dilluns, 29 de juliol del 2013

Primer bocí de la història 10 -


Estimat  Martí,


Abans que arribis, m'agradaria escriure't la meva carta habitual de Juliol. He dubtat molt, ja ho saps i no sé ni com posar-m'hi. Si existissin cartes sense mots, en triaria una d'aquestes. Potser m'entendries millor si fos possible una carta en silenci, que no seria gens el mateix que un silenci a seques.


Hem estat amics durant molts anys i sempre ens hem tractat amb delicadesa i hem tingut cura l'un de l'altre. Com si haguéssim anat llaurant i preparant un camp, deixant-lo a punt de sembrar. No, no l'hem volgut mai erm,  el nostre  camp.


Ara no sé quines paraules triar, totes em semblen gastades de tant que les he dites. Per tant, miraré el nostre camp i sembraré unes llavors especials, que ens recordin aquella definició de la nostra amistat en els primers anys. Te'n recordes? vas dir si hagués de triar   un adjectiu per aquesta relació triaria "pura":és una amistat pura. D'acolliment, de diàleg, de comprensió, però també de tendresa i d'estimació. Buscaré on sigui, dintre meu, llavors d'aquesta puresa i les sembraré de nou. I esperaré. A veure si la tardor ens porta pluges benignes i torna a fer créixer el nostre sembrat i les nostres flors. Aquesta tardor és una tardor diferent. I per diferent també la trobo  incerta. Trencats  els hàbits i els ritmes, de vegades és difícil agafar-ne  de nous.

M'ha costat navegar en aquest mar nou, una mica tempestuós, en el que hem convertit la nostra relació. Però cercaré la millor barca per navegar-hi. Fins que pugui trobar una platja on les onades siguin un batec plàcid i dolç i si algun dia són intenses de nou, que ho  siguin  barrejant-nos com aigua i sorra... i per retornar després  cadascun al seu lloc  plàcidament.

Mentrestant vaig teixint xarxes noves de pensaments, on vaig trenant tot allò que hi ha hagut de preciós entre tu i jo: mirades i converses, somriures i silencis, delicadeses i descobriments. I penso que encara tot això pot ser un tresor compartit, no pas un escampall de riqueses sense aprofitar.

Si la tardor no ens du les pluges que necessitem perquè germinin les meves llavors... jo em quedaré sola mirant el crepuscle. Sentiré un cop més aquest desert sense tu, la tristor ondulant-se ran de dunes. Però ara sé que tornarà l'alba cada dia, i malgrat que les hores puguin omplir-se de passes d'enyorança, sé que seran belles. I provaré de  fer allò que tothom creu que es  possible: desfer l'amor com si fos sucre en una tassa de cafè, remenant-lo  bé, amb la cullereta, cada  dia una mica, havent  dinat.

O,qui sap? potser vindràs fins a mi i potser vindré fins a tu. Nets de nou sense cap mot escrit ni cap mot esborrat. Valents en el present i en el futur. Saben que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment, el nostre acolliment de sempre.  

Aleshores, amb el vent m'enlairaré des de la meva platja i acaronaré cada onada amb mans de sorra. I sabré de la llum del dia i tastaré les estrelles de la nit. I  finalment baixaré fins  les  profunditats on s'amaguen els tresors.
No els tocaré  amb els  dits, només els estimaré amb la mirada oberta.


Que tinguis una bona tornada de vacances, Martí.  Fins aviat. Una abraçada.



Berta

dijous, 18 de juliol del 2013

Primer bocí de la història - 9

-Nen, pusil·lanimitat? des que vaig llegir-te, que aquesta  paraula  em martelleja l'ànima, gairebé  físicament. Em fa mal que et vegis així.
- No, no em veig així, va ser aquell moment, sentir-me  incapaç d'expressar el que sento, trobar-ho  buit.
- Pusil·lànime: d'ànim feble i tímid (ho diu el diccionari  DIEC2) ànim feble? perdona  noiet, però no l'hi has tingut mai. I tímid? una mica, però potser menys que la majoria de la gent. Per què ho trobaves buit? Ho trobaves buit, tu? O creies que li trobaria jo?
- No ho sé. Potser més la segona cosa que no pas la primera. Però a mi tampoc em convencia el que escrivia.
- Clar que no et convencia...  fa dies que vas en sentit contrari al que hem anat sempre.  Sempre ens hem parlat buscant aproximar-nos, dient el que sentim i ara fa dies que escrius d'una manera  distant, educadament  i  correctament distant. Per què?
- Tu també ho fas... em sembla que ens farem menys mal.
- Jo només et copio.  M'he cansat de fer el ridícul. Si accepto la teva distància és per protegir-me i no haver-te d'enviar a fregir espàrrecs. Però és curiós que la teva solució, sigui quin sigui el problema és  el distanciament, l'aïllament. La meva és l'aproximació i la comprensió. Però a un moment o altre les reciprocitats es necessiten...
- Sí.
- D'acord. I si no hi ha aquestes reciprocitats, millor deixar-ho córrer, no? Jo sento una tristesa infinita a causa de nosaltres i tu et sents pusil·lànime. No hi guanyem res.
- Per què ha de ser tot o res? Tu no eres del tot o res. Podem ser amics a una altra distància.
- No, no vull ser amics a una altra distància. Saps que jo hi seré mentre vulguis trobar-te a tu mateix i als teus  sentiments i trobar-me, si el que vols  és distància, aleshores tindràs distància. Però no vull fer-me més  mal amb  tu. Ja  en tinc prou. Jo només necessito una  autenticitat en les coses. Si m'estimes, m'has de poder dir que m'estimes i si ja no m'estimes, m'has de poder dir que ja no m'estimes. Serà trist, però acabarem abans.
- Clar que t'estimo, com pots dubtar-ho?
- Sempre, des de fa 10  anys que som amics m'he sentit estimada  per tu, malgrat  els teus "amors" i malgrat els meus, érem amics i jo sentia aquest amor càlidament amistós, que m'agradava prou i en canvi, ara no, ara no me'n sento gens i bé ho hem d'aclarir això.
- Si que t'estimo, però prefereixo que no parlem gaire de sentiments.
- Però si sempre hem parlat de sentiments...  dels compartits i dels que sentim per altres persones.
- Ara no puc.
- Ara prefereixes mentir-te a tu mateix i com que tu t'ho creus, penses que jo també m'ho creuré.
- No em menteixo. Però  ...  si em menteixo i m'ho crec,  ja és com si no em mentís.
- Però a mi em dónes constantment el missatge que t'importo molt poc. Si  m'ho cregués de veritat, ja no seria aquí.
-No m'importes poc, m'importes molt i tot això m'ha fet patir més per tu que no pas per mi.

La Berta va somriure, però amb un somriure molt trist.

- Paties per mi, però en comptes d'acceptar les meves solucions, sempre posaves les teves per davant... distanciament i racionalitzar-ho tot.
- Són les úniques solucions que conec.
- Que vols, Martí, què he de fer? Oblidar-te per sempre?
- Noooo, si us plau, no.  No és això  el que vull. Si no ho tinc ho trobo a faltar.
- "Ho" que és ho? La relació? Les cartes? Les converses?
- Tot
- Tot sóc jo...  em trobes a faltar?
- Sí.
- Provem de trobar-te  d'on t'has  amagat?
- ........................
- T'hi ajudo?
- ........................
- M'estimes...
- Sí
- Em desitges?
- Sí...
- I et fa por la barreja de les dues coses. Una sola la pots controlar. Dues et fan terror.

divendres, 12 de juliol del 2013

Primer bocí de la història -8-

Havien viscut mesos de comunicació difícil, havien perdut l'equilibri entre racionalitat i emocions i havien caigut en una mena de trampa habitual de les comunicacions... com més l'un volia tornar-la  a la racionalitat, més ella li parlava d'emocions i com més ella volia que ell li expliqués què sentia, més racionalitzava ell.

La Berta, ja no volia parlar-li més, ni d'una manera ni de l'altra, se sentia sola i frustrada quan a una carta plena de sentiments i emocions li retornava un afecte suau o una correcció educada i cada cop més distant. I com que no volia trencar la relació, havia pensat que només contestaria. Si ell escrivia, ella contestaria. Si no, no. I contestaria en el seu mateix to. I així ho havia intentat. 

I la carta que havia rebut d'ell no era pas ben bé "la carta de Juliol" però era una carta i era al Juliol. La sinceritat, l'acceptació per part d'ell de no saber com fer-s'ho, era una novetat. Ell sempre controlava massa bé les seves emocions.

"Berta, penso molt en tu, tot i els dies i dies sense dir-te res. Penso en com estàs i en els camins que recorres. Estic en moments en què em costa molt expressar cap sentiment; em costa trobar paraules, i quan m'hi poso la tecla retrocés esborra pensaments que em semblen, tot plegat, una mica buits. La tecla que ens estalvia estripar fulls, no ens estalvia una ganyota, el rau rau del no saber o no trobar... Una mica de decepció, una mica de pusil·lanimitat."

Pusil·lanimitat... semblava impossible que hagués posat aquesta paraula per parlar d'ell. No, no ho era pas...  si s'hi trobava és que alguna cosa anava malament.

La Berta s'arremangava per mirar d'ajudar-lo a connectar amb  ell  mateix.

PD: Seguint el segon fil de la M Roser.  

dijous, 11 de juliol del 2013

Primer bocí de la Història - 7-

- Saps? M'ha agradat molt el resum que ens has enviat sobre el que has llegit de  l'amor.
- Ja sé que t'agrada André Comte-Sponville i aquest capítol sobre l'amor és genial.
- Sí que m'agrada llegir-lo, però m'agraden molt més els comentaris teus que afegeixes a sota de cada citació, Berta.
- Ah! me n'alegro doncs!!! I hi estàs d'acord?
- Estic molt d'acord en que hi ha una mena d'amor, ell en diu "filia" que consisteix en alegrar-se simplement perquè l'altre existeix. Sense demanar ni esperar gran cosa. Jo crec que t'estimo així, Berta. T'estimo molt. Et valoro molt. M'alegro que existeixis, m'alegro de tenir-te d'amiga, m'alegro de saber-te a prop, però no tinc necessitat ni dependència.
- La necessitat i dependència forma part de l'amor més enamorat,   de l'eros, com diu ell.
- Sí, i crec que sempre he lluitat contra la necessitat i la dependència. Busco la felicitat que depengui de mi mateix  i no pas d'un altre.
- Seria bo que pogués ser així, sempre, jo crec que vaig unes quantes passes  més enrere. Jo també t'estimo molt, Martí i tot i que no et desitjo físicament, la meva necessitat de tu és una mica més gran del que tu dius. Et trobo a faltar si fa molt que no et veig o que no ens escrivim.
- Jo dic més aviat que tinc moltes ganes de veure't.  És un matís  diferent.
- Sí, l'eros sempre arrossega mancances i jo, ja ho saps, el meu amor és barreja d'amistat i enamorament, per això sento, a vegades,  la mancança.
- Un cop superat el neguit, un cop superat fins i tot un cert patiment que em confessaves fa un temps, ara has d'arribar a no necessitar-me.
- I d'on trauria l'impuls, les ganes de veure't, la il·lusió de seguir amb aquesta relació, amb aquesta amistat, si no et necessités  gens?
- Jo també tinc ganes de veure't, moltes ganes de veure't, fins  i tot. I no sento ni necessitat ni mancança.
- Saps  què  penso? que la  persona que et produeix necessitat i et produiria mancança si no la tinguessis ja la tens i ben segura.
- També estaria bé, sense ella.
- A la llarga segur que sí, com jo estaria bé sense ell, a la llarga, quan em passés la tristesa. I sense tu també, quan em passés la  tristesa.
- I per què cal que hi hagi  tristesa?
- Reivindico el dret a la tristesa quan perds alguna persona  important.  Només  faltaria!!!
- Si es mor, d'acord, però si no es mor no cal estar  trist...
- No sé si a tu et cal...  està  per  veure. A mi sí, em cal estar trista si perdo algú. No puc fer-ho d'altra manera. Estaria trista si et perdés, que ho sàpigues!

I en Martí, somreia, sense necessitat d'afinar més i sense necessitat d'arribar a cap conclusió, a cap acord. 

PD: escenificant  una  petita  conversa  per  a l'Helena  


dimecres, 10 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història - 6 -


Dues paraules, podien ser un poema? El t'estimo que la Berta finalment no va enviar no li semblava pas un poema, però podia intentar construir un quasi-silenci i assajava  i assajava...  poemes  de  dos  mots:

Plàcid
silenci.

O  també  podria  ser:

Esperant
tendrament.

O  també: 

Vençuda  
impaciència.

En cap dels  casos  es va  decidir  a clicar  la   tecla  per  enviar-los.

I si  els  provés  metafòrics?

Arena
glatint.

O  l'altre  que  li faria  de mirall:

Onada  
adormida.

PD:  seguint  el fil de l'Helena


dimarts, 9 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història - 5

Pensaven que no hi havia res d'impossible per a ells dos. Encara que això tampoc volia dir que tot fos possible. 

Havien ensopegat amb alguns entrebancs i  s'havien adonat que si bé no tot era tan fàcil com els havia semblat durant anys i anys,  es veien capaços de remuntar qualsevol situació.

Prou que hi havia veus que els deien que un cop s'ha trencat alguna cosa important en una relació, mai no serà el mateix...  però ells tossudament ho intentaven de nou i sabien que se'n sortirien, més tard o més d'hora.

- No estic orgullosa de com hem fet les coses, Martí, ni de mi mateixa   ni tampoc de tu. Ni tu ni jo no ens mereixem tot això que ens ha passat. Ni tu et mereixies la tristesa i la fragilitat que t'he abocat a sobre (jo sé de sobres que no saps com gestionar aquestes coses) ni jo mereixia la fredor i la distància que hi has posat - li va  dir  fa  uns mesos  la Berta.

En Martí assentia amb el cap, però no va dir res. Li costava de parlar d'aquests mesos difícils, per la mateixa  raó. No volia  sentir-se  fràgil, ni sentir-la vulnerable. Ni saber ni reconèixer que li havia fet mal. Tot i així  finalment va ser capaç de fer-ho: t'he fet molt de mal, va dir tot de sobte, amb una tristesa poc acostumada als seus ulls. La Berta creia que la seva sinceritat era molt més important que la por als sentiments que ell  tenia.  I oscil·lava entre la tristesa de veure la poca empatia i el poc acolliment d'ell, enfront de la seva tristesa,  i la necessitat de remuntar tot això dient les coses pel seu nom.  

I s'havia explicat un cop i un altre... ell callava i deixava passar el temps com a element curador.

PD:  seguint  el fil de  Noves  Flors


dilluns, 8 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història - 4

Havia esborrat els diversos intents de carta de Juliol, tots, més d'un cop. Quan finalment va decidir escriure només les dues  paraules,   no les va esborrar,  no,  però tampoc les va enviar...  seguia assajant diverses possibilitats, però la que tenia més pes en el seu ànim, era la possibilitat del silenci.


S'havia abocat tota ella, sempre, a totes les cartes, posant-hi l'ànima sencera, la pell de l'ànima i fins el nucli més dens o més eteri de la mateixa... I li agradava parlar de les filigranes emocionals, saber mantenir aquests sentiments d'una potència immensa i íntima, però sense deixar que trasbalsessin res enfora. 

Però potser només les havia de fer ella, les filigranes, potser ell, per més que seguís i seguís els intercanvis no hi posava cap esforç. Es deixava dur per la seva empenta i mai no volia res més del que hi havia. 

Ara, la Berta pensava que ell es deixava estimar i admirar, afalagat, i valorava molt les converses i els diàlegs que tenien. La Berta escrivia i xerrava amb les emocions a flor de pell i per ell, tan racional, això era mol nou. N'estava meravellat i interessat. Ella el llegia habitualment contenta del que ell li transmetia.Algun cop amb una lleugera decepció, per la falta d'expressió de les emocions, que remuntava de seguida, empesa per les ganes de mantenir una amistat i res més que això. Es confessava de tant en tant a ella mateixa i a ell també, que sentia un enamorament que no tocava... i el mantenia a ratlla, aprofitant tot el que podia d'aquella amistat.  

N'estaven ben segurs tots dos que tenien allò que volien tenir: l'amistat i la sinceritat de dir-se  les coses tal com eren  i tal com les sentien. 

I mentre estava molt convençuda que havia acabat tota una època, que havia acabat el cicle de les cartes de Juliol i que preferia el silenci, va arribar aquella  carta d'en Martí. Aquella carta confosa i insegura i precisament aquella fragilitat que ell amagava sempre, aquella fragilitat que ell tant temia i que no volia afrontar ni expressar. Va ser precisament aquest  fet de llegir-lo fràgil i vulnerable, allò que la va fer canviar d'idea... finalment potser si que escriuria la carta.

PD:  seguint  el  fil de  Galionar


dissabte, 6 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història - 3

Si reculem uns quants anys en el temps, podrem saber que la Berta i en Martí, s'havien conegut, perquè tenien un amic  en comú. Va ser una coneixença provocada, ja es coneixien d'oïdes, perquè l'amic en comú els havia parlat a l'un de l'altre i va arribar un moment on tots tres tenien ganes de trobar-se i de conèixer-se personalment.

Es van anar fent  amics, d'una amistat compartida, eren amics dos a dos i amics tots tres. No hi havia secrets entre ells  i els agradava explicar-se les coses que vivien i que pensaven. Els semblava fàcil entendre's, comprendre's, dialogar, discutir fins i tot. No sempre estaven d'acord en tot, però sabien  posar somriures entre mig de cada polèmica que muntaven.

I s'escrivien molt, a temporades, a d'altres no tant. La Berta escrivia sempre llargues cartes, li agradava explicar-se i semblava ser que a ells això els estimulava a imitar-la en la mesura que fos. En canvi tants anys més tard, va voler escriure la carta més curta que mai havia escrit. Les  dues paraules d'aquest Juliol eren simplement:  t'estimo.  

Era Juliol, la carta podia ser d'amor, i podia ser de resum de tot l'any...  en un any que havia estat tant i tant complicat, aquest era el millor resum, malgrat tot. La Berta no sabia ni podia permetre que una amistat així acabés de qualsevol manera.


PD:  seguint  el fil  de la  M Roser...  





divendres, 5 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història - 2 -

La  Berta es repetia sovint, era una dona d'afectes estables, constants i intensos i no li importava gaire repetir-se. Repetir l'expressió dels sentiments, per ella, volia dir actualitzar-los. Fer-los presents. Volia dir que encara  servien. No acostumava a repetir-se  mai,  malgrat  tot,  sense que  els mots fossin plens de sentit.

Aquesta carta de Juliol  li costava, precisament, perquè trobava que ja no tenia cap sentit. Feia ja dos anys que s'havia esforçat en mantenir-la viva, en la seva més estricta coherència, per no trencar res, però, ara li semblava que  ja n'hi havia  prou.

Les cartes de Juliol, sempre havien estat especials, perquè se sortien de la norma habitual de les altres cartes de tot l'any. Durant l'any s'escrivien reflexions, filosofaven, s'explicaven   les coses que pensaven o sentien o llegien. Tenien un diàleg preciós, racional però afectuós, sincer però delicat. Les cartes de Juliol eren com cartes d'amor, d'un amor diferent i especial. D'un amor gairebé no confessat, que s'escapava per les escletxes de les seves reflexions. Al Juliol, l'amor tenia el seu nom  escrit  a cada  línia. I després tot tornava  al seu lloc. Al mateix temps, aquestes cartes, eren com una mena de conclusió de l'any. Com si fos una barra de progrés, d'aquestes  blaves que ens  regalen els ordinadors  per saber en quin punt es troben de la feina. Només que aquesta semblava  infinita i mai no s'hi podia llegir quan faltava  pel progrés complet, però en canvi, sí que deia en quin punt estaven des  del començament.

En realitat, el que va passar, és que ell va escriure una carta de Juliol, mentre la Berta dubtava i dubtava... La  seva carta no aclaria gran cosa, però això sí, confessava  la  seva dificultat en ser escrita i confessava que el seu autor es trobava en un moment confús i que li costava trobar les paraules adequades.


PD: seguint el fil que m'ha ofert en Barbollaire... si voleu podeu seguir intervenint, la història s'anirà explicant post a post pel mateix ordre dels vostres  comentaris.









dijous, 4 de juliol del 2013

Primer bocí d'una història





Aquesta seria l'onzena carta de Juliol que la Berta escriuria, si  és que l'escrivia.

N'havia escrit moltes més en aquests onze anys, moltíssimes, incomptables ja, des que havia deixat de guardar-les.

Però les de Juliol eren diferents. Fa molt de temps que ella va tenir la idea d'escriure una carta, perquè ell la trobés en arribar de les seves vacances. Com un regalet,  petit,  però que encomanava proximitats.

Aleshores, ell li escrivia una carta  d'Agost, per tornar-li  en forma de paraules ben buscades i ben trobades aquesta proximitat regalada.

Però, ara, la Berta pensava que aquest Juliol, no podria escriure-la, que no sabria pas què posar-hi.

Finalment va obrir el mail i va escriure només dues paraules. Amb dues en tenia prou perquè la carta complís les condicions necessàries per ser la carta de Juliol que ell potser esperava.






PD:  Això vol ser un experiment, un joc d'estiu, m'agradaria que les poquetes persones que passeu per aquí,  m'ajudéssiu a construir la història, deixant una o més preguntes als comentaris, sobre què us agradaria saber o aclarir que aquest bocí d'història no diu...   i així anar seguint dia a dia o setmana a setmana, la periodicitat no importa, una història sencera, bocí a bocí. Sempre si us ve de gust, és clar!