dijous, 27 de juny de 2013

En el mur de pedra

Arrelar entre  el ciment  i la  pedra,  en lloc  inhòspit,  però fer-ho vessant bellesa.  Aprofitar  el  mínim  raconet  d'una terra  fèrtil  com els  menuts  pixallits.  Així vaig  arrelar  en tu.  Íntimament  adaptable  i flexible,  en el teu espai mínim,  rígid,  inqüestionable.

I  van florir  els  moments  i van  morir  els moments,  per  falta  de  terra,  d'aire i de  llum. Encara  que  n'hi havia  prou,  en tant  estret  camí,  res  no hi cabia.

I  ara les  llavors  al vent,  en solitud voleien,  sense trobar  el lloc,  sense  saber  l'indret  on aterrar  de nou  i arrelar  en nova  terra.

L'ombra dibuixada sobre  el mur,  encara  ens recorda  el temps  perdut.


dimecres, 26 de juny de 2013

Dauraré la tarda

Una foto de la Consol d'Hora  Blava


Dauraré la tarda en solitud

vinclada pels temps
massa feixucs de viure.
Per companyia, només 
l'aire que em gronxa,
per penyora o  deixant
el color que s'apaga.

dijous, 20 de juny de 2013

Junts

Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.

Clementina Arderiu

Ha  estat  com una  bufada,  que ha passat tant  ràpid,  però  hem  fet una cosa  junts,  amb  la intenció de  ser-hi  i  de  trenar-nos,  amb la intenció  d'una abraçada  que  ens  barregés  emocions  compartides.  I  compartir  o mirar  junts  en la mateixa  direcció sovint uneix  més  que  qualsevol desig.  Surava  alguna cosa  diferent, avui,  en l'aire  que ens  envoltava,  i la meva  mirada,  que sempre em costa  d'allunyar de tu, havia  retrobat  la força  i la confiança  perdudes. I  després,  les mirades  han estat  més  diverses i els  seus ulls  brillaven,  al mateix  temps de  tantes  llàgrimes,  i de  complicitats  múltiples i accessibles.  Mentre que  li podia  veure  una  rialla  continguda dins  dels  ulls,  retrobava  la confiança  en nosaltres  i en la  nostra  traça  per  empènyer  els  dies  i deixar-los  que  passin acompanyats  i que facin  la seva feina  de  llimar  arestes  i punxes i  de  dibuixar  els  records amb  la més  gran tendresa  possible.  Junts en la corda  fluixa  del temps,  mantenint-nos l'equilibri  els  uns  als  altres.

dimecres, 19 de juny de 2013

M'agradaria


M'agradaria  tocar  la suavitat  dels  pètals,  si fos possible  fer-ho  sense espatllar-los. M'agradaria  beure  l'energia  i la llum  del groc,  si no s'hagués  d'apagar mai. M'agradaria  tocar  la teva  pell,  lentament, com si no l'hagués  tocada  mai. M'agradaria  que l'amor  fluís,  sense  barreres  ni  reserves, i sentir-lo en la  teva mirada  en la meva, tant  com se sent  en el cos. 

dimarts, 18 de juny de 2013

Ram rosa



Aquesta història  havia  de ser com un ram,  on els  colors  es  combinen i es comparteixen els uns  als  altres.  Compartir  somriures  i si calia  també  tristeses,  però  res  no ha sortit  com  pensàvem  o com  volíem.  Tot ha estat  molt  més  amarat de les  convencions  més habituals.   Però  finalment  tampoc  importa  massa,   només importa adaptar-nos  a la vida,  tal com  és  i  a les  persones  tal com són  i gaudir  si cal  dels  petits  instants  buscats  o regalats...  autèntics  o  obligats com si fossin  aquell  fil que no es  trenca,  i somiarem  perquè que no es  trenqui,  tot  i  que  la  realitat  s'entossudeix  a  trencar-lo  cada dia.  Com  la  sinceritat  perduda.

dilluns, 17 de juny de 2013

Només dos clavells vermells


Des  de la solitud  d'aquesta nit
observo debades,  des de fora
la  companyia  efímera  i potent, 
alegre i secreta
d'uns diàlegs que puc saber
sense  veure'ls  mai.

Un bona nit  i  un bes
o potser  molt  més
i la  immediatesa  d'una resposta
que  acompanya  sempre.
La  quotidianitat  de l'amor,
com un fil  que no es  trenca.

Em guardo els  mots  i l'amor,  tantes  vegades
i  admiro  secretament  els  dos  clavells
que  saben buscar-se i trobar-se 
en la  sinceritat dels  mots  i de la nit.

dimecres, 12 de juny de 2013

Malva reial

Vaig  fotografiar  aquesta flor  amb el mòbil,  només  per  retenir-la...   tal com intento  a vegades,  captar  altres  realitats  amb  la càmera  de la memòria,  amb les  eines  dels  mots  o dels  dibuixos.  

Analitzar,  escoltar,  endur-m'ho  tot  i pensar-ho  poc  a poc: serà  un malva  o no serà una malva...  saber  si aquest  lloc  bonic és  igual per a tu  i per a mi:  s'hi assembla,  però  és  diferent  al mateix  temps, més  espectacular,  més  gran,  més  vistosa.   Me  l'enduc  i puc  comparar.   Però  no, un cop més no la cullo,  la flor...  tal com no puc  collir  cap dels moments  viscuts.  

Simplement me'ls  enduc  i canviaré el registre  dels meus  somnis.  Sempre  amb  vocació de realitat.  Amb necessitat  de realitat  per  acomplir-se del tot. Ara  aprendré  que  un somni  pot ser només  un somni.  Igualment  que  en tornar  al mateix  indret,  la  malva  reial,  ja no hi és,  però  jo ja l'he  aprés,  ja la retinc amb mi,  per sempre.


dimarts, 11 de juny de 2013

De prop


T'he  mirat de  prop,  i t'he  vist  molt  diferent.  La imatge  que tenia  de tu  ha canviat.  No sé  si  ets  tu  o són els meus  ulls,  o les  dues  coses  sumades.  He  buscat  i he  buscat en tu, fins  al final,  aquell que jo coneixia,  però finalment,  ja he  vist  que  no,  que no hi era.  En el seu lloc  hi  ets  tu.  Amic  i desconegut a la vegada.  I no,  hi ha coses  que jo no puc  confiar mai a un desconegut.  Per tant  reculo:  tornaré  a mirar-te  de lluny,  i  miraré de no intervenir  gaire  mentre  durin  aquests  passos  que  faig  sense  mirar  enrere...  reculo de cara  a tu.  No tancaré la porta,  ni em giraré  d'esquena.  Però  recularé, mentre  busco  la  distància  adequada per a nosaltres.  I m'aturaré  quan sigui  en el meu lloc, per  ser-hi  sempre,  per  si et cal una resposta.   Per  si  vols  aprendre  què  són complicitats,  de les  de veritat. Però  jo ja no faré  més  preguntes, ni més  propostes.  M'esperaré  a  saber  si  realment  hi ets  sempre, com dius,  i sobretot  fins a saber  què en  vols  fer  d'aquesta  presència.    

dilluns, 10 de juny de 2013

Graons de groc


Encara no sé  com  serà,   ho veig, en la intenció  del projecte,  com aquesta imatge  de  flors, com  un laberint  inofensiu, com  un bosc  en miniatura,  una mica  embolicat,   que no saps  per  on passar.  Un bosc  delicat  i tendre i al mateix  temps  inabastable.  I tot  de cop  sembla  senzill.  Cada  dia,  cada  hora,  cada  instant...  fer  que comencin i acabin en ells  mateixos.  No esperar  res  més  que el transcórrer  dels  dies,  sota  el sol i la pluja,  caminades  i converses.   Feines i moments tranquils, paraules  i silencis.  No esperar res i  seguir  habitant  el meu lloc  i la meva  manera,  sense  desviar-me ni  a  dreta  ni a esquerra,   pensant  trobar  paradisos  inexistents.  No  vull  en aquest  cas  cap terme  mig.  O  desaparèixer  o  ser-hi  sempre.
Ser-hi  com una  resposta.  Una resposta  que no falla  mai.  Hi seré,  sempre,  si tu vols. I  tu, i  tu,  i  tu  si vols  també...   Però  no buscaré  el camí compartit.  No n'hi ha cap   que pugui  satisfer-nos.  El camí  serà  només  meu.  I  potser  ens trobarem  en alguna cruïlla  o  en algun repòs.

Tornaré  als  inicis  i  viuré  la vida  amb les mans  i  amb  el  cap  i el cor somiaré la vida.

divendres, 7 de juny de 2013

Estams


Fotos ofertes  en exclusiva  per Fanal  Blau

Viatgem  en la nit,  viatgem  de  cor  i de mots.  Ens  creuem  paraules  que deixen  esteles lluminoses  que  s'apaguen  molt  poc  a  poc...  romanen  a  l'aire  com els  deixants d'avió.  I  es  desfan  lentament tornant-se  núvols.  

Barregem  els  mots i els  sentiments  llançant-los  enllà  de nosaltres  i barrejant-los  els uns  amb  els altres  com els  estams  s'alliberen  i  es   creuen desordenats i inevitables quan s'obren  els pètals.

Viatgen  tristeses  i llàgrimes,  viatgen  consols  i companyies, viatja  l'amor  i els  besos,  viatgen  somriures i bons  desitjos.

M'escolto, ran de la mitja nit,  amb  els estams que  em  tatuen  l'ànima,  i us  porto  dins,  tot el que m'heu  explicat  i tot el que  heu  callat  o  heu només suggerit...  tatuatges tristos,  o somriures, essencials  i compartits  en la tendresa.

dijous, 6 de juny de 2013

lilà


Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                            envejosa
                                             a les roses:

Joan Salvat Papasseit

No saps  pas  com necessitava  una bona conversa  com aquesta,  fresca,  d'esclat  de  petites  flors,  potser  repetint-la uns  quants  cops,  no pas  de continguts,  sinó  de formes, podria fins i tot  recuperar  la  meva  confiança   de sempre (ara  absolutament  perduda)   en les paraules  i en els  diàlegs.  Ha estat  una conversa com un brot  de lilà,   ple  de minúscules  poncelletes,    que dins  duien  pensaments,  idees,  paraules,    que s'anaven obrint.  I  anaven obrint  horitzons,  assenyalant  múltiples possibilitats  de  cada  acció,  de cada  pensament,  de cada  punt  de vista.  Quina  placidesa  i quina  calma  que  transmetíem,  avui,  al nostre  entorn!  I  m'agradaria   explicar-te,  també,  que  m'ha  passat  una  cosa  molt  estimada  per  a  mi,  molt  meva,  molt  arrelada  en mi  i que feia  dies  que no  em passava:   avui  saps?  he tornat  a somriure  sola,  mentre  caminava  i mentre  anava  fent  feines  diverses.  Somreia  sola,  pensant  en el  dia  d'avui.  El  dia  d'avui,  el dia que m'ha  tornat  el somriure  privat, sense  cap objectiu  exterior,  només  un somriure  de  reconeixement,   un somriure de petites felicitats:  íntimes  constatacions  de  bellesa.

dimecres, 5 de juny de 2013

Com lliris sobre l'aigua



M'adono amb claredat  que un dia és idèntic a un altre i que no sembla que això hagi de canviar de manera positiva en un futur, sinó que més aviat em sembla sentir que en créixer els anys, el món se'm fa petit. En aquests moments densos, pesants i terribles, penso intensament en com fer-ho per retrobar una plàcida clarividència que m'empenyi endavant. M'adono també que mantinc amb fidelitat, aquest exercici continuat de les rutines, en el millor sentit de la paraula i de la millor manera que puc i que sé. I m'hi deixo anar, a moments, com si les rutines fossin allò més important que tinc i desenvolupo tots els rituals amb cura i en altres moments feixucs, busco aquell punt (que l'experiència d'haver-les repetit totes durant tants anys em permet) de fer-les connectant el pilot automàtic de cada  ruta. Si m'aboco  damunt  de l'aigua,  ja no veig  el meu reflex,  però la llum es  canviant i els  reflexos  també.

Amb una cama aquí i l'altra allà, incòmodament, recomenço, avui, el programa d'un dia més. Per estalviar-me la bogeria, passo llista dels camins, camins infinits que costa d'emprendre. Per múltiples que siguin, encara em semblen pocs, perquè cap no m'agrada, però tinc cura que passin tots per la cruïlla d'entendre i entendre'm, pels graons de vida, per poder tocar les arestes amb els dits amb tota suavitat i que no em facin tant de mal. 

Aturo el meu temps, ni que sigui breus instants, per retrobar-me i en mi retrobar les blanes sensacions de coto en pèl, sense vessar-me, sense vessar-nos dins confusos remeis ni desconcerts.  Sóc  jo la que em vesso, m'acoto com si volgués  tocar  l'aigua,  però em sostinc  encara.



Comentari de resposta  a Cercle de condensació

dimarts, 4 de juny de 2013

La palidesa del rosa

 

S'ha tornat  pàl·lida  la vida,  que  abans tenia  tots  els  colors. I sé  que només  jo tinc  la paleta  per  repintar-la.  Se'm  dilueixen els  colors,  que  em semblaven potents, i al primer  traç  ja  han perdut  la força.  Agafo  els  tubs  de pintura  i omplo de  nou  la  paleta.  He  d'aprendre  com evitar  que se m'inundin d'aigua,  vinguda  de  pluges  i tempestes  i  se m'aigualeixin de nou.

dilluns, 3 de juny de 2013

Glicina blanca


Te'n vas  tan lentament,  com de puntetes,  girant  el cap  de tant  en tant,  fent-me   un senyal, com si  volguessis  marxar i  fer-me  creure, al mateix  temps,  que no marxes. La  teva  presència,  la vols  lleugera  com  aquests  penjolls  de  glicina  blanca,  quasi  eteris,  però que van perfumant,  no obstant,  l'aire  que  els  envolta.  Si  les  belluga  el vent,  l'olor  s'escampa  i arriba  més  lluny. Arriba també  fins a mi.  Fas  volar  paraules,  però l'essencial  se escapa d'aquest  vol,  com  si ho hagués robat,  sense  voler-ho,  un cop  d'aire.  Queden els  fets tristament  dispersos,  volant  davant  dels meus  ulls.  Gronxant-se  amb  una malenconia que durarà  mentre  hi hagi un sol pètal  que resisteixi  la força  del temps  i el pas dels  vents.

dissabte, 1 de juny de 2013

Avideses


Després  de tant de temps  de trenar  paraules,  després  de  conèixer  els  camins  dels  pensaments,  de  compartir  les històries, tan riques,  tan  belles,  després  de tants  regals  i somriures,  semblava  que no en teníem prou...  i buscàvem nous  camins.  Els  uns  apuntaven al cel,  els  altres  esbiaixats  no  assenyalaven  enlloc,  camins sense horitzó, camins  sense objectiu,  tristos  camins  sense flors.  Perduts,  assajàvem  cruïlles,  sense  arribada.  No  hi havia  res.  Un buit  immens  m'assetjava  i  només em quedava  refer  el camí.  A  passes  petites,  no cal córrer,  faig  camí  de tornada.