dilluns, 13 de maig de 2013

Brosses



Ella no sabia  entendre per què,  durant  tots  aquells  mesos, posaves  el límit dels  vostres  intercanvis  en aquell punt  que  se li  feia tan  difícil  i incomprensible.  Mai no  havia estat  partidària del tot o res,  creia que sempre  hi havia  un lloc on les  persones  que s'estimen, podem trobar-se,  però no pas  aquest. Se  li  feia massa  dolorosa  l'aturada  en aquest  indret  de   ningú.  En aquest  espai  on  no hi cabia, on no podia  ser  ella  del tot . I  realment  feia  mesos que pensava  on devia ser  l'error,  perquè  tu renunciessis a  acceptar  el seu  regal,  sencer,  com li semblava que havien de  ser  tots  els regals.

Era  com si en aquest  jardí menystinguessis  les flors  de colors  i et  quedessis amb  les  brosses  de terra.

I  justament,  va ser el dia que va ella entendre  el teu impediment,  allò  que  t'aturava  i  feia  que ella  també s'hagués d'aturar, va ser aquell  dia  que  va  adonar-se  que  no hi  podia  fer  res,  perquè  l'impediment  no tenia  res a veure  amb  ella. Quan  ja  havia  renunciat  a intentar  que acceptessis  alguna  de les  flors,  del  color  que volguessis.  Va ser  aquell  dia  que  unes  paraules compartides et  van fer  rumiar.  Sé  que encara  no li has  dit  el resultat  de  les  teves  reflexions.  També  podria  ser  que no  li diguessis  mai.  No passa  res. Ella  ja no ho trobarà  a faltar.  Ella  ja  ha renunciat.

2 comentaris:

  1. La frase del mig m'agrada molt. En saps massa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'agradi... "massa", dius? el que hi ha de massa en mi, en to cas, són els sentiments... la resta ve arrossegat per ells.

      Elimina