dimarts, 11 de juny del 2019

Les grans praderies


Des d'avui, des del moment actual, guardant tota la memòria ancestral d'altres èpoques, d'altres vides, d'altres civilitzacions, finalment és important endreçar l'espai.


Pensava sovint que jo soc una persona de tribu. El contacte proper i continuat amb les teves persones més prperes, el fet de formar part d'un grup amb entitat pròpia, jo creia que m'havia de donar una satisfacció i un acompliment a nivell de relacions, d'emocions, d'amistat i d'amor.

És ben cert que els records són difuminats, però d'una manera o altra hi són. 


Puc veure les extenses planúries, clapades amb immenses taques de prat i de bosc i vora el riu, en campament, els tipis i la meva gent. Aquella gent amb qui jo em sentia segura, malgrat la duresa de la vida, el fred a l'hivern, la feina per la supervivència diària.  Les normes estrictes. Tot guardava un cert ordre que no estava pas exent de dificultats de tota mena. 

A la meva tribu, les noies ens guardàvem verges per al qui seria el nostre company. Els nois també.  Cada primavera es feia la festa de les noies, cada tardor la dels nois. 

Per a les noies, com jo, aquesta festa, potser més que celebrar o assegurar la nostra virginitat i honestedat,  com era el seu objectiu principal, ens era una mena de ritual de festeig. Ens miràvem de reüll, aquell noi, bon guerrer o bon caçador o convidat a assisitir al consell dels adults, ja de tan jove, amb admiració, orgull i ganes que ell es fixés en la nostra manera de comportar-nos i que tingués ganes de fer un apropament. Aquell no era pas el dia, ben entès que no, podia passar molts dies i moltes llunes abans que el noi no ens indiqués d'una manera o altra  que li agradàvem.

Jo havia passat aquella cerimònia de virginitat dos cops, ja. Era una bona manera de preparar-te pel futur i de tenir un bon prestigi com a noia.  No tenir pressa era una cosa molt valorada a la meva tribu.

Aquell any, era el tercer. Jo continuava mirant-me Esquirol suau, que potser, ben cert, no era el millor caçador de la tribu, ni tampoc un gran guerrer,  però el Gran Cap de la tribu el cridava sovint a la seva vora, per ensenyar-li alguns coneixements que creia que havia de tenir, i semblava imminent que el fes participar dels Consells de la tribu.  Esquirol suau, malgrat el seu nom i les seves maneres, efectivament suaus, era un indi fort i valent, però el seu més gran atractiu era la seva bona predisposició per ajudar tothom, per treballar pel bé de tots, per respectar les persones grans i més necessitades i per recordar també la memòria dels morts.  Jo me'l mirava, com havia fet a la primera cerimònia, com a la segona, a veure si em donava alguna pista, però ell es mantenia molt seriós, la mirada fixada en la pedra sagrada que teníem entre mig de la nostra rotllana, i veient amb gran respecte com totes les noies donzelles, una per una, amb solemnitat, hi posava la mà plana, amb un jurament silenciós, només expressat per aquest gest que la seva virginitat estava intacta i que així la guardarien fins  al seu matrimoni. 

Els càstigs per a no complir aquesta promesa eren molt durs, fins i tot fatals, tant que podien acabar amb la mort.

Aquell dia, només que jo vaig fer el primer pas de separar-me de la rotllana per avançar cap a la pedra, ho vaig veure, ell va fer un petit gest d'alleujament, un imperceptible somriure, en veure que jo encara formava part de les donzelles.  Aquest petit  gest d'alleujament em va fer por, perquè vaig pensar que potser havien corregut algunes xafarderia injustes sobre la meva persona, però el seu somriure per petit que fos em va tranquil·litzar.

Els nois celebraven la seva festa al final d'estiu, l'exigència pel que fa a ells i la seva virginitat, era encara més potent que per a les noies. Només que haguessin parlat d'amor amb alguna noia, només parlat, ja no podien participar-hi. De fet els nois i les noies no es parlaven gaire o gens, a la meva tribu, si no era amb els propis germans o germanes o parents més propers. Per sort en una tribu tothom té molts parents propers. No era pas el cas d'Esquirol suau i jo, no érem gens parents i per tant no ens parlàvem mai. Ens miràvem i ens observàvem en les nostres activitats diàries, en silenci.

Com era d'esperar aquell dia no va passar res, ni l'endemà, ni l'altre... però cada cop era  més evident que sí, que d'alguna manera em mirava, m'observava i tenia algun interés per mi.

Vaig decidir esperar que passés la festa dels nois, abans de fer cap pas o cap gest. Això em donava seguretat, si el feia de seguida, volia dir que ell encara no havia parlat amb cap noia.

Aquell final d'estiu, a la festa de la virginitat dels nois, Esquirolsuau, també es va acostar al tótem, que era on feien la cerimònia els nois, amb seguretat i orgull.  No sé pas si ell va mirar-me, però a mi també se m'havia de notar la satisfacció i el somriure que això em provocava.

I després de dubtar uns dies i contravenint totes les normes de la tribu, que em deien que jo hauria hagut d'esperar que ell em parlés, ens vam creuar ell anant i jo venint del riu a buscar aigua i el vaig saludar.

-Bon dia Esquirol suau.

A mi la resposta em semblava fàcil, "Bon dia, Merla daurada. Però no, un somriure imperceptible com el del dia de la cerimònia i una breu aturada del pas. Una mirada tendra i res més.  

Si Esquirol suau hagués estat qualsevol altre noi de la tribu, m'hauria sentit perduda. Jo no havia respectat les normes i ara ell podia dir-ho a tothom i caure'm totes les desgràcies a sobre. Em vaig atabalar un mica, és cert, però després vaig tenir la seguretat que una persona com ell, no podia fer mal a ningú, fins i tot en aquesta situació. 

I vaig esperar tranquil·lament, amb seguretat que tot aniria bé, encara que també amb molta impaciència.


dijous, 6 de juny del 2019

Cicatrius

Finalment, després d'haver viscut tantes vides, s'havia trobat amb la solitud, tan desitjada i temuda al mateix temps. Amb la solitud i dos tresors: una pau interior i un desafecte per la vida, junts. Els considerava tots dos molt importants, que tenien molt de valor i estaven en contraposició absoluta amb aquells ensenyaments rebuts des de sempre que deien que la vida és patiment, però que en canvi és molt valuosa.

Doncs no, havia aconseguit que no hi hagués patiment. Potser a canvi havia hagut de cedir el valor, perquè ja no sabia veure-li.

Quin valor podia tenir una vida en aquest món, mesquí, dolent, interessat, mentider, on el motor principal és el poder i el diner  i on no hi ha mai un pam de net?  Doncs no gaire o potser cap valor.

I malgrat tot, havia tingut sort. I malgrat tot, no es penedia de res. I malgrat tot, havia tingut sis vides ben plenes d'allò més important: d'amor

Totes les sis vides dedicades a saber gestionar aquesta part intensa i commovedora de l'existència. A èpoques havia estat fàcil, a altres èpoques molt difícil. L'amor és l'altre motor, que mou, no pas del món, sinó de l'ànima de les persones. L'amor fa que sembli que tot val la pena. L'amor també ens confon i ens enganya i potser fa que algunes coses semblin trascendents i importantíssimes i potser no ho són.

L'amor a les parelles, als amants, als amics i amigues, a la família, als pares, als germans, als fills, als nets... i un llarg etcètera de persones properes estimades, s'havia convertit en el seu objectiu de vida, de vides, fins que al final, només la solitud podia satisfer-la. I la va trobar.

Va arribar fins a aquesta sisena vida, amb la memòria intacta. Es va recordar d'allò que volia. Retrobar les seves ànimes bessones, tantes com en pogués arreplegar i no casar-se mai amb ningú, guardar la seva llibertat, per protegir el seu temps. El temps que necessitava per a poder explicar i explicar-se tot allò que havia buscat, que havia fet i que havia trobat. Era tan important la seva troballa? No. Però era la seva. No havia demanat nèixer, mai, ni un sol cop, ni dos, ni sis, però havia nascut sense voler-ho, doncs la seva experiència vital potser responia a algun propòsit. La recolliria, per intentar tancar el cercle i deixar de retornar cap a aquest món.


diumenge, 5 de maig del 2019

Descobertes


Dissabte, dia 4 de maig, la barqueta, no, però els mariners s'allunyen del mar.


Aquests dies, els mariners habituals han gaudit una mica de la muntanya, que tanta mar a vegades es fa feixuga.

Damunt la carena, fent un camí que era tot just una passejada, però d'aquelles que et fan l'efecte que voles i que ets l'amo del món, per desenganyar-nos ens van sobrevolar, una bona estona, una parella de corbs. Volaven molt junts, molt a prop l'un de l'altre, de tant en tant es tocaven, com si es besessin, l'un tocava a l'atre per un costat, o a vegades se li posava a sobre, tot volant quasi fregant-se. Feia tot l'efecte d'un festeig.  Els mariners que es trobaven allà en aquell moment, no hi entenien ni d'ocells ni de corbs i no podien pas assegurar que fos un vol de festeig, però ho semblava absolutament. No es cansaven de volar sense allunyar-se gaire del mateix lloc, en cercles, fent giragonses,  tocant-se i apropant-se molt, molt,  o separant.se una mica, però sempre mantenint una distància molt curta, una proximitat especial. La natura sempre, sempre ens ofereix alguna cosa que no havíem vist mai abans per més vegades que ens haguem passejat per aquestes muntanyes.

Ens hi vam embadocar molta estona. Al cap de molta estona, va venir una altra parella, que també volava molt junta, però va semblar que la primera parella es veia destorbada per la segona i van marxar cel enllà molt més lluny  de nosaltres.

No tenia cap càmera prou bona, per fotografiar-los de tant lluny. Llàstima!  Em queda la silueta per a fer-ne un dibuix. 


La pluja de divendres, aquí dalt havia estat neu. A més a més de la neu que encara queda de l'hivern, al matí es podia veure una nevadeta nova, una d'aquelles enfarinades, que poc a poc, en avançar el matí anava desapareixent.  I semblava de dibuix veure com cada arbre tenia un pilonet de neu al mateix costat. Semblava dibuixat per un dibuixant amb molta paciència per adjudicar una clapa de neu a cada arbre. Tot i que a la foto no es veu tan bé com a la realitat, una mica també ho podeu veure. Una imatge preciosa, que també podria considerar com un descobriment. Mai no havia observat aquest fet, encara que deu haver succeit infinites vegades.


divendres, 26 d’abril del 2019

A mi m'agrada la meva barca


M'agrada la meva barca aturada en un forat a la paret d'una casa vella. Encara que sigui petita.

- Que et sembla, Joel el meu diari de bitàcola?
- Està prou bé, àvia, però ja pensava que te n'havies oblidat. Feia dies que no escrivies.
- Vols dir que s'ha d'escriure cada dia?
- Millor que sí, cada dia, com si naveguessis de veritat.
- Ah! No ho sabia! Ho intentaré!
- Has d'explicar més aventures, sinó els teus lectors s'avorriran.
- Ui, ui, Joel, ja veig que t'has avorrit.
- Una mica, peró és que fa poc que escrius. Els meus primers dies, també eren avorrits, però mica en mica les aventures van anar arribant.
- A veure si em poso les ulleres de veure les aventures que porta a dins cada cosa de la vida quotidiana.
- Això, àvia, és això, ara sí que ho has entès.
- Ahir vaig veure davant de casa, una femella petita de porc senglar, amb quatre porquets tan i tant petits que semblaven gatets. Estaven espantats de veure'm i no m'hi vaig poder apropar gaire.
- Doncs ho has d'explicar, que no veus que aixó és molt important?

*******************************************************************************

Semblava que faria mal temps, que hi hauria algunes tempestes, que potser no ens deixarien salpar a temps.  L'avantatge era que si finalment podíem sortir, i res no ens entrebancava, arribaríem a un port petit i tranquil, on el paisatge ens alegraria el cor i l'esperit.

El mal temps no va ser tant greu com s'esperava i tot i que tant la travessia com l'estada van ser curtes va valer la pena de prendre el risc i l'esforç es va veure recompensat. Vam viure uns moments de gran bellesa i de gran repòs i ens vam assadollar d'aigua dolça i fresca.  El mariner de la mirada tendra, encara que amb uns ulls una mica cansats cansats i un lleuger toc de tristesa, se sentia content d'aquest descans, per breu que fos.

Els mariners petits rumiaven i rumiaven regals d'aniversari i els costava de decidir-se per un o per un altre.  Tant els costava que vam haver de deixar-ho estar fins al següent port... a veure si trobàvem allò que els deixés contents i satisfets.

Al vaixell veí vaig veure dues cuques de llum que no veia des que era petita. Tota una aventura, perquè pensava que ja se n'havia perdut la mena. Aquesta nit cridaré als mariners petits perquè les puguin veure. I sortirem també a veure si els senglars repeteixen camí. Hem de poder veure aquests porquets tan i tan petitons.

divendres, 19 d’abril del 2019

Barqueta blanca i blava


Dia primer

Ja sé que és una barqueta petita i encara que us costarà de creure, en aquesta barqueta hi viatgen molts mariners. Molts mariners m'acompanyen en aquest viatge, encara que potser no hi són sempre tots damunt la barca. Depenent dels dies i de les escales que fem, me n'acompanyen uns o uns altres. Tots els meus mariners són molt valents. Cal molta valentia per pujar a la meva barca, encara que en Joel, un dels petits, però experts mariners, em digui que potser no podré anar molt lluny, amb una barca tan petita. Poc a poc i bona lletra, potser anirem més lluny del que ens pensem.

Vaig abandonar l'altre vaixell, que era un gran veler, potser perquè no hagués estat capaç de comanar-lo i també perquè en Joel em va dir que necessitava tenir-lo present per afavorir els somnis.

Avui, el meu mariner caçador, m'ha salvat d'una altra bestiola, com tantes altres vegades. És un mariner valent i eficaç, però excessivament xerraire i sovint em desconcentra de la meva feina. Per sort se'n va a dormir d'hora i puc, sense distraccions escriure el quadern de bitàcola.

Avui ha estat un dia tranquil.

Sembla que el mariner lesionat del genoll es troba millor i l'altre, el que està bastant malalt, manté un bon estat d'ànim i creu fermament en la seva recuperació.  Sí ell hi creu, tota la tripulació també. Endavant les atxes i els metges que el cuiden!

La tristesa més gran de totes, són els presoners. Ens va atacar un vaixell pirata, amb tota la seva crueltat i van fer una colla de presoners que encara no hem pogut alliberar. Però són nostres, els volem amb nosaltres i ens hem d'empescar la manera de rescatar-los. De moment són jutjats per l'enemic en un judici fals, injust i mentider i nosaltres estem encara en estat de xoc i massa inactius.

Però som molts i algú tindrà, un dia una bona idea... o una nit, potser. Com aquesta que ara comença. "És quan dormo que hi veig clar"  deia el mariner Foix. Tant de bo que ens passi a nosaltres. 

Bona nit, mariners. Dormim per veure-hi clar.

En Joel i les aventures imaginades


Fa pocs dies que l'he conegut, en Joel. Només té onze anys (quasi dotze, em diria ell), però m'ha ensenyat a navegar en vaixells de joguina, com el que vaig veure en un petit poblet anomenat Hiers, penjat al sostre d'una església. Potser és una promesa d'algú agraït d'haver-se salvat dels perills de la mar. El seu vaixell, ell, el té en una vitrina de casa seva i a sota hi amaga el seu quadern de bitàcola, on hi escriu les seves aventures dins del vaixell solcant els mars  i coneixent terres llunyanes.

En Joel entén molt i molt bé que a vegades ens costi de somiar, als grans, perquè ell, que a casa seva fa de mare d'ell mateix i té massa responsabilitat per a la seva edat, ens confessa que quan tenia 10 anys somiava molt  millor que no pas ara que en té onze, quasi dotze,. Ara, li costa una mica més. 

- Joel,  jo ja soc àvia d'uns vailets espavilats com tu, en tinc 67, a mi també em costa més que quan en tenia 10.
- Però, saps, àvia? Hi ha solucions per afavorir els somnis. Si tens un vaixell, encara que sigui dins d'una vitrina, podràs somiar millor que navegues que si no en tens cap.
- Serveix un vaixell que he vist penjat al sostre d'una església?
- El pots veure sovint?
- No, és massa lluny de casa...
- Àvia, hauràs que buscar-ne un que et quedi més a prop, crec que et servirà més.
- I una barqueta que tinc en un forat que hi ha a la paret de l'escala?
- No es pot anar tan lluny, amb una barqueta... tu vols anar molt lluny?
- No, Joel, no vull anar molt lluny. Amb una barqueta i potser amb un cotxe groc, ja en tinc prou.
- Aleshores, pots tenir dos quaderns d'abord. El de la barqueta... de quin color és la teva barqueta?
- Blanca i blava.
- Àvia, tindràs dos quaderns, el de la barqueta blanca i blava i el del cotxe groc. Tens un cotxe groc? 
- Sí, i tant! En vaig dibuixar un fa pocs dies! Només el tinc dibuixat. Servirà?
- Sí que servirà! 
- Joel em pots ensenyar a escriure aquests quaderns?
- Si llegeixes el meu, ja sabràs com ho has de fer.
- Ja l'he llegit. M'ha agradat que et fessis amic de les persones més diferents del teu poble i també que busquessis un gos que corria rere un estel. 
- No l'he trobat. Crec que ja deu haver arribat a l'estel.
- Millor, doncs, si era el que ell volia.