La Berta no sabia si allò es podia considerar un enamorament, però en pensar quantes vegades s'havia enamorat, no va dubtar gens en comptabilitzar-ho.
Només tenia tretze anys, ell també. Sobretot li va agradar d'ell el seu somriure ample, i la seva placidesa. Fins aquell moment no havia tingut gaire contacte amb els nois i més aviat li semblaven massa esvalotats i massa rudes, de jocs, de moviments, de paraules. Però ell no, era un noi tranquil i somrient. Es buscaven entre tanta colla com convivien en aquells campaments d'estiu i sempre acabaven l'un al costat de l'altra. No es parlaven gaire, o potser és que la Berta ja no recorda de què devien parlar. Per a ella aquella era una història sense paraules. Tenia les imatges gravades: la muntanya, el campament, la proximitat, el seu somriure i també els altres companys. Fins i tot es van escriure un parell de cartes acabat el campament. En paper, en correu convencional.
L'estiu següent ell no va tornar i la petita història va acabar tan plàcidament com havia començat.
Trenta anys més tard, es va fer una trobada d'antics companys escoltes. La Berta va mirar de localitzar-lo. I la trucada va donar una minúscula continuació a aquesta història.
- Soc la Berta, no sé si te'n recordaràs de mi.
- Ahir mateix vaig pensar en tu. Vaig veure a la tele un reportatge on sortia el teu poble de vacances i vaig pensar en tu.
- Ostres! Quina sorpresa!
- Recordo molt els teus ulls i la teva mirada.
- I jo recordo molt el teu somriure ample.
- Gràcies!
- Si t'he buscat és per fer-te una proposta d'una trobada de tota la colla d'aquella època.
- Moltes gràcies, de nou, per fer-m'ho saber, però em sembla que no vindré. No tinc bones experiències amb trobades d'aquesta mena.
- No cal que em contestis ara. Et faré saber el dia, el lloc i l'hora i ja t'ho rumiaràs.
- D'acord, però no crec que m'hi animi.
Ell no hi va anar, no es van tornar a veure més.
Però aquest final d'aquesta petita història, li va donar un valor afegit
Feia temps que no em passejava per aquí, gairebé semblo el personatge de la teva història. Els dos, almenys, es recordaven l'un de l'altra. I tant que va cobrar un valor afegit, l'alegria de saber que els dos eren vius...
ResponEliminaAferradetes, nina.
Moltes gràcies, per pasar encara per aquí. El tinc molt oblidat, aquest blog, però vaig pensar que poc a poc hi podia tornar a posar les històries que el teu post de els preguntes em va suggerir.
EliminaAferradetes.
Aquestes trobades per recordar els anys de la juventut solen ser freqüents, jo no he anat mai a cap... Tots dos tenien bona memòria, ja que és van reconèixer de seguida i això encara que no es tornessin a veure, va ser molt bonic!
ResponEliminaAprofito per posar cullerada...Jo als deu anys vaig viure en un poble petit de la Segarra, on fora de les hores de l'escola o de menjar, jugàvem pel carrer nens i nenes...Al cap de 50 anys vaig tornar-hi i em van conèixer sense dir qui era. Vaig quedar ben sorpresa i em van venir moltes ganes de riure perquè amb alguns estadants del poble jo hi havia jugat de petita i em van dir que corria molt, he, he, però no els vaig dir, que algun d'ells havia
despertat els meus primers sentiments platonics i ara estava com un tren trenc. Fins i tot
em va va convidar a dinar, ai santa innocència!!!
Petonets Carme.
Fan de bon recordar aquests moments d'infantesa i de joventut, potser mai no els perdem del tot. Romanene amb nosaltres.
EliminaUna abraçada, M Roser.