divendres, 12 de juliol de 2013

Primer bocí de la història -8-

Havien viscut mesos de comunicació difícil, havien perdut l'equilibri entre racionalitat i emocions i havien caigut en una mena de trampa habitual de les comunicacions... com més l'un volia tornar-la  a la racionalitat, més ella li parlava d'emocions i com més ella volia que ell li expliqués què sentia, més racionalitzava ell.

La Berta, ja no volia parlar-li més, ni d'una manera ni de l'altra, se sentia sola i frustrada quan a una carta plena de sentiments i emocions li retornava un afecte suau o una correcció educada i cada cop més distant. I com que no volia trencar la relació, havia pensat que només contestaria. Si ell escrivia, ella contestaria. Si no, no. I contestaria en el seu mateix to. I així ho havia intentat. 

I la carta que havia rebut d'ell no era pas ben bé "la carta de Juliol" però era una carta i era al Juliol. La sinceritat, l'acceptació per part d'ell de no saber com fer-s'ho, era una novetat. Ell sempre controlava massa bé les seves emocions.

"Berta, penso molt en tu, tot i els dies i dies sense dir-te res. Penso en com estàs i en els camins que recorres. Estic en moments en què em costa molt expressar cap sentiment; em costa trobar paraules, i quan m'hi poso la tecla retrocés esborra pensaments que em semblen, tot plegat, una mica buits. La tecla que ens estalvia estripar fulls, no ens estalvia una ganyota, el rau rau del no saber o no trobar... Una mica de decepció, una mica de pusil·lanimitat."

Pusil·lanimitat... semblava impossible que hagués posat aquesta paraula per parlar d'ell. No, no ho era pas...  si s'hi trobava és que alguna cosa anava malament.

La Berta s'arremangava per mirar d'ajudar-lo a connectar amb  ell  mateix.

PD: Seguint el segon fil de la M Roser.  

6 comentaris:

  1. M'agrada molt la imatge de la "tecla retrocés", que estalvia estripar fulls, que estalvia noves experiències equivocades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Equivocades... o no... si no les vius no saps si en serien. :D

      Elimina
  2. I a mi m'agrada el detall, que denota una cosa tan gran i tan estesa com que les dones (o moltes dones) sempre estem disposades a ajudar-los, a tirar-los una mà, a fer-los costat… fixeu-vos en la frase : La Berta "s'arremangava"… m'ha vingut al cap una dona arremangant-se per fer el pa (o qualsevol altra tasca, tasques de la llar que repercutiran en l'altre, i en tota la família). Sempre hi som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi som, i això que a mi em sembla una gran virtut, a vegades, és un llast. M'agrada molt que t'hagis fixat en això!

      Elimina
  3. Penso que ell està una mica perdut, sembla que no té massa clars els seus sentiments...Però tampoc entenc a la Berta, perquè si és una relació que no l'enriqueix, hauria de tallar, potser seria més honest, ja que a mi em semblen força incompatibles...

    ResponElimina