Recordes aquell temps?
De màscares, de cuirasses,
de cares tristes i de cors trencats?
Que lluny que ens queda tot, ara,
com si fos una altra vida.
Mira rere teu, tenim el mar,
i sigui plàcid o remogut,
mai no deixa d'enviar-nos onades.
Ens diu: hi sóc, com sempre,
a cada moment, segons el moment.
Tu i jo, com aquest mar blau,
que banya la costa d'atzur,
sempre ens hem dit: hi sóc.
Missatges, com onades suaus
fins que la platja
s'ha refet del temporal.
Missatges, miratges.
ResponEliminaSinònims, Xavier? A vegades ho semblen...
EliminaEl mar amb cada onada ens envia un missatge, només nosaltres el sabem desxifrar!!!
ResponEliminaHem de posar-hi atenció...
Eliminauauau et superes Carme, preciós! ....per cert no coneixia aquest altre teu blog....ja tenim 24 participacions a relats conjunts i només han passat cinc dies !
ResponEliminaAra ja en tenim unes quantes més... gràcies Elfree!!
EliminaQue bonic que quedi lluny el temporal. :)
ResponEliminaBonic i descansat... he, he, he...
EliminaUn blog nou! :-)) (Bé, ja veig que va néixer el 2013, però... de fet, no el recordo)
ResponEliminaVal la pena fer-se l'ofès?
Han de durar molt les males cares?
No és molt millor deixar córrer l'aire una mica,
respirar... somriure... disculpar...
Fer les paus :-)
Amb les teves preguntes, has fet que canviés la paraula "ofeses" per "tristes". Perquè malgrat que una tristesa pot ser també una mica ofesa o a l'inrevés ... m'ha semblat important precisar-ho millor.
EliminaFer les paus... sempre és una meravella, un immillorable negoci.
Gràcies!
És tan important estar i ser-hi sempre tenir el convenciment que aquesta persona hi srà sempre. Bé tu sola no has d'arribar al cent Jejjjej.
ResponEliminaAlfonso, gràcies per ser-hi!!! no he d'arribar als cent, però ajudaré tant com pugui.
Elimina