dijous, 30 de maig de 2013

Sinuositats

Sinuositats plaents 
que fugen amb follia.
Incomprensiblement 
encalçant els temps 
que ha perdut el present. 
El caos i el vertigen 
s’entorpeixen camins 
com si haguessin pres 
direccions oposades.. 
El meu cos s’ha malmès 
en les sensacions 
massa esgarriades. 
Dualitats unificades 
s’esquerden poc a poc.

10 comentaris:

  1. M'ha fet pensar en el que diu Kundera sobre el vertigen: que la profunditat que s'obre davant nostre ens atrau, ens sedueix, desperta en nosaltres el desig de caure, del quan ens defensem espantats. M'agrada això de les "sensacions esgarriades" que s'acaben reflectint en el cos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia és un comentari molt interessant el teu. Em reconcilia amb aquest poema que no m'acabava de convèncer. Gràcies.

      Elimina
  2. "Dualitats unificades/ s’esquerden poc a poc". La lenta però inevitable destrucció de l'amor, a vegades.

    ResponElimina
  3. Avui no sé què dir, però hi sóc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per ser-hi, Noves Flors!!! una abraçada.

      Elimina
  4. El temps que s'ha perdut en el present, no cal que intentem alcançar-lo. no el podrem pas recuperar.
    Es el caos qui ens aboca al vertigen, i ens fa ensopegar, sigui quina sigui la direcció que ha pres el camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El temps perdut no es recupera mai, però es poden recuperar coses que no són temps, a vegades... o intentar-ho.

      Elimina
  5. Som dos en un vèrtex. Imperceptibles, units per un punt geomètric, o una coma...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per un punt geomètric, un punt molt petit... :)

      Elimina