dilluns, 8 de juliol de 2013

Primer bocí d'una història - 4

Havia esborrat els diversos intents de carta de Juliol, tots, més d'un cop. Quan finalment va decidir escriure només les dues  paraules,   no les va esborrar,  no,  però tampoc les va enviar...  seguia assajant diverses possibilitats, però la que tenia més pes en el seu ànim, era la possibilitat del silenci.


S'havia abocat tota ella, sempre, a totes les cartes, posant-hi l'ànima sencera, la pell de l'ànima i fins el nucli més dens o més eteri de la mateixa... I li agradava parlar de les filigranes emocionals, saber mantenir aquests sentiments d'una potència immensa i íntima, però sense deixar que trasbalsessin res enfora. 

Però potser només les havia de fer ella, les filigranes, potser ell, per més que seguís i seguís els intercanvis no hi posava cap esforç. Es deixava dur per la seva empenta i mai no volia res més del que hi havia. 

Ara, la Berta pensava que ell es deixava estimar i admirar, afalagat, i valorava molt les converses i els diàlegs que tenien. La Berta escrivia i xerrava amb les emocions a flor de pell i per ell, tan racional, això era mol nou. N'estava meravellat i interessat. Ella el llegia habitualment contenta del que ell li transmetia.Algun cop amb una lleugera decepció, per la falta d'expressió de les emocions, que remuntava de seguida, empesa per les ganes de mantenir una amistat i res més que això. Es confessava de tant en tant a ella mateixa i a ell també, que sentia un enamorament que no tocava... i el mantenia a ratlla, aprofitant tot el que podia d'aquella amistat.  

N'estaven ben segurs tots dos que tenien allò que volien tenir: l'amistat i la sinceritat de dir-se  les coses tal com eren  i tal com les sentien. 

I mentre estava molt convençuda que havia acabat tota una època, que havia acabat el cicle de les cartes de Juliol i que preferia el silenci, va arribar aquella  carta d'en Martí. Aquella carta confosa i insegura i precisament aquella fragilitat que ell amagava sempre, aquella fragilitat que ell tant temia i que no volia afrontar ni expressar. Va ser precisament aquest  fet de llegir-lo fràgil i vulnerable, allò que la va fer canviar d'idea... finalment potser si que escriuria la carta.

PD:  seguint  el  fil de  Galionar


6 comentaris:

  1. Finalment va escriure la carta amb dues paraules només. Quina reacció va tenir ell?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ell es va avançar, les dues paraules no van ser enviades.

      Elimina
  2. Ai, que emocionant, he, he, però si ara es decideix, segurament ja no seran dues paraules, suposo que si esplaiarà i potser aquest cop es canviaran les tornes i la seva serà la carta de l'agost...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si està massa decidida a esplaiar-s'hi... però contestarà, segur.

      Elimina
  3. Sensacional, Carme, el rumb que va prenent la història. Gràcies per seguir el fil de les meves preguntes.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, a tu, Montse, una abraçada...

      Elimina