dijous, 11 de juliol del 2013

Primer bocí de la Història - 7-

- Saps? M'ha agradat molt el resum que ens has enviat sobre el que has llegit de  l'amor.
- Ja sé que t'agrada André Comte-Sponville i aquest capítol sobre l'amor és genial.
- Sí que m'agrada llegir-lo, però m'agraden molt més els comentaris teus que afegeixes a sota de cada citació, Berta.
- Ah! me n'alegro doncs!!! I hi estàs d'acord?
- Estic molt d'acord en que hi ha una mena d'amor, ell en diu "filia" que consisteix en alegrar-se simplement perquè l'altre existeix. Sense demanar ni esperar gran cosa. Jo crec que t'estimo així, Berta. T'estimo molt. Et valoro molt. M'alegro que existeixis, m'alegro de tenir-te d'amiga, m'alegro de saber-te a prop, però no tinc necessitat ni dependència.
- La necessitat i dependència forma part de l'amor més enamorat,   de l'eros, com diu ell.
- Sí, i crec que sempre he lluitat contra la necessitat i la dependència. Busco la felicitat que depengui de mi mateix  i no pas d'un altre.
- Seria bo que pogués ser així, sempre, jo crec que vaig unes quantes passes  més enrere. Jo també t'estimo molt, Martí i tot i que no et desitjo físicament, la meva necessitat de tu és una mica més gran del que tu dius. Et trobo a faltar si fa molt que no et veig o que no ens escrivim.
- Jo dic més aviat que tinc moltes ganes de veure't.  És un matís  diferent.
- Sí, l'eros sempre arrossega mancances i jo, ja ho saps, el meu amor és barreja d'amistat i enamorament, per això sento, a vegades,  la mancança.
- Un cop superat el neguit, un cop superat fins i tot un cert patiment que em confessaves fa un temps, ara has d'arribar a no necessitar-me.
- I d'on trauria l'impuls, les ganes de veure't, la il·lusió de seguir amb aquesta relació, amb aquesta amistat, si no et necessités  gens?
- Jo també tinc ganes de veure't, moltes ganes de veure't, fins  i tot. I no sento ni necessitat ni mancança.
- Saps  què  penso? que la  persona que et produeix necessitat i et produiria mancança si no la tinguessis ja la tens i ben segura.
- També estaria bé, sense ella.
- A la llarga segur que sí, com jo estaria bé sense ell, a la llarga, quan em passés la tristesa. I sense tu també, quan em passés la  tristesa.
- I per què cal que hi hagi  tristesa?
- Reivindico el dret a la tristesa quan perds alguna persona  important.  Només  faltaria!!!
- Si es mor, d'acord, però si no es mor no cal estar  trist...
- No sé si a tu et cal...  està  per  veure. A mi sí, em cal estar trista si perdo algú. No puc fer-ho d'altra manera. Estaria trista si et perdés, que ho sàpigues!

I en Martí, somreia, sense necessitat d'afinar més i sense necessitat d'arribar a cap conclusió, a cap acord. 

PD: escenificant  una  petita  conversa  per  a l'Helena  


10 comentaris:

  1. L'amor no hauria d'implicar ser dependent de ningú, ens ha de fer més lliures...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que hauríem de filar molt prim amb aquestes coses... però sóc la única que ho crec, em sembla: trobar a faltar algú, ja és dependència? No trobar-lo a faltar gens és estimar o és una mica massa d'indiferència? Tenir ganes de veure algú, no és ja enyorar-se una mica?

      No ser gens dependent, en l'amor, en tants anys de professió parlant tant sovint de sentiments, em sembla que és pura teoria... ser-ho massa és una desgràcia pura i dura. L'equilibri, difícil equilibri...

      Elimina
    2. Estic d'acord amb tu Carme, l'equilibri sempre hauria d'estar present en la nostra vida...Però trobar a faltar algú o enyorar-lo, jo no penso que sigui dependència!!!

      Elimina
    3. Jo tampoc ho penso, estem d'acord totalment, M Roser!

      Elimina
  2. "Estima i fes el que vulguis", és una bona teoria, que costa molt de portar a la pràctica. T'ha quedat molt bé la conversa, també trobo que és difícil de dur a la pràctica, les parelles no solen parlar amb tanta franquesa, crec, sobretot elles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això és el que jo entenc per un diàleg racional però afectuós, sincer però delicat... i et recordo que aquest parell no són parella, són amics de l'ànima. Amics especials.

      Elimina
  3. A mi m'ha encantat la conversa. Crec que és el fragment de la història (que has escrit fins ara) que més m'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada molt escriure diàlegs... ho hauria de fer més sovint.

      Elimina
  4. Saps, Carme? Aquest diàleg se'm fa familiar. Com si d'un ressó intern es tractés.
    Tu ets una excel·lent dialogant i conversadora. Una estimadora en equilibri.
    La Berta i en Martí s'estimen i molt.
    Segueix escrivint diàlegs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se'm fa gens estrany que em diguis això, fanalet, sovint ens ressonem l'una a l'altra. I aquesta és també una mena de felicitat.

      Sí que s'estimen, sí i tots dos ho saben.

      :) a veure si me'n surto d'escriure diàlegs.

      Elimina