divendres, 26 d’abril del 2019

A mi m'agrada la meva barca


M'agrada la meva barca aturada en un forat a la paret d'una casa vella. Encara que sigui petita.

- Que et sembla, Joel el meu diari de bitàcola?
- Està prou bé, àvia, però ja pensava que te n'havies oblidat. Feia dies que no escrivies.
- Vols dir que s'ha d'escriure cada dia?
- Millor que sí, cada dia, com si naveguessis de veritat.
- Ah! No ho sabia! Ho intentaré!
- Has d'explicar més aventures, sinó els teus lectors s'avorriran.
- Ui, ui, Joel, ja veig que t'has avorrit.
- Una mica, peró és que fa poc que escrius. Els meus primers dies, també eren avorrits, però mica en mica les aventures van anar arribant.
- A veure si em poso les ulleres de veure les aventures que porta a dins cada cosa de la vida quotidiana.
- Això, àvia, és això, ara sí que ho has entès.
- Ahir vaig veure davant de casa, una femella petita de porc senglar, amb quatre porquets tan i tant petits que semblaven gatets. Estaven espantats de veure'm i no m'hi vaig poder apropar gaire.
- Doncs ho has d'explicar, que no veus que aixó és molt important?

*******************************************************************************

Semblava que faria mal temps, que hi hauria algunes tempestes, que potser no ens deixarien salpar a temps.  L'avantatge era que si finalment podíem sortir, i res no ens entrebancava, arribaríem a un port petit i tranquil, on el paisatge ens alegraria el cor i l'esperit.

El mal temps no va ser tant greu com s'esperava i tot i que tant la travessia com l'estada van ser curtes va valer la pena de prendre el risc i l'esforç es va veure recompensat. Vam viure uns moments de gran bellesa i de gran repòs i ens vam assadollar d'aigua dolça i fresca.  El mariner de la mirada tendra, encara que amb uns ulls una mica cansats cansats i un lleuger toc de tristesa, se sentia content d'aquest descans, per breu que fos.

Els mariners petits rumiaven i rumiaven regals d'aniversari i els costava de decidir-se per un o per un altre.  Tant els costava que vam haver de deixar-ho estar fins al següent port... a veure si trobàvem allò que els deixés contents i satisfets.

Al vaixell veí vaig veure dues cuques de llum que no veia des que era petita. Tota una aventura, perquè pensava que ja se n'havia perdut la mena. Aquesta nit cridaré als mariners petits perquè les puguin veure. I sortirem també a veure si els senglars repeteixen camí. Hem de poder veure aquests porquets tan i tan petitons.

6 comentaris:

  1. A alguns pobles del Vallès Oriental de les cries de senglars en diuen ratllons, tot i que pronuncien rallons. Suposo que és el diminutiu de ratllats, per les ratlles que tenen quan són petits i que els desapareixen quan es fan grans.
    Ho explico per si al Joel li interessa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, tens raó, en diem ratllons, perquè tenen ratlles, que després en créixer se'ls esborren. Però aquests eren tan i tan repetits que no se'ls hi veien ni les ratlletes. En Joel estarà encantat de saber més coses sobre senglars.

      Elimina
  2. Encara bo que el vaixell ha pogut salpar, ara només hem de desitjar que sigui una bona travessia i arribi a bon port...
    Que curiós, cuques de llum en una barqueta, a la nit deuen fer de fanalets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cuques de llum, avui en dia ja són una bona curiositat...

      Elimina
    2. Jo fa molts anys que no veig cuques de llum. Fa uns 30 anys se'n veien moltes a Montgrony.

      Elimina
    3. Vaig anar un vespre a casa l'Oriol, i en vaig veure dues, una en un test i l'altra en unes herbes de l'entrada.

      Elimina