dimecres, 23 de gener de 2013

Encallats a la sorra


Tot i el seu gest, marcat amb un traç d'indecisió i tenyit d'un to d'excessiva responsabilitat, es va enamorar d'ell per totes aquelles dolces incerteses que omplien els seus mots i les promeses mai dites que s’amagaven rere les seves paraules. 



Esperava que ell la despullés, només perquè sempre li demanava. Mentre duraven aquells instants en els quals ell es treia la roba, ella se’l mirava com hipnotitzada per la seva pròpia i incomprensible immobilitat. Aleshores, nu, l’alliberava, lentament, de cada peça de roba i de cada esfilagarsa d'espera que pogués envoltar el seu cos que retrobava el moviment. L’abraçada els capbussava adeleradament en la vida. Mai no van deixar de ser moments incerts, inventats per un home que buscava la manera de tenir-ho tot, les emocions intenses com un vent tempestuós i la calma de les quotidianitats. Un home que mai no va deixar que es trenqués l’encanteri de cada moment que passaven junts. Trobaven plaers delicadament intensos, amb una puresa i naturalitat com qui beu l’aigua d'una font. Sempre li proposava instants efímers per endur-se'ls enllà dels dies, com un tresor personal i intransferible que ja no volia compartir.

El retorn, el recomençar de cada cicle, era una cadència exacta de felicitats i de tristeses, ja coneguda i acceptada. Miraven i deixaven de mirar l’horitzó vacil•lant, segons com els parlava el mar dels dies.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada