dijous, 17 d’octubre de 2013

Escletxa de llum i grisos

A mig  camí entre la Tenebra  i la Claror,  els  dos magnífics  textos  de  Noves  Flors...  amb agraïment  i disculpes  si calen.

Havia passat dies i dies, sense viure a cap pàgina de cap llibre. Les quotidianitats li robaven les  hores, els somnis i oblidaven els  llibres. I en les estones balderes se'ls  mirava sense sentir ni el seu crit  ni el seu reclam. No els forçaria,  si ells  no la cridaven, ella tampoc  ho faria. Trobava a faltar les complicitats, i els punts de contacte entre el llibre i ella, però no se'n sortia. No trobava la manera de retornar-los al seu lloc, el de sempre.

Sabia que no eren els llibres sinó ella. De feia un temps que tot s'ho mirava a través d'uns vidres massa opacs que no la deixaven veure res i aleshores s'ho recreava ella  mateixa a partir del que ja sabia  abans. No veia, inventava. Era ella, i només  ella, la que havia perdut els colors de totes les coses.

De mirar-los i mirar-los, de fugir de moments massa previsibles, de la necessitat d'acolliment i refugi, s'hi va tornar a trobar. Va ensopegar de nou amb aquell autor que enamorava.  I es va fer el miracle. Lectora o personatge, i sobretot les dues coses, saltant de l'un a l'altre, va retrobar l'alegria de ser-hi.

De si s'hi volia quedar a viure allà dins, millor no parlar-ne gaire, només a qui ho podia entendre.  Però ella ho desitjava a causa de les trobades casuals. Li agradava  trobar-s'hi i senyalar les línies on ella hi era   potser  copiar-les  i segur llegir-les i rellegir-les com si  busqués  alguna solució  màgica. I així, s'hi refugiava a estones, unes llargues estones que li retornaven la confiança perduda en les  hores i en els dies.

I així, esperava l'alegria, la veia arribar, com sempre, a través dels mots que treien el cap a l'horitzó del seu camí. No esperaria res d'aquests mots, només ells, amb la màgia que duen, són suficients per fer arribar la joia perduda. Aquella claror, que  ve de lluny i encara no arriba, de mots llegits, de mots escrits. A  la vora del  camí collia mots perfumats del fonoll  que hi creixia. Sense  remei, sembrava de nou aquells que no volia quedar-se, perquè florissin pels altres,  per qui els volgués  collir.

L'escletxa  de llum, entre les grisors, que anunciava que el canvi d'etapa tant temut, potser no seria  tan fosc com semblava.



10 comentaris:

  1. "el canvi d'etapa tant temut, potser no seria tan fosc com semblava", jo estic a punt de començar una nova feina, a una nova biblioteca, això m'ajuda! Sempre s'han de cercar les escletxes de llum o grisos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les previsions pessimistes no ens ajuden gens... millor buscar les escletxes de llum. Segur que aquest canvi d'etapa teu, no serà gens fosc: noves experiències i noves relacions... endavant, Helena!

      Elimina
  2. OHHH, moltes gràcies! Quina meravella de text! M'hi sent identificada amb molts elements dels que descrius. De segur que els mots són màgics i suficients per retornar-nos la joia, ja ho veus, tu mateixa ho has aconseguit amb aquest escrit joiós per a tu i per a mi, crec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic a mig camí entre la tenebra i la claror... i faig tot el possible per avançar en la bona direcció, no sabria fer-ho sense les paraules, llegides o escrites. Les teves, Noves Flors, em posen en contacte amb allò més fons de mi i això acompanya i consola... retrobarem la joia en els mots, cada dia una mica... gràcies per ser-hi.

      Elimina
  3. Meravellosos textos, aquest i l'anterior, amb els quals no em seria difícil emmirallar-me, tot i que segurament des d'un angle diferent. Els meus sentiments han penjat el rètol de "Tancat per inventari".
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Tancat per inventari" a vegades prou que hagués volgut fer-ho, però els meus sentiments rebels del tot, no m'han fet ni cas... i per això segueixo i segueixo escrivint, a empentes i rodolons... :)

      Abraçades dobles, Montse!

      Elimina
  4. Carme, estic segura que trobant aquestes paraules que molts ens podríem fer nostres, les teves passes aniran cap a la claror. Quan algú il·lumina no es pot quedar pas a les fosques i trobo que els teus textos fan pensar i obren els ulls. Darrerament em meravello de la companyia que ens fem bloguers i comentaristes. Un punt molt gran a favor de les noves tecnologies. Fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, quina sorpresa que m'hagis trobat fins aquí, aquest blog quasi secret... ;)

      L'escletxa es va fent gran i la claror entra ja amb força... gràcies Teresa!!!

      Elimina
  5. Espléndid texto;S'ha de fer fort per trencar amb aquesta fosco que no ens deixa veure la llum del colors de la vida.Els teus mot son un crit per trencar la tristo i la malaltia incertesa d'aquest mon.

    Una abraçada i be happy!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep... mai no he deixat de trencar foscors... crec que no he fet res més en tota la vida, foscors pròpies i sobretot alienes...

      La llum sempre guanya, al final. Una abraçada i be happy, tu també!!!

      Elimina