dijous, 27 de juny del 2013

En el mur de pedra

Arrelar entre  el ciment  i la  pedra,  en lloc  inhòspit,  però fer-ho vessant bellesa.  Aprofitar  el  mínim  raconet  d'una terra  fèrtil  com els  menuts  pixallits.  Així vaig  arrelar  en tu.  Íntimament  adaptable  i flexible,  en el teu espai mínim,  rígid,  inqüestionable.

I  van florir  els  moments  i van  morir  els moments,  per  falta  de  terra,  d'aire i de  llum. Encara  que  n'hi havia  prou,  en tant  estret  camí,  res  no hi cabia.

I  ara les  llavors  al vent,  en solitud voleien,  sense trobar  el lloc,  sense  saber  l'indret  on aterrar  de nou  i arrelar  en nova  terra.

L'ombra dibuixada sobre  el mur,  encara  ens recorda  el temps  perdut.


8 comentaris:

  1. Flors en la pedra, el vel de felicitat sobre la duresa de la vida, que deia Rosa Cabré a la carrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I després la duresa de la vida sobre el vel de felicitat... a vegades les coses es giren del revés.

      Elimina
  2. No crec que aquell siga un temps perdut sinó guanyat, aquelles flors van ser flors mentre la planta va florir, els instants perduren encara que les flors vagen marcint-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vull creure-m'ho, i per això et llegeixo i et rellegeixo, Noves Flors.

      Elimina
  3. Trobo que és una bonica metàfora de la vida, que de vegades també creix en els llocs més inhòspits, però si arriba a florir, les llavors tornaran a arrelar en un altre indret i la vida continua... Tampoc crec que sigui temps perdut, si acaba fl sempre en una florida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, segur que no és temps perdut... tot just ho sembla!!!

      Elimina
  4. Hola, carme m'agrada les teves reflexions.
    No ni ha temps perdut,sempre que hi hagi una petita lluita cap a un fi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Josep, a vegades tenim la impressió de temps perdut, a la llarga, mai no ho és.

      Gràcies per venir fins aquest meu blog...

      Elimina