Clavellines

Et passeges calmadament sobre les hores tristes,sense trabucar els objectes, ni canviar-los de lloc, i no saps ni si caldria, són només objectes,  allunyats de la vida i gens indispensables.La calma,la calma ancestral i la reconquerida de nou amb tant d'esforç, no pot esborrar, per més que t'hi esforcis, aquesta tristesa infinita.

Has de canviar de rumb, fa dies que ho saps... i aquest passeig que fas ha de tombar altres coses que no pas els  objectes,  has destil·lat  aquella tristesa en brut que no et deixava assossec, en una altra mena d'estat, en el qual la placidesa ha pres lloc,  però la immobilitat també.  Qualsevol canvi d'hàbits apresos, d'horaris o de petits costums arrelats sembla un objectiu impossible. I et beus els  glops de rutina indispensable, com medicaments que curen, un dia i un altre.

Mires les clavellines, amb el seu ordre escabellat de pètals menuts i entregirats  i així  et  vols,  elles no entenen d'accessoris  de bellesa,  ni de prestigi, ni de consum. Elles només es  refien  d'allò  més fonamental, l'aigua i la  terra, amb tot  allò que conté  en profunditat  i que a elles  les alimenta. Has mirat d'arraconar els accessoris de la teva  vida  i finalment, t'has  adonat que tot allò que era autèntic i fonamental, també s'ha convertit  en  accessori, no pas  per voluntat  pròpia,  no.  Més aviat  per voluntats alienes. 

En la més absoluta accessorietat, de tu mateixa i de la teva persona, faràs brollar els teus pètals desendreçadament. Ja no et calen tantes coherències, en aquest món absolutament incoherent que es deixa omplir de convencionalitats i condicionants,  que  no et  serveixen i t'embolcallen com en una teranyina  que  t'enganxa  inevitablement. 

No et resistiràs més. Si no hi ha més sortida, seràs accessòria, però accessòria i rebel.