dimecres, 23 de gener de 2013

Escriu-me un bes


El temps, que ha passat tant generosament sobre tantes converses mantingudes al llarg de la seva vida, ha reaccionat químicament amb elles i n'ha sortit alguna cosa nova i desconeguda, allò que, a ella, li havia costat tant de descobrir. És un concepte sense cap nom adjudicat, i per manca d'imaginació de trobar-n'hi un, només se li acudeix de dir-li: conversa-temps. Aquest concepte dóna llum nova a les converses i les allunya d'inseguretats mal apreses, o de dubtes sobre les complicitats.

Sembla que (ni que sigui provisionalment) ha après que el temps i per tant les pauses formen part de la conversa per sempre. Que les confessions no caduquen i les complicitats, mentre les mirem amb afecte tampoc. És perillós girar-los la mirada... a vegades es fonen en un no res, però mai no serà a causa del temps.
I és per això que quan ella li demana "dóna'm un vers", sap molt bé el que vol dir-li i no pot evitar de recordar aquell altre cop, fa anys que li va demanar "escriu-me un bes". Malgrat un cert desconcert interior, ell va escriure un bes i ella va rebre cadascuna de els seves paraules directament sobre els llavis oberts i van poder seguir lligant amb llaços de colors bonics i potents aquesta conversa-temps que no volien pas que quedés esclarissada, diluïda, com quan estirem cotó fluix i va perdent densitat i cos.

I per això ella sap que, ara, ell, li donarà el vers i precisament ho farà de la millor manera. D'aquesta: com si fos possible...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada