divendres, 31 de maig del 2013

Abelles i cards




Potser  hauria  de fer  com les  abelles,  que  no es punxen mai  amb els  cards.  Les punxes hi són, per elles i per a mi. Elles les defugen amb facilitat, perquè  busquen el pol·len ben bé allà on és, entre pètals i estams. Creuen que no hi han d'anar a fer res a les punxes. No s'hi acosten, o si ho fan, és amb la lleugeresa infinita que els impedeix punxar-se. Vaig venir-te a buscar, també  vaig respondre al teu gest i als teus mots. El meu lloc era just a la superfície,  entre estams i pètals, però curiosa i inquieta vaig  arribar  a les  punxes, sense saber evitar-ho. Retornar a la superfície, vol molt de temps, molt més del que era d'esperar. Vaig i vinc i encara em punxo. Ja no trobo el lloc  segur. Has fet com el card més vell, que ja ha perdut els pètals, i en el seu lloc llueix les punxes més fines. I l'abella ja no hi va.

dijous, 30 de maig del 2013

Sinuositats

Sinuositats plaents 
que fugen amb follia.
Incomprensiblement 
encalçant els temps 
que ha perdut el present. 
El caos i el vertigen 
s’entorpeixen camins 
com si haguessin pres 
direccions oposades.. 
El meu cos s’ha malmès 
en les sensacions 
massa esgarriades. 
Dualitats unificades 
s’esquerden poc a poc.

dimecres, 29 de maig del 2013

Prímules




M'escrius  amb el teu  to habitual,  fresc,  de  colors bonics,  com si ens  acabéssim de veure  ahir  mateix  i  com si no hagués  res  pendent  entre  tu i jo.  Et llegeixo  com qui  beu aigua  d'una font  fresca  o  com si collís un ram de flors  liles  que  creixen  en  terreny  esquerp.  Et  contesto  amb la immediatesa  de la  impaciència,  seguint  el teu mateix to,  alegre  i lleuger.  Et  mimetitzo,  et  copio.  Després  em ve  la temptació  d'escriure de   nou,  la  segona  versió  de les  mateixes  coses,  amb  un to  canviat,  profund  i  ple  del sentiment  d'amor  que  se'm queda dins.  Penso  que t'agradaria, l'assaboriries,  com em deies  sovint,  abans,  però  que no em respondries.  I  me  n'estic.  Guardo aquest  amor  només  per  a mi,  sense collir-lo per a tu.  No estic  gens  segura  de si era  així  com volies  que m'adaptés  a tu.  Però  de moment  jo ho faig.  M'adapto  als  teus  silencis  i a  les  teves  poques  paraules.  Aquell  regal que no vols  encara  m'atura,  de tant  en tant,  els  meus mots. 

dilluns, 27 de maig del 2013

Flors de castanyer

Va  ser un dia  delicat,  amb  un aspecte  una mica exòtic,  encara  que  tot era prou habitual  i casolà   al mateix  temps,  com aquestes  flors  del castanyer,  que  cada  any  floreixen  amb  grans  ramells  que  pugen en vertical cap al cel,  però  quan les  mires  de  prop tenen formes  i colors  inesperats.  

I tu no ho sabies,  tu no sabies  pas  com aniria  aquella  trobada,  imaginaves  entrebancs  o  timideses  o  algun bloqueig  inexplicable  que  aturés  allò  que  per  a mi era  inevitable.  Però cap de les  teves temences   no  va succeir. 

Va ser  que sí,  que les  paraules  que  ens havíem dit  prèviament  havien fet  camí  en  nosaltres, el mateix  camí  que  ens duia  al mateix  lloc.  I ens vam trobar allà,  on volíem  que els  mots  es  fessin realitat.

I mai no  havia  viatjat abans dins  d'un xiuxiueig  que  feia  de núvol  i s'enlairava  cel  enllà.  I mai més  no he  tornat  a viatjar-hi.  Deu ser  per    això  que  encara  ara,  després  dels  anys,  m'agrada  passejar-me  pel  record  d'aquell  instant.

I  vam perdre  de  vista  els detalls  de les  flors, però vam poder  veure  l'arbre  sencer,  com l'amor.




diumenge, 26 de maig del 2013

Escabellades

Tinc  les paraules  escabellades,  esbarriades  i  ja no sé  quins  són,  amor,  aquells  mots  que  et desvetllarien el desig,  el  desig  de  la pell a  la pell  i  el desig  d'altres  mots  que  ens acaronessin  en la distància  com  ens  acaronem amb  les  mans  i els dits  en ser  a prop.

Podrien ser  somnis  fets  paraules o potser  records,  o  qui sap  si  projectes  incerts  o  descriure només un sol gest o aquell  bes  que  s'allarga  humit i  dibuixa  camins  infinits sobre la teva  pell.


dissabte, 25 de maig del 2013

Sobre la roca



T'escolto les  paraules  bellament  nues, i sóc com la fràgil  flor  que  creix  damunt la roca,  aprofitant  engrunes  de terra  per viure.  Podria  viure  dels teus  mots, si no  es  perdessin  en el buit.  Voldria  viure dels  teus  mots que m'encenen el desig.  

Si ets  massa lluny  pel  gest que  apropa,  escriu-me  el gest  sobre la  pell  dels somnis.




divendres, 24 de maig del 2013

Si ens trobem

Si has de venir, 
esborra l'emoció en el meu verb.

Montserrat  Aloy (cantireta)

Si ens trobem
recorda  sempre  aquella  història
que ens inventàrem  junts.
Quan tot  ho comptàvem
enfilant  els  mots 
com pedres de  colors
per fer collarets que ens embellien.
Si has  de venir
no,  no l'esborris, l'emoció del meu verb.
Que la pell es  faci diàleg
i  les  paraules  siguin de  pell.
Escriu-me el teu desig
com la primavera  escriu
el verd  tant tendre
a les  puntes  del dits.

dijous, 23 de maig del 2013

Un ram viu


No colliré  l'amor,  ara que  me l'has  dit  amb  mots  encomanats d'emocions  i d'absències.  No colliré  l'amor,  el deixaré  ben viu,  com el ram que  he  trobat,  tendre  damunt  la  roca.

dimecres, 22 de maig del 2013

Petúnies vermelles



Vaig  trobar  aquelles  flors,  de  vermell  lluent  que  m'omplien els ulls  de  foc  i també  de tendreses.  Volia  abastar-les,  tot i pensant que  moririen  poc  després.  Les  llàgrimes  als  ulls, de la bellesa.  Les  llàgrimes  als  ulls  de  l'amor.  Les  llàgrimes  als  ulls  d'enyorances. 

Omplim-nos  els  llavis,  d'aquella  llum  tan clara.   La  claror  intensa em durà  el teu  reflex.   Potser  el capvespre  se'ns  endurà  la pluja.  Potser  el vermell  ens  guiarà  el camí,  potser  ni cal abastar-les.  Les  flors  lluents,  simplement,  com un desig,  com un somni,  com una  promesa que no cal ni complir.

divendres, 17 de maig del 2013

Gira-sols


A  vegades fa  falta  tan poc,    només  un pètal,  un sol  pètal lluminós  per  sentir  en mi  tot  un camp de gira-sols.  Un pètal com una engruna  que assenyala  el camí.  Un pètal  com un mot  que  t'explica. Un pètal  com un sol bes  que  em digui  l'amor  sencer.

dijous, 16 de maig del 2013

Somriures blancs


No,  no s'han espantat  de cap fred  que  vingui  de dins,   ni de  cap pluja  de llàgrimes,  les  flors  blanques  del gessamí,  han brollat somrients i han sabut  enllaçar  les  seves veus  amb calidesa.  Sempre  hi ha  retorn.  Ara  l'una,  ara  l'altra,  s'han anat  obrint,  com els mots  quan flueixen...  com els  mots  quan s'enllacen.  I  ha quedat  trenada la xarxa,  xarxa  de flors,  xarxa de mots  i de somriures.

Enlluernament


Vaig  enlluernar-me  massa i  per  això  perdia  el meu  color...  em protegiré  de les  clarors  massa  intenses,  per  retrobar  els  liles  i els  roses  que  em  retornin  a mi  mateixa.

dimecres, 15 de maig del 2013

Llum taronja



He  sentit  fred,  avui,  en aquesta  nit  d'insomni  de tu,  no era  un fred  de la temperatura  de l'aire,  ni de les  hores sense  sol de la  nit. Era  un fred  que em sortia  de dins  i  que  s'escampava  lentament  fins  a la pell  de tot  el cos.  Era  un fred  d'un  nou punt  d'inflexió. Un més  encara,  en aquesta  agonia  sense  límits.  S'ha  fet immens  aquell  punt  on tot  ha canviat  un cop  més,  aquell  punt  on les  paraules  dolces  i amoroses,   deixen de tenir  el mateix  significat  de sempre. Quan la  dolçor  és  més  amarga  que el  silenci.  I  tremolant  de fred,   només  sorgia  un dubte,  quins  mots  són els  adequats,  quins  són l'essència,  i quins  són  prescindibles?  Com podria  fer-te  arribar     aquest  missatge  que  vull  i que  desitjo  per  preservar  la integritat  dels  somriures?    Per  no renunciar  als  mots  de  compartir  placideses,  però  apartar  per  sempre  les  màscares  d'un  amor de  tranquil·litzar  consciències. 

Aquella  llum taronja,  ja no hi és,  quedem-nos  amb  el verd,  que  dura  perennement,  sense  tanta  joia,  és  cert,  però  també  sense tantes morts  quotidianes.

dilluns, 13 de maig del 2013

Brosses



Ella no sabia  entendre per què,  durant  tots  aquells  mesos, posaves  el límit dels  vostres  intercanvis  en aquell punt  que  se li  feia tan  difícil  i incomprensible.  Mai no  havia estat  partidària del tot o res,  creia que sempre  hi havia  un lloc on les  persones  que s'estimen, podem trobar-se,  però no pas  aquest. Se  li  feia massa  dolorosa  l'aturada  en aquest  indret  de   ningú.  En aquest  espai  on  no hi cabia, on no podia  ser  ella  del tot . I  realment  feia  mesos que pensava  on devia ser  l'error,  perquè  tu renunciessis a  acceptar  el seu  regal,  sencer,  com li semblava que havien de  ser  tots  els regals.

Era  com si en aquest  jardí menystinguessis  les flors  de colors  i et  quedessis amb  les  brosses  de terra.

I  justament,  va ser el dia que va ella entendre  el teu impediment,  allò  que  t'aturava  i  feia  que ella  també s'hagués d'aturar, va ser aquell  dia  que  va  adonar-se  que  no hi  podia  fer  res,  perquè  l'impediment  no tenia  res a veure  amb  ella. Quan  ja  havia  renunciat  a intentar  que acceptessis  alguna  de les  flors,  del  color  que volguessis.  Va ser  aquell  dia  que  unes  paraules compartides et  van fer  rumiar.  Sé  que encara  no li has  dit  el resultat  de  les  teves  reflexions.  També  podria  ser  que no  li diguessis  mai.  No passa  res. Ella  ja no ho trobarà  a faltar.  Ella  ja  ha renunciat.

diumenge, 12 de maig del 2013

Gessamí

Fotografia  de  Fanal Blau

Si fossis gessamí....

series una aroma preciosa que m'acompanya;
la senzillesa d'un pètal-gest.
L'essència.

Fanal  Blau

Vaig llegir els teus mots i em vaig  quedar  enganxada  al darrer:  l'essència.
Em commou  el teu  gest,  el teu regal  i sobretot  aquesta  paraula  que per  a  mi  és tant important.  Fugint,  des  de sempre,  de tants  aspectes  accessoris  de la vida, m'hagués  volgut  quedar  sempre amb l'essència de  cada  cosa. Per què  no podria  ser  com tothom?  em deia  jo fa  anys.  I  enlluernar-me  amb  objectes, amb  les formes,  amb les  robes,  amb la  correcció  convencional,  amb els  accessoris,  potser  imprescindibles de la vida.  Però  tossudament  he demanat  l'essència de cada cosa.  Tossudament he  ofert  allò que sovint  ha semblat  massa.  

Ara, quan et llegeixo  l'essència, podries  parlar  d'olors,  però seria una bona metàfora,  sento que m'has  vingut  a buscar  al fons  dels  anys  i al fons de l'ànima.  

A  tu  i a  mi,  estimada,  ens  queda  encara molta  essència  per  compartir.

dissabte, 11 de maig del 2013

Geranis


























Vaig  arrelar  en tu,  com un gerani arrela en la terra  sense  pensar  si és  en un test  o en un gerro,  sense  saber  si  podrà  quedar-s'hi  ni  si tindrà  prou espai.  Vaig  arrelar  en tu,  que eres  tan  a prop  i que  rebies  amb  els  millors  somriures  les  meves  arrels.  Vaig  arrelar  en tu  perquè  la teva  terra  em va semblar  fèrtil  i  jo  podria  produir  les  millors  flors.   

Encara,  ara,  després  dels  anys,  tinc  el meu petit  espai  en tu  i  et vessaré  penjolls  de flors.


divendres, 10 de maig del 2013

La dimensió literària de les baies vermelles


Hi havia  un aspecte  en les  nostres  vides  que  tu  vas  anomenar  fa  molts anys   "la  dimensió  literària". Quan ho  vas  dir,  ja sabies  que  no era  ben bé  com ho vivia  jo  i   vas  afegir  "no per  això  menys  real".  I  jo  vaig  pensar  que  mentre per  a  tu també fos  real, no m'importava  massa  el nom que li donessis.  Era  bonic  tenir  una  dimensió  literària  que  fos  real  a la vegada.  

I  sí,  tenies  raó:  hi havia  una  dimensió  literària  que  jo volia  convertir  en realitat,  per empènyer  la  vida,  per anar  una mica  més  enllà.   En canvi  per  a  tu,  hi havia  un  dia  a dia,  una  manera  de fer i de sentir  que la  converties en literatura,  sense  més.   Com una descripció  simple  i conformista  al mateix  temps.   I  així,  a  vegades  podies donar una  empenteta  a les  nostres  coses i  a vegades les  aturaves,  sense  ni tant  sols adonar-te'n.  I allò  que  em semblava  més  estrany  de tot  és,  que  les  dues  coses t'anaven igual  de   bé.  Endavant, com si  volguessis  mossegar  una fruita molt  desitjada  i   endarrere,  com si  tinguessis  por  que en realitat fos  alguna mena de  baia  poc  comestible.

dijous, 9 de maig del 2013

Camèlies


Com ens agradava  recordar  les  nostres coses! Curiosament, les  coses  que  tots  dos havíem viscut, les  recordàvem,  junts,  de nou,  força  sovint.  Teníem  una llarga  història  que no  se'ns  acabava  mai.  Potser seria  més  exacte  dir que les recordava  jo.   Les  narrava poc  a poc, fluixet,  amb els  detalls  que  havíem convertit  en complicitats.  Amb  les  reflexions,  amb les  interpretacions  afegides.  Tu  feies  gala  de la teva  poca  memòria  per  engrescar-me  a que  fos  jo  qui  expliqués  i  aleshores  afegies  comentaris,  que  eren  com una  flor  vermella  damunt  del  fons que jo dibuixava   i  quan  estava de sort,  em regalaves  el teu punt  de vista,  diferent  i complementari. No només  els pètals,  sinó  des  de sota,  els  sèpals  i  la tija  on se  sostenien.  La  mateixa  escena,  la mateixa  situació,  viscuda  en el passat,  i recordada  des de  les  dues maneres  de  viure-la.  M'emocionava  fer-ho  i gaudia  d'uns  moments màgics,  qua han resultat  difícils de repetir,  amb  tu  i també  amb  cap altra  persona.   Recordar  junts és ara un plaer  massa oblidat.

dimarts, 7 de maig del 2013

Flors silvestres

Les  flors  silvestres  de  Noves  Flors

perquè tot passa però el fet d'estimar roman
Noves  Flors

Roman l'amor  i  ens  creix,  a vegades,   en algun lloc inhòspit   com les  flors  silvestres.  Brolla  en nosaltres,  a  vegades,  arrauxadament,  damunt  la  pedra  eixuta,  on sembla  que no pugui  ni arrelar,  o  en ple  desert.  Creix   l'amor,  com un matoll  de moltes  branques.

dilluns, 6 de maig del 2013

Colors oposats



Paper en blanc inspirat, ordinador diví,  
parlar comunicant, finestra sense marc.
Helena Bonals

Amor desestimat, aturat impuls, 
baladreja el silenci , final sense acabar.

diumenge, 5 de maig del 2013

Papallones a la flor de l'escabiosa




Com  una papallona de colors  torrats  i taques  brunes,  passejo  per  les  flors,  tot esperant com ella,  un moment  per  compartir-la...


Sovint no  hi ets,  i m'alleugereix,  aleshores,  no haver  collit  la flor  per  oferir-te-la.  Potser m'avergonyiria haver-ho  fet  i no tenir  a  qui donar-la. 

No serà teva,  ni tampoc meva,  finalment, una flor,  només és  una  flor. I  té  el seu petit  lloc,  insignificant,  i també  el seu rol: captivar papallones.

Torno a volar, amb les  ales  un xic  malmeses.

dissabte, 4 de maig del 2013

Entre punxes i flors



Entre  punxes, m'he sentit  aquests  dies,  punxes  físiques,  que  busquen,  que marquen,  que tallen,  que cusen.  I també  hi ha les  flors  de  les  proximitats  i les  companyies,  les tendreses properes  i  les  paraules  dolces  de  tots  i totes  que  volen alleugerir  i acaronar.

Un cop destapada la ferida,  que  m'havien promès  petitona   i poqueta  cosa,  en surt  una cicatriu  arrugada  i  mal feta.  Potser  les  noies  que  van cosir-me,  no havien cosit  prou  ninotets de drap.  Potser no hi havia  altra  manera  de fer-ho.  Segur que s'aplanarà,  em diuen...  però  encara  no puc  evitar  de sentir-me  entre  punxes  i flors. Em punxen els  punts, m'acaronen  els mots.  Esperant  uns resultats,  que  es  pronostiquen  bons...  em sento  afortunada,  de poder  entristir-me  només  per  5 puntades  mal  donades.




divendres, 3 de maig del 2013

Ocells del paradís

Ens  surten  els  pètals  esparsos i  esborrifats  i malgrat tot,  no  se'ns  perd  la  bellesa.

Com ocells inquiets,  ens busquem i ens  allunyem.

Com  les  flors  en un mateix  pitxer,  ens  sabem  a la vora.

Difuminats  els  colors,  conserven la calidesa.  Sota les  fulles,  el teu missatge ataronjat  m'arriba.

dimecres, 1 de maig del 2013

Clavells



No sé  per què, quan tot semblava  més malmès  i desendreçat,  i  quan l'impuls  era  recollir-ho  tot  i fora,  inadvertidament,  ara  creixen  els clavells  més  bonics,  en indrets  inesperats. 

Em sorprèn que per  a  tu,  tot  sigui fàcilment esperable. Res  no et sorprèn. Ni el desordre,  que  feies  com si no  hi fos,  ni aquests  clavells  que  em retornen l'esperança,  malgrat  que  els rebo  com una sorpresa  fora de temps.  El teu temps  que passa tan ràpid  i ple,  dóna  un ritme  lent  a les  nostres  coses. Les  teves  respostes,  o  simplement les  teves impressions  arriben  amb  dos  viatges  de retard... però no hi fa res,  els  clavells  alcen el cap  ufanosos  i jo  me'n sorprenc i  en bec  la bellesa.