mantenir: les  paraules netes,  la  mirada  brillant,  l'entesa  fàcil,  les  complicitats. Mai no sabré com ho hem fet,  perquè  si  analitzo  i penso,   et  faria  massa retrets  que no vull fer.  No es pot tornar enrere  i la  innocència  del nostre  joc  d'infants  que  s'havia mantingut  com per  miracle  enllà  dels anys  ja està  perduda. No,  no podrem tornar  enrere  i enyoraré  per sempre  i cada  instant  tot allò que hem perdut.  Els mots que  em dius són  plàcids  i asèptics.  I  no  m'agrada pensar  que  les  convencionalitats  envairan un espai  que sempre  havia estat màgic.  Malgrat  tot, no vull  marxar  massa  lluny,  potser  encara algun dia m'atreveixi  a portar-te  una flor,  si cal,  en el silenci de la desesperança.   Per  trobar  espurnes  de felicitat,  desesperadament.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Aquest blog pren una altra direcció


Sembla  ser  que s'han acabat  les  imatges originals,  en paraules,   del blog  Filant  Prim  que  em servien d'estímul   i  que  jo intentava  reflectir...  Si no hi ha  imatge original,  no hi ha reflex.  AQUÍ  S'ACABEN  LES TORNES  I ELS  REFLEXOS,  i  amb  ells  el títol del blog.

Ja  m'he  acostumat  a  aquest  nou blog  i  ara  el trobaria  a faltar  si no  el seguís.  Canviaré  de direcció  i en comptes  de reflectir   paraules i mirar sempre  l'aigua,  miraré  les  flors  o el cel,  o  els arbres  o  qualsevol altra  cosa  que em serveixi d'excusa  per  explicar-me.

Aquest  blog  és  molt tranquil  i no hi ha  gaire  moviment  i  això  li dóna  un aire  d'intimitat  diferent  dels  altres  que  tinc  i que  freqüento.    Us  agraeixo  molt  que  em llegiu els que passeu  per  aquí.  Ens  anirem trobant.

La llavor


No vull  res més. No vull res  més que aquests peus nus i la  sang  que  circula, el batec  que se  sent. No vull res més que  aquesta  tranquil·litat  que  sento.  No  vull  res  més com un mur  infranquejable,  com un final  acceptat  i volgut,  com  una treva vital,  com un repòs.  També com  una petita  i tendra  presó. 

I  ho vull tot. Ho vull tot  trencant  cadenes  i pors,  obrint  horitzons,  repintant  il·lusions,  enderrocant  murs  que empresonen.  Plàcidament,  sense  pors  ni sense presses enrunar muralles protectores.  Pedra  a pedra.  I  sembrar  de nou,   cada  nou  o  antic  territori,  solc  a solc,  llavor  a llavor. Desesperança  a desesperança.

TORNA  60 - És aquesta  serenor

dilluns, 8 d’abril de 2013

Desfer-me

"Jo em donaria per un bes
per  un de sol , però que besés"

Palau i Fabre



Entrellaçant-me  tota  jo,
l'ànima nua,
en aquests  dits  que es  creuen,
mentre  la teva  pell
sap  entendre'm  el gest.
Desfarem nusos
i saba solidificada,
liquant  esguards
amb regalims sobre  la pell.

divendres, 5 d’abril de 2013

El miracle

El miracle  és saber-nos
saber-te ben bé
tu  a tu mateix
i jo  a mi mateixa.

Retrobar-nos nous
i  renovats,  després
d'un  llarg i dolorós viatge.

Gestant  afectes, lentament,
com fars minúsculs de llum
que s'encenen endins per guiar-nos.

Torna 58 - Aquesta nova  coneixença


Sento el fred



Sento 
que ja no hi ha  cap espera.
Ni vull cap gest d'abastar-te.
El meu cos  
és  tot ell  una ferida
que defuig el contacte.

No obstant
sento el fred
en el gest de trepitjar,
finalment,  a terra
amb  els peus  despullats
i aquest fet  em vivifica.
Cada  passa
en el buit
em fa sentir  la primavera.

Torna 57 - L'estança de les  hores

dijous, 4 d’abril de 2013

Oberta, la mà


He  obert  la mà,    sí.  Encara  recordo  com es  fa.  L'obro  moltes  vegades. per  deixar  marxar  la realitat enganxosa  que ens  envolta,  per abastar somnis  que  somiant-los  es  fan realitat,  per  teixir-ne  d'altres  que  només  somiats ja  deixen empremtes reals. No he  oblidat pas  com  obrir la mà  i com deixar-me  anar.  Conservo  aquesta  actitud  despresa  que tant  m'ha  costat amb tu.  Però  finalment  he obert  la mà per tu,  he  obert la mà  i t'he  deixat  marxar,  amb la teva  càrrega de  tèrbols condicionants i  fredes indiferències, amb la teva maleta  de silencis  i reserves. Per  fi t'he  deixat  marxar. Aquella  puresa  que  vam compartir  temps  ha,  ara  m'ha  retornat  a mi.  Solitud  neta,  com un  petit  retall  de  sorra,  que  es fa  platja per  rebre  onades  noves,  per  deixar-se dibuixar per  altres  mots.

dimecres, 3 d’abril de 2013

No hi ha cap sempre


No  he volgut  pensar,  ni per  un instant,  que  només  si el tenia,  jo podia  posseir-me.  Malgrat  les  ferides. Malgrat  el temps  que  s'assemblava  cada  cop més  a un sempre,  que no serà.  Un sempre  d'absència,  un sempre  de tristesa insuperable.  Però  jo  em sé,  em reconec  i  em   trobo.  Amb  ell  o  sense  ell,  amb tristesa o sense.  No vull perdre'm  a mi mateixa,  tot i trobar-lo  a faltar  a  cada  alenada  que respiro.  Endreçaré  els objectes  de l'ànima  perquè  em sigui  suficient la meva vida  sense els seus  llavis.  Dibuixaré  mots  que  m'omplin les  enyorances  i  escriuré  els  gestos  amb  colors  nous  on no pugui  reconèixer  el  seu silenci.  Només  jo  puc escriure'm  la  vida,  i l'escriuré, dolça i tranquil·la.  Sense  el retrobament  fixat en  l'horitzó, però  sempre  navegant  a mar  obert.

Torna  55 -  Marxar

dimarts, 2 d’abril de 2013

No calia




No ens calia posar cap distància  abismal.
Ni tampoc arrossegar-nos tristament
en  la buidor de cap renúncia.
I encara menys fer cap viatge forassenyat.

Només calia...
Que  quan hi fossis,  hi fossis  sencer.
Un petit  parèntesi ben tancat
a la resta  del món.
Els  condicionants que t’aclaparen
aparcats fora o bé oblidats
com un farcell que fa nosa, 
precisament  allà, dins del taxi que t'allunya.
I que els  mots  fossin els nostres  mots.
I el sentiment pur, sense  barreges.
I que les  mans parlessin
I les paraules  acariciessin.
I  els  besos,  besessin:
llavis  i carn  i  cor.


dilluns, 1 d’abril de 2013

Potser m'ho penso




Em  ve  d'antic.  Concretar,  fidel a la realitat  o no,  quins  han estat  els  moments  on tot  ha  començat.  Hi ha  aquell instant  que notes  per  primera  vegada com  els  sentiments  han  pres  possessió  de  tu,  aquell instant que  queda  lligat per sempre  a uns  mots  o a un gest.  I  els  sentiments  es  materialitzen  en algun lloc  de tu,  en algun lloc  del cos,  estómac  o  ventre.  I  des  d'aquell  moment  s'hi queden  fluctuants  segons  els moments i les  distàncies.  I la incertesa  que  tremola  pensant què  deu passar  just  a l'altre  costat.  Si  hi ha  un  destinatari  obert a  rebre  aquest  batec o bé un  home aclaparat.  La  incertesa  que  minva i minva  mentre  van succeint  petits  detalls,  dels quals en  faig un  inventari acurat.  Potser,  és  cert, no  sabré  mai  com s'ho feu  la vida  per  apropar-nos,  però  sé  del cert  que no és  mai la vida,  que som nosaltres  que fem un pas,  petit  o gran,  o un gest  que  volent  o sense voler  toca  l'altre  ben endins.  No és  la vida,  no.  Som  simplement  nosaltres  afamats d'afectes  i tendreses,  que  tendim  la mà,  fins  a tocar aquell  que ens  mira,  aquell  que  ens  toca.  I  sí!   podria  dir-te  tots  els mots  que  ens hi han dut.  O  potser  m'ho penso.

Torna 53 -  Més no podem