diumenge, 27 de gener de 2013

Encara sóc


Camino sola,  amb una empenta  renovada,  com si el passeig  m'hagués  de dur  una solució  definitiva.  No trobo ningú,  només la solitud  d'un matí de diumenge  que s'ha  apoderat   del meu carrer.  Respiro  i sento  l'aire fresc  com entra pel nas  i la frescor  no dura  més   que  unes dècimes de segon.  La temperatura del meu cos,  ha capturat  la temperatura  de l'aire  encara  més  prest  que  l'oxigen  que  li reclama.  Però  respiraré  igualment  encara  que la meva  atenció  es  posi  en un altre lloc.  Els pensaments  vénen  recurrents  i  avorrits,  ja no els necessito,  ja estan  pensats i estan gastats  i em poso a escoltar  el meu pas.  Sento els peus  dins els mitjons  i les  sabates.  I la  roba  em  frega la pell amb els  meus  moviments.    
I tornes,  i tornes amb la teva  imatge  de nen que ha comés  una falta i  jo torno a besar el teu silenci,  en la distància.  Un bes que dibuixa "sóc  aquí",  no he marxat  enlloc.  Sí,  encara hi sóc.  Encara sóc.

Torna - 14 - Senyal

2 comentaris:

  1. Caminar amb la solitud ens fa conscients que hi som.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un bon exercici en els dos sentits de la paraula, físic i mental.

      Elimina