dijous, 16 de juny de 2016

La sorra que se'ns escapa dels dits

"Entre la realitat i l’escriptura, se’ns escapen moltes coses, com quan provem de retenir un grapat de sorra amb les mans i, tot i així, se’ns escola."

Xavier Antich






S'havia passat la vida lluitant per retenir la sorra, per retenir-ne tanta com fos possible. Per intercanviar realitats, com més pures millor. Ara estava en un moment molt especial, sortint d'una llarga confusió, com qui treu el cap de l'aigua després d'haver retingut la respiració durant massa temps. Respirava i potser ja no era tant important que la sorra s'escolés entre els dits. "Què hi fa que la sorra s'escapi? Si no se m'escapa a mi, la perdrà qui la rebi." es deia, cada dia, la Sara.  "Importa respirar".  I veia que tenia raó, ella i tothom: importa respirar, no ofegar-se. I ara no tenia cap impediment per fer-ho. Hi havia aire al seu voltant i ella tenia pulmons... Per tant respirava.

Hi havia malgrat tot, aquell buit, aquell buit indefinible. Aquell buit que no s'omplia mai. Sabia d'on havia sortit, això sí, i per això també sabia com s'hauria d'omplir. Havia de ser d'amor, això era clar. No es podia omplir de cap altra cosa. Però no era precisament alguna cosa feta d'amor allò que havia perdut? No, la Sara seguia estimant, molt, amb dedicació i passió, segons cada moment, cada circumstància. I malgrat tot, el buit, seguia buit, per més que ella volgués oblidar-ho.

L'ompliria d'amor i de mots, de consonants sense vocals i de vocals sense consonants, si calia. L'ompliria d'amor i de mirades ben diferents. L'ompliria d'amor i de fets. Fer, actuar, engegar també és estimar.

diumenge, 15 de març de 2015

M R

He trobat damunt
la taula, abans buida,
una M majúscula immensa
i una R que li feia costat.

I res més, 
això ja ho és tot.

Tornarem a besar-nos.
En la realitat o en el somni.
Un bes sencer i ple de llum.

divendres, 13 de març de 2015

La tretzena nit


Estimada amiga,

També vull escriure't a tu, la més recent dels meus amics. Ens coneixem fa temps, però les nostres converses eren sempre discretes i reservades, correctes, interessants, però convencionals,  fins que un bon dia, per raons diverses que totes dues coneixem, vam començar a obrir-nos els sentiments i a compartir tota mena de temes. Ara, no en defugim cap.

Hem trobat una comoditat en parlar-nos, en preguntar-nos, en explicar -nos.

Hem trobat un objectiu comú, arribar a la pròpia riquesa interior. Arribar al fons de nosaltres mateixes. Arribar a l'interior del laberint.

Compartim descobriments, experiències viscudes, avenços personals, creacions insospitades de realitats que crèiem perdudes.

Hi ha creences que ens aturen i ens bloquegen, d'altres que ens fan caminar i  avançar. Les garbellem, amb el convenciment que les creences són poderoses, que els pensaments modelen la realitat i les emocions la construeixen.

El teu món és ple d'una màgia que sovint encara no acabo de compartir, però que em crida... T'escolto. Riem i somriem de les nostres històries i  a cada riure aprenem un pas més.

Bruixes que fem encanteris dels mots i de les voluntats...

Una abraçada

Berta




dijous, 29 de gener de 2015

Dotzena nit

Estimat amic,

Hi ha tantes coses per parlar i tan diverses i variades que mai no ens falta un motiu o altre per posar-nos en contacte...

Saps posar aquell punt de transcendència o d'importància als temes més quotidians. Bé, potser transcendència és una paraula massa grossa i no t'hi reconeixeràs, però ho diré d'una altra manera: Saps posar els teus sentiments i la teva manera de viure o de veure cada cosa, en els teus comentaris o en les teves explicacions i aleshores parles un llenguatge que jo entenc molt bé.  Jo, també, davant de cada cosa,  la interioritzo i l'explico des de dins. I les converses flueixen sense esforç.

Podem parlar de independència i hi posem la il·lusió que ens fa sentir el fet  de tenir-la prop, o la desil·lusió de les actuacions dels nostres polítics. Parlem de música, bé, tu parles de música, la comparteixes i expliques els teus lligams personals amb les cançons, o allò que et fa pensar o sentir una lletra.

I hi ha una cosa que valoro molt, que és el fluir de la nostra conversa. No queden racons oblidats. Les respostes s'enllacen amb naturalitat i delicadesa. Com si trenéssim converses i quedessin totes connectades d'una manera o altra.

La il·lusió de compartir,  l'interès de saber, de conèixer, formen part d'una dinàmica quotidiana, simple, senzilla, sense cap complicació i que no necessita cap aclariment ni precisió.

Potser algú ens podria dir que compartim coses petites i quotidianes i algú altre s'estranyaria que m'hi trobés bé, rebel com sóc, en aquest tema. Si són petites ni tan sols ho semblen,  creixen  i aixopluguen,  com un gran castanyer d'índies que ha florit abundosament.

Una abraçada

Berta





dilluns, 26 de gener de 2015

Onzena nit

Estimat amic,  tu ets allò que se'n diu un vell amic, tants anys que fa que ens coneixem i parlem.

Hem tingut sort de trobar-nos i hem sabut mantenir la conversa espontània i intacta com el primer dia.

Rius, quan t'explico coses una mica especials o íntimes, d'aquelles que no es poden explicar a qualsevol. I m'agrada el teu riure, perquè es fet de complicitats i de comprensió i de "ja sé què vols dir".

Jo tinc el riure fàcil.  I et segueixo de seguida, però no m'aturo pas en en relat que t'estic explicant. Ets un xerraire i sempre acabes explicant tu més que jo, però jo aprofito bé els moments.

A vegades et costa d'expressar amb precisió i t'emboliques una mica. Et segueixo molt bé malgrat tot i sinó t'aturo i et pregunto.

Estem contents quan parlem. Estem contents quan hem acabat. Sempre ens enduem un intercanvi de recomanacions de llibres llegits, que ens acostumen a funcionar.

Gairebé sempre sóc jo que t'empaito per veure'ns. A vegades m'espero prou com perquè ho facis tu... I m'alegra quan em truques.

Ens veurem aviat... Una abraçada

Berta

dissabte, 24 de gener de 2015

Desena nit

Estimada amiga de la racionalitat a tot preu,

No sabria dir-te perquè t'he posat aquestes paraules per explicar-te. Perquè sempre ho intentes de ser racional.  Sempre vols ser-ho i malgrat tot sempre se t'acaba escapant alguna broma sobre coses d'aquelles màgiques, d'aquelles  esotériques amb les que no sé si t'agradaria creure, però no hi creus o bé hi creus una mica i no ho confesses.

Parlem tu i jo, des de fa molts anys, ara no tant les dues soles com abans.  Parlem de moltes coses, sempre amb aquell punt de seny i de racionalitat  que hi posem les dues. He après un munt de coses de tu.  Ens hem escoltat  l'una a l'altra i sempre hem sabut fer una bona anàlisi de cada situació i arribar a raonaments o conclusions útils i adequades. Fem un bon tàndem en moltes coses.

En algun moment ens manca la rauxa... Ho deixem sempre tot molt ben posadet malgrat els riures o les llàgrimes.

Però hi som i somriem quan a la reunió programada a tres o a quatre ens deixen soles... Sempre quedem tu i jo. Somriem i sovint ens en alegrem. Unes hores de tranquil·litat tan productives que la feina que havíem de fer es fa més ràpid i ens queda una estona per a nosaltres.

Assenyades, ho fem tot per ordre... I mai no ens acabem de creure que existeix la màgia... Només perquè no sabem quina és ni on anar-la a buscar, però a vegades m'ha semblat sentir-la ben a prop.
Escolta bé...

Un petó

Berta

dilluns, 19 de gener de 2015

Novena nit

Estimat amic, el primer amic,

Somiador i silenciós...  Somric sempre amb les teves paraules per breus i espaiades que siguin i puc dir que no m'han fet mai mal cap dels teus silencis.

Jo que sovint he protestat, en altres àmbits dels silencis massa llargs o poc entenedors, amb tu no m'ha passat mai, perquè sempre els he entès.  La teva mirada i les teves actituds parlen per tu. Has sabut fer-te prou transparent, al menys als meus ulls perquè mai no hagués de trobar a faltar cap paraula.

Fa dies que et vull escriure, vas dir-me, ho faré de seguida que trobi un moment tranquil, vas afegir. I jo somric. Potser ho faràs, potser ho faré jo, potser trigarem encara,  però sempre amb la sensació que tot està en ordre. Passin els dies que passin.

Hem sabut mantenir un lligam, de 50 anys, sense veure'ns gaire, sense parlar-nos continuament i malgrat tot, saber que l'afecte infantil que va sortir entre nosaltres, es manté sense esperar gran cosa. Només posar-nos al dia, donar-nos quatre notícies importants i demostrar-nos que aquest afecte existeix. Amb una mirada dolça, només, o bé amb la brevetat d'un parell de paraules.

No t'explicaré pas com ha anat aquest 2014 acabat. Ja en saps alguna cosa i em sembla suficient. Prefereixo inventar-me el 2015,  per si del teu silenci, de les teves actituds o de la teva mirada en manllevo algun somni per volar Pleïades enllà.

Una abraçada dolça

Berta

dissabte, 17 de gener de 2015

Vuitena nit



Estimada,

Ser-hi, crec que et defineix molt bé, tant o potser més que a mi mateixa.

Compartim, doncs aquesta cara de l'amistat

Mantenir el contacte, donar senyals de vida, a vegades, sense proposar-te gran cosa més que un bona nit, o un com estàs? O un petò d'aquells que arriben... O una notícia important, a vegades bona, a vegades no tan bona. Ets experta en deixar tendres engrunetes de pa, o pedretes blanques que ens assenyalen un camí perquè poguem trobar-te.

I quan finalment el moment arriba,  fem unes trobades, a vegades breus, algun cop excepcionalment, més tranquil·les, on sempre es pot parlar de tot i on surten realment totes les coses importants que tenim ganes de compartir.

Hi ha una delicadesa esquisida i també una discreció i un respecte mutus que fa que ens sentim còmodes totes dues. La discreció expressament molt cuidada i molt necessària en tant que tenim amics comuns amb els quals es podrien creuar a vegades informacions o confidències que sempre és millor que arribin de primera mà si han d'arribar... I si no, milor que no arribin per enlloc. 

Crec que no hi ha cap cosa que jo no pogués confiar-te, et vaig dir un dia... I era tan cert que ho continua sent en passar els anys. Trobant aquest punt precís entre la confiança, la confidència i la discreció necessària.

Hem canviat d'àmbits, reconec que m'ha costat el canvi. Acostumada a trobar-te, sempre per uns camins de nit, il·luminats de versos i de blau, t'hi he trobat a faltar molt. Oblidant, a vegades, d'intentar altres vies de manera prou sovintejada.  

Aprofitant moments... Sincronitzant petites situacions quotidianes... Et truco des del super?

dijous, 15 de gener de 2015

Setena nit


Estimat amic de les paraules boniques,

Segur que ja ho saps, però ho repetiré, em vaig enamorar de les teves paraules. Les teves paraules expliquen una persona que hi ha dins teu. No dic la persona, dic una persona, expressament. És algú que necessita expressar-se i amagar-se al mateix temps i ha escollit la millor manera de fer-ho.  Bé ho puntualitzaré una mica més. Tu has trobat dues maneres ben diferents d'expressar i d'amagar aquesta persona bona i tan sensible que dus a dins: les metàfores precioses que saps trenar i les bromes (o ximpleries o pallassades o gamberrades...). Són les dues maneres que tens de fer una mateixa cosa. T'embolcalles de tendresa o t'emboliques amb els riures. La persona que es veu des de fora... És diferent, força diferent.

Encara recordo, quan em vas dir per primer cop que m'estimaves, em vas sorprendre i et vaig preguntar. "Què vols dir, quan em dius t'estimo?" Clar, era una pregunta inútil del tot. T'estimo, no pot voler dir moltes coses. Jo ja sabia perquè t'ho preguntava i crec que ara, passats els anys, tenia prou raó en el meu dubte o en la meva necessitat de precisió. Potser hagués hagut de preguntar una cosa diferent. Tot i que fins i tot així, amb una llarga perspectiva de temps, no se m'acudeix la bona pregunta. Quina és la teva manera d'estimar? No...  Què representa per tu l'amistat? I l'amor? S'estima igual? Hi ha una mena d'amor o n'hi ha dues? Estic ben segura que qualsevol d'aquestes preguntes hagués tingut la mateixa resposta que la que et vaig fer: un somriure, un riure, una repetició. Vol dir que t'estimo. I cap plantejament aclaridor o que ens donés un camí. Tot i així, ens vam anar coneixent de pressa, amb molta comunicació i molta intensitat. Va ser una època preciosa. Quan la intensitat va baixar, no va baixar de manera equitativa. Et vaig trobar a faltar molt, quan no hi eres, o quan no responies. Malgrat tot. Hi ha hagut una feina de comprensió, una altra de paciència i d'acceptació de les coses com són. Vull s larir que per part de tots dos. I n'estic contenta. Ens ha permès arribar fins aquí i que encara em continuïn enamorant les teves paraules, sense cap problema, cap recança, cap tristesa... I m'has ensenyat una cosa que jo no sabia valorar: fer com si el temps no existís o no hagués passat. Retrobo la dolcesa dels teus mots, sense que el temps importi gens. Aprenc de tu de no deixar-me esgarriar per seu pas.

Hi va haver una època que ens ho sabíem tot l'un de l'altre, ara sabem algunes coses, moltes no, tot i així tenim un tresor. Tenim intacta la confiança i la possibilitat de tornar-nos a explicar coses si en tenim ganes. Et llegeixo i et reconec de nou. Sé que t'ho puc explicar, em deies fa poc. I jo et donava la raó. Clar que pots. Només ens falta sentir-ne el desig o la necessitat. Potser és bo no sentir-lo tant i poder triar. A cada ocasió, explico. O no. Triar. Es bonic triar.

Estimat amic de les paraules boniques, seguiré embadalint-me amb elles...

Jo també t'estimo.

Berta



dimecres, 14 de gener de 2015

Sisena nit

Casa Mascort
Estimada amiga de compartir emocions...

Hi ha emocions de tantes menes i totes en algun moment o altre les hem compartit.

Les emocions de mirar la lluna. N'havíem parlat tants cops que jo et deia: Ara quan me la miro, la lluna és teva... Perquè sempre em fa pensar en tu. Però me la deixes i també és meva la seva claror.  Recordo aquelles llunes plenes immenses i rodones, algun cop vermelloses que ens  atrevíem a compartir de lluny.

Les emocions boniques, de mirar el mar, de viure la natura, de sentir a prop els fills... I també les tristes, els sentiments  no prou encarrilats. Les llàgrimes també. Per què en una amistat només hi haurien de cabre els somriures? Si les amigues se senten prou a prop, les llàgrimes es poden compartir també. I consola compartir-les, les eixuga, les converteix en somriures còmplices, perquè fa que nosaltres ens sentim  fortes de nou,  sentim que juntes som capaces de vèncer-ho tot. I seguir endavant.

Tu ets com si fossis jo, em deies, quan volies explicar algn fet, fins al fons de tot, una mica més enllà del que seria habitual. I també em deies,  estic com a casa, quan estem juntes. Siguem on siguem, som a casa.

Res no ha canviat, som a casa encara. Sembla que definitivament les tristeses diverses han marxat, les teves, les meves i han deixat el camí lliure a inventar-nos la vida. Juntes, de quina altra manera, si no?

Saps que t'estimo i que m'agrada poder-t’ho dir.

Berta

diumenge, 11 de gener de 2015

Cinquena nit

Estimat amic que saps escoltar tant bé, així va començar la nostra amistat, escoltant-nos.

Jo t'escoltava, i per a mi no tenia res d'especial, ja que escoltava a molta gent i tu m'escoltaves i tampoc, per a tu no tenia res d'especial, perquè feies el mateix. En canvi, potser a tots dos ens va sorprendre i captivar al mateix temps, trobar un mirall silenciós quan calia, sincer en tots els casos i de reflex precís i poc deformat. I si dic captivar ho dic en tots els sentits que se li puguin donar. Com el Petit Príncep a la guineu, com el mag il·lusionista al seu públic, com els adolescents que s'enamoren.

Hem compartit tantes coses! No se me n'acudiria cap que jo no pogués explicar-te, cap tampoc que no em sentís amb llibertat de preguntar-te, no importa sobre quin tema ni sobre quin nivell d'intimitat.

Si aquesta és la cara més explícita de la nostra amistat, potser en segon lloc hi hauríem de posar la paciència. Quanta paciència has tingut amb mi, crec que jo també amb tu, és clar. Per raons ben diferents. Tu amb mi has hagut de tenir-la, per una certa constància excessiva, en les comunicacions, en els temes, en alguns casos es podria qualificar de tabarra la insistència en un mateix tema. Jo amb tu, evidentment pel fet contrari,  per posposar excessivament les respostes, per deixar alguna temes pendents... Però no hi fa res. Hem esperat, hem parlat, hem reconduït, tot el que ha calgut. Estic molt orgullosa de com hem fet totes les coses.  Mai ni un sol retret i sempre la comprensió, l'acolliment i els somriures.

Hem passat etapes diferents, amb actituds diferents per part teva i per part meva, però mai en cap cas no ens ha fallat l'acolliment ni la seguretat de tenir -nos. I ara ens trobem aquí, on som, potser amb trobades menys freqüents, però igual d'acollidores i enriquidores que sempre. El nostre àmbit, és el millor lloc que conec on reposar i carregar energia.

No puc desitjar res millor per a nosaltres que això que hem sabut construir... Desitjar que sigui per molts anys i que anem seguint la nostra evolució de la manera més positiva per a nosaltres.

Una abraçada immensa

Berta


dissabte, 10 de gener de 2015

Quarta nit

Estimada amiga, que saps inventar projectes i desbordes d'idees per pensar i aprofitar el temps.
En una altra nit també també t'escric, per dir-te aquelles coses que potser no ens diem mai.

He tingut sort de les teves propostes que m'han omplert un buit que sentia tan endins. I te'n dono les gràcies.

Recordo quan érem companyes i encara no amigues, que un moment d'un cert patiment teu, em va apropar a tu. No sé pas si vaig saber transmetre't prou la meva proximitat o la meva disponibilitat. Jo sí vaig sentir-me molt a prop i t'entenia molt bé.

Des d'aleshores hem fet un munt de projectes, de fer activitats, d'escriure, de recopilar, d'aprendre, de compartir, d'investigar, de reflexionar.  No tots han tirat endavant, per descomptat. Hem fet com la natura que llença milions de llavors perquè en fructifiquin unes quantes. Nosaltres també i seguirem així.

M'enmirallo en la teva seguretat, en la teva energia i la teva força. En la confiança per tirar endavant idees que a mi d'entrada em poden semblar difícils.

Amiga, tu i jo som com la nit i el dia i per això ens complementem a la perfecció.

Tens un triangle relacional que fa una bona estructura per recolzar-se. Ja saps els triangles no es deformen mai:

1.- Escoltes, molt atentament, segueixes el fil dels raonaments sense esfilagarsar-lo...
(Cuides de la part més material, com del cos dels amics d'aquesta manera)
2.- Busques l'acció, la solució, la intervenció, el consell o la reflexió
(Estimules la ment dels amics, amb les teves propostes)
3.- Fas volar la imaginació, proposant una mica o un molt més enllà, coses possibles o impossibles, comprensibles o fregant el misteri...
(Acompanyes l'ànima fent-la volar amb la teva)

T'estimo i et valoro i em sento igualment estimada i valorada per tu. Jo al teu costat sento la meva calma en front de la teva acció i em sembla que es produeix, sempre, un intercanvi vàlid i enriquidor.

Una abraçada molt grossa

Berta










divendres, 9 de gener de 2015

Tercera nit

Estimat amic, t'escric en les meves cartes de nit, a tu que m'ofereixes sempre la teva alegria i que vols fer -me compartir  la felicitat que sempre obtens de les coses petites.

Les coses petites... quanta tendresa amaguen aquestes paraules. Una persona que gaudeix amb les coses petites és un savi. Sempre t'he admirat, ja ho saps. A tu, que saps ser sempre feliç, sempre, en qualsevol condició. I sempre m'has fet venir ganes d'aprendre de la teva saviesa.

Ho he intentat un cop i un altre i no he estat capaç d'aprendre'n. Per a mi les coses importants tenen més pes que les petites.

Tu semblaves content (però clar, com determinar causes i efectes en algú que sempre és feliç?) amb les coses  que jo t'oferia.  La profunditat dels sentiment, la seguretat, aquest ser-hi que a mi m'agrada, les reflexions sense prejudicis, els replantejaments. Em buscaves, encara em busques per explicar-nos coses, per trobar l'estímul dels meus punts de vista, de les meves rebel·lies interiors i particulars, dels meus objectius, tan diferents dels teus. I jo també. T'he buscat molt, per compartir, per endreçar idees, per intentar trobar el millor de mi, i també el millor de tu.  Ara, a mi em semblaria que tot el que t'ofereixo et sobra, però segueixes buscant-me.

Evolucionem tots i les relacions (com si fossin un ésser viu) evolucionen també.  L'estimació es manté, tenim ganes de dir-nos coses,  ens enviem mil vegades una abraçada, tenim ganes de ser amables l'un amb l'altre, de fer-nos somriure, de ser-hi, tots dos. I en canvi, el diàleg se'ns ha esgotat. Amic, et penso amb un afecte que no ha disminuït ni una engruna i en canvi, ha desaparegut aquella necessitat d'explicar-me i també la de saber què en penses, de les meves coses. Et trobo a faltar, però quan t'escriuria o et diria de veure'ns una estoneta m'imagino sempre aquell tu d'abans. No sé com parlar amb aquest tu d'ara. El tu de les no respostes, dels no plantejaments.

I així oscil·lem, fa dies, entre els silencis i les abraçades virtuals...  Tu creus en el temps, en deixar passar el temps. Jo no. Jo crec en dir les coses pel seu nom i entendre què ens ha passat. Tu no. Tu creus en que cadascú ha de resoldre les seves coses. Jo crec en que hi ha coses en comú que són de tots dos. I en aquest impàs, qui sap si irresoluble: tu em dius que m'imagines i m'abraces, jo no et dic que t'imagino i et parlo. Estic segura que en els teus somnis jo rebo i et torno l'abraçada i en canvi en els meus, poques vegades m'ajudes a buscar les respostes que necessitem.

Te n'envio una altra ben forta, segueixo pensant en tu.

Berta

dimecres, 7 de gener de 2015

Segona nit



La segona nit, la Berta va voler donar moltes voltes al voltant del cub de l'amistat, un cub estrany amb moltes cares, potser 1000 cares, per recordar, per escriure, com veia ella l'amistat a través d'ells, dels seus amics. 

Què m'ofereixen els meus amics? Què veig en ells?, què sento que em regalen, quan em regalen l'amistat?

Tinc l'amic de l'alegria i les coses petites.
Tinc l'amiga d'empènyer les idees i els projectes.
Tinc l'amic que sap escoltar com ningú.
Tinc l'amiga de compartir emocions de tota mena.
Tinc l'amic de les paraules boniques.
Tinc l'amiga de ser-hi, com jo.
Tinc l'amic callat de mirada dolça.
Tinc l'amiga de la racionalitat a tot preu.
Tinc l'amic del riure franc i el puntet de misteri
Tinc l'amiga de les converses més transcendents.
Tinc l'amic que sap fer importants les quotidianitats.
I també l'amiga de les converses diverses i variades.

I tinc tants d'amics i amigues estimats, amb qui, a causa de la distància, no ens podem veure, però que sé, sabem que ens duem al cor.

M'adono en escriure aquests escrits de nit, que tinc més amics que no pas cares té l'amistat. També m'adono que cadascú de nosaltres no ensenya una sola cara... Però curiosament sempre n'hi ha una de predominant.

dimarts, 6 de gener de 2015

Primera nit


Se n'havia anat a dormir decidida a llegir allò que escriuria ella mateixa l'endemà, o així que pogués.  Va buscar tal com s'havia proposat aquella sensació. En tenia ganes de retrobar-la, perquè era molt agradable.  Era plàcida sí, però també molt més que això, era de nou potent, com si en paraules es pogués inventar la vida, la vida real, la que passarà demà, dema passat, la setmana que ve... 

Es va posar en posició de dormir, però estava desvetllada i per això era un bon moment per a llegir. 

Va veure el títol del seu arxiu de word, el primer: 


Totes les cares de l'amistat

Un dia, dalt d'un cim vaig veure una fita a terra. Era gairebé un cub, de color gris, com de ciment. Des d'on el veia jo, tenia una cara pintada amb un gargot de color blau. Des d'on eres tu, veies una cara pintada amb un gargot de color verd. I si canviàvem de perspectiva, el gargot canviava de color. Però a la cara de sobre no hi havia gargot i a la de sota, empotrada a terra segur que tampoc.

Vam comparar el cub de diferents cares amb l'amistat. No ens podíem quedar amb una de sola, si volíem veure-la sencera.

La meva cara de l'amistat, la que jo conec des de sempre se'n diu "ser-hi". Qui sap si, durant tant de temps havia valorat tant aquesta cara, que oblidava que n'hi havia d'altres.

M'agrada ser-hi, tot i que com més rica sóc en amics, se'm fa més difícil ser a tot arreu. Malgrat tot continuo valorant aquesta seguretat, aquesta complicitat especial de saber ser-hi.

Per ser-hi, cal donar una prioritat especial a aquesta actitud. I crec que aquesta prioritat la porto posada sempre.

Quina és la cara de l'amistat que m'ensenyen els meus amics?
Quines són les cares de l'amistat que jo m'oblido de veure?