dimarts, 11 de juny de 2019

Les grans praderies


Des d'avui, des del moment actual, guardant tota la memòria ancestral d'altres èpoques, d'altres vides, d'altres civilitzacions, finalment és important endreçar l'espai.


Pensava sovint que jo soc una persona de tribu. El contacte proper i continuat amb les teves persones més prperes, el fet de formar part d'un grup amb entitat pròpia, jo creia que m'havia de donar una satisfacció i un acompliment a nivell de relacions, d'emocions, d'amistat i d'amor.

És ben cert que els records són difuminats, però d'una manera o altra hi són. 


Puc veure les extenses planúries, clapades amb immenses taques de prat i de bosc i vora el riu, en campament, els tipis i la meva gent. Aquella gent amb qui jo em sentia segura, malgrat la duresa de la vida, el fred a l'hivern, la feina per la supervivència diària.  Les normes estrictes. Tot guardava un cert ordre que no estava pas exent de dificultats de tota mena. 

A la meva tribu, les noies ens guardàvem verges per al qui seria el nostre company. Els nois també.  Cada primavera es feia la festa de les noies, cada tardor la dels nois. 

Per a les noies, com jo, aquesta festa, potser més que celebrar o assegurar la nostra virginitat i honestedat,  com era el seu objectiu principal, ens era una mena de ritual de festeig. Ens miràvem de reüll, aquell noi, bon guerrer o bon caçador o convidat a assisitir al consell dels adults, ja de tan jove, amb admiració, orgull i ganes que ell es fixés en la nostra manera de comportar-nos i que tingués ganes de fer un apropament. Aquell no era pas el dia, ben entès que no, podia passar molts dies i moltes llunes abans que el noi no ens indiqués d'una manera o altra  que li agradàvem.

Jo havia passat aquella cerimònia de virginitat dos cops, ja. Era una bona manera de preparar-te pel futur i de tenir un bon prestigi com a noia.  No tenir pressa era una cosa molt valorada a la meva tribu.

Aquell any, era el tercer. Jo continuava mirant-me Esquirol suau, que potser, ben cert, no era el millor caçador de la tribu, ni tampoc un gran guerrer,  però el Gran Cap de la tribu el cridava sovint a la seva vora, per ensenyar-li alguns coneixements que creia que havia de tenir, i semblava imminent que el fes participar dels Consells de la tribu.  Esquirol suau, malgrat el seu nom i les seves maneres, efectivament suaus, era un indi fort i valent, però el seu més gran atractiu era la seva bona predisposició per ajudar tothom, per treballar pel bé de tots, per respectar les persones grans i més necessitades i per recordar també la memòria dels morts.  Jo me'l mirava, com havia fet a la primera cerimònia, com a la segona, a veure si em donava alguna pista, però ell es mantenia molt seriós, la mirada fixada en la pedra sagrada que teníem entre mig de la nostra rotllana, i veient amb gran respecte com totes les noies donzelles, una per una, amb solemnitat, hi posava la mà plana, amb un jurament silenciós, només expressat per aquest gest que la seva virginitat estava intacta i que així la guardarien fins  al seu matrimoni. 

Els càstigs per a no complir aquesta promesa eren molt durs, fins i tot fatals, tant que podien acabar amb la mort.

Aquell dia, només que jo vaig fer el primer pas de separar-me de la rotllana per avançar cap a la pedra, ho vaig veure, ell va fer un petit gest d'alleujament, un imperceptible somriure, en veure que jo encara formava part de les donzelles.  Aquest petit  gest d'alleujament em va fer por, perquè vaig pensar que potser havien corregut algunes xafarderia injustes sobre la meva persona, però el seu somriure per petit que fos em va tranquil·litzar.

Els nois celebraven la seva festa al final d'estiu, l'exigència pel que fa a ells i la seva virginitat, era encara més potent que per a les noies. Només que haguessin parlat d'amor amb alguna noia, només parlat, ja no podien participar-hi. De fet els nois i les noies no es parlaven gaire o gens, a la meva tribu, si no era amb els propis germans o germanes o parents més propers. Per sort en una tribu tothom té molts parents propers. No era pas el cas d'Esquirol suau i jo, no érem gens parents i per tant no ens parlàvem mai. Ens miràvem i ens observàvem en les nostres activitats diàries, en silenci.

Com era d'esperar aquell dia no va passar res, ni l'endemà, ni l'altre... però cada cop era  més evident que sí, que d'alguna manera em mirava, m'observava i tenia algun interés per mi.

Vaig decidir esperar que passés la festa dels nois, abans de fer cap pas o cap gest. Això em donava seguretat, si el feia de seguida, volia dir que ell encara no havia parlat amb cap noia.

Aquell final d'estiu, a la festa de la virginitat dels nois, Esquirolsuau, també es va acostar al tótem, que era on feien la cerimònia els nois, amb seguretat i orgull.  No sé pas si ell va mirar-me, però a mi també se m'havia de notar la satisfacció i el somriure que això em provocava.

I després de dubtar uns dies i contravenint totes les normes de la tribu, que em deien que jo hauria hagut d'esperar que ell em parlés, ens vam creuar ell anant i jo venint del riu a buscar aigua i el vaig saludar.

-Bon dia Esquirol suau.

A mi la resposta em semblava fàcil, "Bon dia, Merla daurada. Però no, un somriure imperceptible com el del dia de la cerimònia i una breu aturada del pas. Una mirada tendra i res més.  

Si Esquirol suau hagués estat qualsevol altre noi de la tribu, m'hauria sentit perduda. Jo no havia respectat les normes i ara ell podia dir-ho a tothom i caure'm totes les desgràcies a sobre. Em vaig atabalar un mica, és cert, però després vaig tenir la seguretat que una persona com ell, no podia fer mal a ningú, fins i tot en aquesta situació. 

I vaig esperar tranquil·lament, amb seguretat que tot aniria bé, encara que també amb molta impaciència.


4 comentaris:

  1. El somriure d'Esquirol suau no devia ser imperceptible del tot si, finalment, va tranquil·litzar la Merla Daurada

    ResponSuprimeix
  2. M'ha agradat el teu relat, primer no entenia perquè ella diu que és una persona de tribú...Però després ja ho he vist clar, és una vida viscuda temps era temps, el de les grans praderies i les cerimònies incomprensibles ara.I m'agradem els noms Esquirol suau i Merla Daurada i el com n'era de llançada ella, per l'època...Segur que es van construir un tipi molt acollidor, perquè eren dues ànimes de les praderies!
    Bon vespre, Carme.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M Roser! M'alegro que t'agradi. Espero que continuarà...

      Suprimeix