dijous, 6 de juny de 2019

Cicatrius

Finalment, després d'haver viscut tantes vides, s'havia trobat amb la solitud, tan desitjada i temuda al mateix temps. Amb la solitud i dos tresors: una pau interior i un desafecte per la vida, junts. Els considerava tots dos molt importants, que tenien molt de valor i estaven en contraposició absoluta amb aquells ensenyaments rebuts des de sempre que deien que la vida és patiment, però que en canvi és molt valuosa.

Doncs no, havia aconseguit que no hi hagués patiment. Potser a canvi havia hagut de cedir el valor, perquè ja no sabia veure-li.

Quin valor podia tenir una vida en aquest món, mesquí, dolent, interessat, mentider, on el motor principal és el poder i el diner  i on no hi ha mai un pam de net?  Doncs no gaire o potser cap valor.

I malgrat tot, havia tingut sort. I malgrat tot, no es penedia de res. I malgrat tot, havia tingut sis vides ben plenes d'allò més important: d'amor

Totes les sis vides dedicades a saber gestionar aquesta part intensa i commovedora de l'existència. A èpoques havia estat fàcil, a altres èpoques molt difícil. L'amor és l'altre motor, que mou, no pas del món, sinó de l'ànima de les persones. L'amor fa que sembli que tot val la pena. L'amor també ens confon i ens enganya i potser fa que algunes coses semblin trascendents i importantíssimes i potser no ho són.

L'amor a les parelles, als amants, als amics i amigues, a la família, als pares, als germans, als fills, als nets... i un llarg etcètera de persones properes estimades, s'havia convertit en el seu objectiu de vida, de vides, fins que al final, només la solitud podia satisfer-la. I la va trobar.

Va arribar fins a aquesta sisena vida, amb la memòria intacta. Es va recordar d'allò que volia. Retrobar les seves ànimes bessones, tantes com en pogués arreplegar i no casar-se mai amb ningú, guardar la seva llibertat, per protegir el seu temps. El temps que necessitava per a poder explicar i explicar-se tot allò que havia buscat, que havia fet i que havia trobat. Era tan important la seva troballa? No. Però era la seva. No havia demanat nèixer, mai, ni un sol cop, ni dos, ni sis, però havia nascut sense voler-ho, doncs la seva experiència vital potser responia a algun propòsit. La recolliria, per intentar tancar el cercle i deixar de retornar cap a aquest món.


4 comentaris:

  1. On hi ha una cicatriu abans va haver-hi una ferida.
    Ara ja no sagna.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí, les cicatrius de les altes vides ja no sagnen, però encara es veuen.

      Suprimeix
  2. Bé jo la pau interior la considero un tresor, però el desafecte per la vida...I a sobre n'havia hagut de viure moltes, però tenia una gran sort, totes plenes d'amor! Aleshores penso que sí que tenien valor...
    Petonets, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Al menys estem d'acord amb una part dels tresors... l'amor és el que té valor, la vida trobo que poquet, poquet.

      Suprimeix