............................Vinyoli
No era gaire lluny la mar, ni la mar, ni l'amor i sentia la seva veu profunda i qüestionadora. Què hi fas aquí al bosc? Què hi fas aquí plantat sense bellugar-te ni veure nous horitzons?
I jo era un arbre, ben bé un arbre amb arrels que es clavaven a la terra ben fondes, però el crit era insistent i la llibertat temptadora, així que un bon dia, vaig marxar a trobar la mar i les seves fondàries.
Costa desarrelar-se, tant com costa caminar vers el mar, amb les arrels com a peus que no han caminat mai.
I no sabreu mai la joia i l'alegria de les branques i les fulles en veure el mar, fora del bosc, fora del ramat, els horitzons eren amplis i llunyans, somiadors i engrescadors.
Mes ai! quan semblava que l'esforç ja era recompensat per la felicitat del mar a l'abast, va començar la crida de les profunditats...
I jo, l'arbre, vaig caminar endins, endins, no vaig arribar mai al fons, al fons del mar els arbres no hi saben viure. Però anava enllà, enllà, i reculava. Em vaig quedar amb la certesa que hi havia un fons, que era bell i que m'agradaria arribar-hi, que m'agradaria quedar-m'hi, però vaig sortir.
Vaig quedar-me just a la riba, allà on s'acaba la sorra i comença el bosc. No em vaig endinsar a casa meva, no vaig tornar al bosc. Era massa seductora la llibertat i massa segura la solitud. Podia veure el mar des d'on era.
El mar em regalava remors d'onades. El mar era feliç del meu amor a les profunditats, però no me les podia oferir, jo m'hi ofegava.
Fora del bosc, fora del mar, vora del bosc, vora de mar... vaig aprendre només solituds i silencis.
