dimarts, 21 de novembre del 2017

L'arbre que va marxar del bosc

"Jo no  soc més que un arbre que s'allunyà del bosc, cridat per una veu de mar fonda."  

............................Vinyoli










No era gaire lluny la mar,  ni la mar,  ni l'amor i sentia la seva veu profunda i qüestionadora. Què hi fas aquí al bosc? Què hi fas aquí plantat sense bellugar-te ni veure nous horitzons?

I jo era un arbre, ben bé un arbre amb arrels que es clavaven a la terra ben fondes, però el crit era insistent i la llibertat temptadora, així que un bon dia, vaig marxar a trobar la mar i les seves fondàries.

Costa desarrelar-se, tant com costa caminar vers el mar, amb les arrels com a peus que no han caminat mai.

I no sabreu mai la joia i l'alegria de les branques i les fulles en veure el mar, fora del bosc, fora del ramat, els horitzons eren amplis i llunyans, somiadors i engrescadors.

Mes ai! quan semblava que l'esforç ja era recompensat per la felicitat del mar a l'abast, va començar la crida de les profunditats... 

I jo, l'arbre, vaig caminar endins, endins, no vaig arribar mai al fons, al fons del mar els arbres no hi saben viure. Però anava enllà, enllà, i reculava. Em vaig quedar amb la certesa que hi havia un fons, que era bell i que m'agradaria arribar-hi, que m'agradaria quedar-m'hi, però vaig sortir. 

Vaig quedar-me just a la riba, allà on s'acaba la sorra i comença el bosc. No em vaig endinsar a casa meva, no vaig tornar al bosc. Era massa seductora la llibertat i massa segura la solitud. Podia veure el mar des d'on era. 

El mar em regalava remors d'onades. El mar era feliç del meu amor a les profunditats, però no me les podia oferir, jo m'hi ofegava.

Fora del bosc, fora del mar, vora del bosc, vora de mar...  vaig aprendre només solituds i silencis.

3 comentaris:

  1. Una estranya anormalitat. O una normal estranyesa.

    ResponElimina
  2. La frase de Vinyoli t'ha inspirat una bella història, amiga. És trist quan després d'una difícil decisió t'adones que els resultats tampoc no eren el que esperaves...

    ResponElimina
  3. Diuen que no es pot tenir tot, però si ha acostat força !.
    Bon relat !

    ResponElimina