dijous, 15 de gener de 2015

Setena nit


Estimat amic de les paraules boniques,

Segur que ja ho saps, però ho repetiré, em vaig enamorar de les teves paraules. Les teves paraules expliquen una persona que hi ha dins teu. No dic la persona, dic una persona, expressament. És algú que necessita expressar-se i amagar-se al mateix temps i ha escollit la millor manera de fer-ho.  Bé ho puntualitzaré una mica més. Tu has trobat dues maneres ben diferents d'expressar i d'amagar aquesta persona bona i tan sensible que dus a dins: les metàfores precioses que saps trenar i les bromes (o ximpleries o pallassades o gamberrades...). Són les dues maneres que tens de fer una mateixa cosa. T'embolcalles de tendresa o t'emboliques amb els riures. La persona que es veu des de fora... És diferent, força diferent.

Encara recordo, quan em vas dir per primer cop que m'estimaves, em vas sorprendre i et vaig preguntar. "Què vols dir, quan em dius t'estimo?" Clar, era una pregunta inútil del tot. T'estimo, no pot voler dir moltes coses. Jo ja sabia perquè t'ho preguntava i crec que ara, passats els anys, tenia prou raó en el meu dubte o en la meva necessitat de precisió. Potser hagués hagut de preguntar una cosa diferent. Tot i que fins i tot així, amb una llarga perspectiva de temps, no se m'acudeix la bona pregunta. Quina és la teva manera d'estimar? No...  Què representa per tu l'amistat? I l'amor? S'estima igual? Hi ha una mena d'amor o n'hi ha dues? Estic ben segura que qualsevol d'aquestes preguntes hagués tingut la mateixa resposta que la que et vaig fer: un somriure, un riure, una repetició. Vol dir que t'estimo. I cap plantejament aclaridor o que ens donés un camí. Tot i així, ens vam anar coneixent de pressa, amb molta comunicació i molta intensitat. Va ser una època preciosa. Quan la intensitat va baixar, no va baixar de manera equitativa. Et vaig trobar a faltar molt, quan no hi eres, o quan no responies. Malgrat tot. Hi ha hagut una feina de comprensió, una altra de paciència i d'acceptació de les coses com són. Vull s larir que per part de tots dos. I n'estic contenta. Ens ha permès arribar fins aquí i que encara em continuïn enamorant les teves paraules, sense cap problema, cap recança, cap tristesa... I m'has ensenyat una cosa que jo no sabia valorar: fer com si el temps no existís o no hagués passat. Retrobo la dolcesa dels teus mots, sense que el temps importi gens. Aprenc de tu de no deixar-me esgarriar per seu pas.

Hi va haver una època que ens ho sabíem tot l'un de l'altre, ara sabem algunes coses, moltes no, tot i així tenim un tresor. Tenim intacta la confiança i la possibilitat de tornar-nos a explicar coses si en tenim ganes. Et llegeixo i et reconec de nou. Sé que t'ho puc explicar, em deies fa poc. I jo et donava la raó. Clar que pots. Només ens falta sentir-ne el desig o la necessitat. Potser és bo no sentir-lo tant i poder triar. A cada ocasió, explico. O no. Triar. Es bonic triar.

Estimat amic de les paraules boniques, seguiré embadalint-me amb elles...

Jo també t'estimo.

Berta



2 comentaris:

  1. Jo també estimo per les paraules! Per alguna cosa m'agrada la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, esta molt bé fer-ho així... Són boniques les paraules boniques com ara la poesia...

      Elimina