Tots els continguts del retret, arraconats, omplint racons i racons, sense trobar cap desguàs on llençar-os amb seguretat. L'aire se'ns feia espès de contenir-los a penes. I alçàvem tant com podíem, els peus, per no ensopegar-hi. En silenci, evitàvem adéus i també paraules de futur. Com una escletxeta de sol que s'escola d'entre els núvols, de cop, sorgien paraules clares. Com si s'estengués un miratge d'un bell camí davant nostre, ondulat i serpentejant, de clarors garbellades entre les fulles. I després, de nou un silenci. Aquest buit que m'habita s'eixampla per laberints desconeguts. Més lluny, cada vegada, fins que l'amor ens deixi, per igual, equilibrats de nou, o potser per primer cop, en una balança sempre inexacta.
Torna 61 de Filant Prim: Tots els continguts del retret
dijous, 19 de setembre del 2013
Fins que l'amor em deixi
dijous, 5 de setembre del 2013
El primer bocí de la història - 13
Estimada Berta,
M'agrada molt el to de la teva carta i la sinceritat amb què em dius les coses... a vegades em fa un cert vertigen llegir-te com em coneixes i com m'endevines. Però t'he de dir amb tota sinceritat que la carta que més he anat llegint i rellegint és l'altra, l'anterior. Et vaig contestar amb sinceritat i pensant bé el que et deia, però ja ho vas veure no tenia moltes respostes. Però, la teva, és una carta tan profunda i tant pertinent que no he pogut fer altra cosa que llegir-la i rellegir-la, xopar-me d'ella. Anar-hi descobrint diferents matisos a cada lectura.
En no tenir respostes, ja ho saps, quan parlàvem en directe, a vegades preferia callar i abraçar-te.
Però sé que tens raó quan em dius que m'enganyo. Per què em costa tant adonar-me que m'enganyo? Ja saps la meva manera de funcionar. Això és el que tinc, doncs això és el que vull. Aquesta necessitat que tot estigui bé, que tothom estigui content... no puc suportar que les persones que estimo no estiguin bé. I potser sóc molt egoista, però si a sobre és a causa de mi... necessito un temps, necessito apartar-me. Quan et vas començar a entristir per les meves actituds... jo continuava dient-me, dient-te que tot estava bé, que no hi havia cap problema. No vaig saber com parlar-ne, ni com resoldre-ho. Ja sé que tinc una feina a fer, acceptar que quan les coses no surten bé, no cal fugir, cal aclarir-les i parlar-les i resoldre-les.
M'agrada molt el to de la teva carta i la sinceritat amb què em dius les coses... a vegades em fa un cert vertigen llegir-te com em coneixes i com m'endevines. Però t'he de dir amb tota sinceritat que la carta que més he anat llegint i rellegint és l'altra, l'anterior. Et vaig contestar amb sinceritat i pensant bé el que et deia, però ja ho vas veure no tenia moltes respostes. Però, la teva, és una carta tan profunda i tant pertinent que no he pogut fer altra cosa que llegir-la i rellegir-la, xopar-me d'ella. Anar-hi descobrint diferents matisos a cada lectura.
En no tenir respostes, ja ho saps, quan parlàvem en directe, a vegades preferia callar i abraçar-te.
Però sé que tens raó quan em dius que m'enganyo. Per què em costa tant adonar-me que m'enganyo? Ja saps la meva manera de funcionar. Això és el que tinc, doncs això és el que vull. Aquesta necessitat que tot estigui bé, que tothom estigui content... no puc suportar que les persones que estimo no estiguin bé. I potser sóc molt egoista, però si a sobre és a causa de mi... necessito un temps, necessito apartar-me. Quan et vas començar a entristir per les meves actituds... jo continuava dient-me, dient-te que tot estava bé, que no hi havia cap problema. No vaig saber com parlar-ne, ni com resoldre-ho. Ja sé que tinc una feina a fer, acceptar que quan les coses no surten bé, no cal fugir, cal aclarir-les i parlar-les i resoldre-les.
Hi ha coses importants, que ens afecten, que voldríem
millorar i la meva inconsciència no ho permet.
Voldria recordar-te unes paraules de la teva carta anterior, perquè per a mi són molt importants:
"Valents en el present i en el futur. Sabent que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment, el nostre acolliment de sempre."
És així com vull que ens retrobem i jo desitjo tenir una mirada nova, en el gest de cada dia, en les quotidianitats. I estic esperançat i il·lusionat en aquesta nova etapa que per a mi comença. L'etapa del temps retrobat.
Tu i jo deixarem que aquest temps retrobat ens ajudi i malgrat la idea diferent que tenim dels sentiments, jo tinc ganes de reinventar-me i de ser una mica més jo mateix. I vull repetir-te que estic molt content i molt il·lusionat que siguis a la meva vida. Espero que podrem veure'ns molt aviat
T'estimo molt
Martí
Etiquetes de comentaris:
El primer bocí de la història
dimecres, 4 de setembre del 2013
El primer bocí de la història - 12
Estimat Martí,
Ja he acabat les meves vacances i m'ha agradat trobar la teva carta, com sempre. Segurament que tens raó que tot, algun dia o altre, s'ha d'acabar i jo potser m'agafo una mica massa fort a les coses que m'agraden.
He llegit i llegit la teva carta i retrobo algunes coses molt importants per a mi. Després de tempestes i silencis, tens el mateix esperit positiu de sempre, m'he sentit acompanyada i consolada per la teva carta. Hi he trobat la mateixa tendresa i proximitat que sempre. I també, he retrobat a nivell de sentiments, la mateixa desigualtat de sempre. Els meus intensos, els teus controlats.
El temps no ha passat en va, i ja he anat fent el camí d'acceptar les coses tal com són. Bé, el problema és que jo no crec que sigui acceptar les coses tal com són, perquè no crec que siguin així. Crec que accepto allò que tu vols fer-te creure i fer-me creure que és. Però recorda que m'has dit moltes vegades que et conec millor que tu mateix. I com que et conec, sé que aquest desig que manifestes, com una cosa afegida que no canvia res... és allò que tu vols creure que pot ser. Estic segura que tu pots fer que sigui així. No pas perquè et falti el sentiment adequat paral·lel al meu, sinó perquè com que no vols que hi sigui el controles, el tens a ratlla i Tatxan! ja no hi és. No hi fa res, tot això t'ho dic només com una explicació del perquè m'ha costat tant acceptar questa actitud teva. Si l'hagués vist ben bé autèntica, faria mesos que tot estaria resolt, però l'he vist buscada, forçada, treballada. Vas necessitar 6 mesos de silencis, de no comunicació, per posar aquesta distància que ara llueixes amb tant d'afecte i optimisme.
I fins i tot ho entenc, no vols canviar res de la teva vida. Però tu has d'entendre també que seria molt suïcida per part meva acceptar el que em proposes sense que hi hagi una mica d'equilibri entre els nostres sentiments. Renunciar a l'amor i al sexe amb tu, estic segura que se'm fa més difícil a mi que no pas a tu. A tu tot et va bé, tal com em dius a la carta. Deixem doncs les coses en el lloc que estan i tornem a parlar-nos amb sinceritat com havíem fet sempre, sempre, vull dir abans del desig.
Tu ja saps que crec que amb desig i tot, aquesta relació podia continuar essent pura, això no hauria d'enfosquir res, només fer-ho més lluminós, però no pas d'aquesta manera.
Les vacances m'han anat molt bé i he gaudit dels dies i de les activitats i de les coneixences que he fet. He tornat amb les piles carregades, disposada a passar pàgina d'una vegada i al mateix temps a deixar les coses el més semblant possible a com havien estat sempre.
A veure com va la nostra tardor, si serà certa, com tu dius o incerta, com deia jo...
T'envio una abraçada, t'estimo molt.
Berta
Ja he acabat les meves vacances i m'ha agradat trobar la teva carta, com sempre. Segurament que tens raó que tot, algun dia o altre, s'ha d'acabar i jo potser m'agafo una mica massa fort a les coses que m'agraden.
He llegit i llegit la teva carta i retrobo algunes coses molt importants per a mi. Després de tempestes i silencis, tens el mateix esperit positiu de sempre, m'he sentit acompanyada i consolada per la teva carta. Hi he trobat la mateixa tendresa i proximitat que sempre. I també, he retrobat a nivell de sentiments, la mateixa desigualtat de sempre. Els meus intensos, els teus controlats.
El temps no ha passat en va, i ja he anat fent el camí d'acceptar les coses tal com són. Bé, el problema és que jo no crec que sigui acceptar les coses tal com són, perquè no crec que siguin així. Crec que accepto allò que tu vols fer-te creure i fer-me creure que és. Però recorda que m'has dit moltes vegades que et conec millor que tu mateix. I com que et conec, sé que aquest desig que manifestes, com una cosa afegida que no canvia res... és allò que tu vols creure que pot ser. Estic segura que tu pots fer que sigui així. No pas perquè et falti el sentiment adequat paral·lel al meu, sinó perquè com que no vols que hi sigui el controles, el tens a ratlla i Tatxan! ja no hi és. No hi fa res, tot això t'ho dic només com una explicació del perquè m'ha costat tant acceptar questa actitud teva. Si l'hagués vist ben bé autèntica, faria mesos que tot estaria resolt, però l'he vist buscada, forçada, treballada. Vas necessitar 6 mesos de silencis, de no comunicació, per posar aquesta distància que ara llueixes amb tant d'afecte i optimisme.
I fins i tot ho entenc, no vols canviar res de la teva vida. Però tu has d'entendre també que seria molt suïcida per part meva acceptar el que em proposes sense que hi hagi una mica d'equilibri entre els nostres sentiments. Renunciar a l'amor i al sexe amb tu, estic segura que se'm fa més difícil a mi que no pas a tu. A tu tot et va bé, tal com em dius a la carta. Deixem doncs les coses en el lloc que estan i tornem a parlar-nos amb sinceritat com havíem fet sempre, sempre, vull dir abans del desig.
Tu ja saps que crec que amb desig i tot, aquesta relació podia continuar essent pura, això no hauria d'enfosquir res, només fer-ho més lluminós, però no pas d'aquesta manera.
Les vacances m'han anat molt bé i he gaudit dels dies i de les activitats i de les coneixences que he fet. He tornat amb les piles carregades, disposada a passar pàgina d'una vegada i al mateix temps a deixar les coses el més semblant possible a com havien estat sempre.
A veure com va la nostra tardor, si serà certa, com tu dius o incerta, com deia jo...
T'envio una abraçada, t'estimo molt.
Berta
Etiquetes de comentaris:
El primer bocí de la història
Subscriure's a:
Missatges (Atom)