dijous, 9 de maig de 2013

Camèlies


Com ens agradava  recordar  les  nostres coses! Curiosament, les  coses  que  tots  dos havíem viscut, les  recordàvem,  junts,  de nou,  força  sovint.  Teníem  una llarga  història  que no  se'ns  acabava  mai.  Potser seria  més  exacte  dir que les recordava  jo.   Les  narrava poc  a poc, fluixet,  amb els  detalls  que  havíem convertit  en complicitats.  Amb  les  reflexions,  amb les  interpretacions  afegides.  Tu  feies  gala  de la teva  poca  memòria  per  engrescar-me  a que  fos  jo  qui  expliqués  i  aleshores  afegies  comentaris,  que  eren  com una  flor  vermella  damunt  del  fons que jo dibuixava   i  quan  estava de sort,  em regalaves  el teu punt  de vista,  diferent  i complementari. No només  els pètals,  sinó  des  de sota,  els  sèpals  i  la tija  on se  sostenien.  La  mateixa  escena,  la mateixa  situació,  viscuda  en el passat,  i recordada  des de  les  dues maneres  de  viure-la.  M'emocionava  fer-ho  i gaudia  d'uns  moments màgics,  qua han resultat  difícils de repetir,  amb  tu  i també  amb  cap altra  persona.   Recordar  junts és ara un plaer  massa oblidat.

4 comentaris:

  1. Molt bona la metàfora estesa amb les camèlies, Carme. Això de les flors és un tema inexaurible!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser algun dia se m'acabarà... però de moment em sembla que encara em queden moltes flors.

      Elimina
  2. I d'això en diem felicitat, potser...

    ResponElimina