divendres, 9 de gener de 2015

Tercera nit

Estimat amic, t'escric en les meves cartes de nit, a tu que m'ofereixes sempre la teva alegria i que vols fer -me compartir  la felicitat que sempre obtens de les coses petites.

Les coses petites... quanta tendresa amaguen aquestes paraules. Una persona que gaudeix amb les coses petites és un savi. Sempre t'he admirat, ja ho saps. A tu, que saps ser sempre feliç, sempre, en qualsevol condició. I sempre m'has fet venir ganes d'aprendre de la teva saviesa.

Ho he intentat un cop i un altre i no he estat capaç d'aprendre'n. Per a mi les coses importants tenen més pes que les petites.

Tu semblaves content (però clar, com determinar causes i efectes en algú que sempre és feliç?) amb les coses  que jo t'oferia.  La profunditat dels sentiment, la seguretat, aquest ser-hi que a mi m'agrada, les reflexions sense prejudicis, els replantejaments. Em buscaves, encara em busques per explicar-nos coses, per trobar l'estímul dels meus punts de vista, de les meves rebel·lies interiors i particulars, dels meus objectius, tan diferents dels teus. I jo també. T'he buscat molt, per compartir, per endreçar idees, per intentar trobar el millor de mi, i també el millor de tu.  Ara, a mi em semblaria que tot el que t'ofereixo et sobra, però segueixes buscant-me.

Evolucionem tots i les relacions (com si fossin un ésser viu) evolucionen també.  L'estimació es manté, tenim ganes de dir-nos coses,  ens enviem mil vegades una abraçada, tenim ganes de ser amables l'un amb l'altre, de fer-nos somriure, de ser-hi, tots dos. I en canvi, el diàleg se'ns ha esgotat. Amic, et penso amb un afecte que no ha disminuït ni una engruna i en canvi, ha desaparegut aquella necessitat d'explicar-me i també la de saber què en penses, de les meves coses. Et trobo a faltar, però quan t'escriuria o et diria de veure'ns una estoneta m'imagino sempre aquell tu d'abans. No sé com parlar amb aquest tu d'ara. El tu de les no respostes, dels no plantejaments.

I així oscil·lem, fa dies, entre els silencis i les abraçades virtuals...  Tu creus en el temps, en deixar passar el temps. Jo no. Jo crec en dir les coses pel seu nom i entendre què ens ha passat. Tu no. Tu creus en que cadascú ha de resoldre les seves coses. Jo crec en que hi ha coses en comú que són de tots dos. I en aquest impàs, qui sap si irresoluble: tu em dius que m'imagines i m'abraces, jo no et dic que t'imagino i et parlo. Estic segura que en els teus somnis jo rebo i et torno l'abraçada i en canvi en els meus, poques vegades m'ajudes a buscar les respostes que necessitem.

Te n'envio una altra ben forta, segueixo pensant en tu.

Berta

2 comentaris:

  1. M'agrada això que les relacions evolucionen. Per millor o per pitjor, de totes maneres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament com les persones, per millor o per pitjor... I tant que sí!!!

      Elimina