diumenge, 11 de gener de 2015

Cinquena nit

Estimat amic que saps escoltar tant bé, així va començar la nostra amistat, escoltant-nos.

Jo t'escoltava, i per a mi no tenia res d'especial, ja que escoltava a molta gent i tu m'escoltaves i tampoc, per a tu no tenia res d'especial, perquè feies el mateix. En canvi, potser a tots dos ens va sorprendre i captivar al mateix temps, trobar un mirall silenciós quan calia, sincer en tots els casos i de reflex precís i poc deformat. I si dic captivar ho dic en tots els sentits que se li puguin donar. Com el Petit Príncep a la guineu, com el mag il·lusionista al seu públic, com els adolescents que s'enamoren.

Hem compartit tantes coses! No se me n'acudiria cap que jo no pogués explicar-te, cap tampoc que no em sentís amb llibertat de preguntar-te, no importa sobre quin tema ni sobre quin nivell d'intimitat.

Si aquesta és la cara més explícita de la nostra amistat, potser en segon lloc hi hauríem de posar la paciència. Quanta paciència has tingut amb mi, crec que jo també amb tu, és clar. Per raons ben diferents. Tu amb mi has hagut de tenir-la, per una certa constància excessiva, en les comunicacions, en els temes, en alguns casos es podria qualificar de tabarra la insistència en un mateix tema. Jo amb tu, evidentment pel fet contrari,  per posposar excessivament les respostes, per deixar alguna temes pendents... Però no hi fa res. Hem esperat, hem parlat, hem reconduït, tot el que ha calgut. Estic molt orgullosa de com hem fet totes les coses.  Mai ni un sol retret i sempre la comprensió, l'acolliment i els somriures.

Hem passat etapes diferents, amb actituds diferents per part teva i per part meva, però mai en cap cas no ens ha fallat l'acolliment ni la seguretat de tenir -nos. I ara ens trobem aquí, on som, potser amb trobades menys freqüents, però igual d'acollidores i enriquidores que sempre. El nostre àmbit, és el millor lloc que conec on reposar i carregar energia.

No puc desitjar res millor per a nosaltres que això que hem sabut construir... Desitjar que sigui per molts anys i que anem seguint la nostra evolució de la manera més positiva per a nosaltres.

Una abraçada immensa

Berta


2 comentaris:

  1. En sap molt d'escriure la Berta! "Mai un sol retret", que difícil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades d'això se'n ve de mena... Hi ha a qui li costa molt fer retrets... Si troba algu que tampoc en fa...és un tresor i una alegria molt gran.

      Elimina