Escletxa de llum i grisos

A mig  camí entre la Tenebra  i la Claror,  els  dos magnífics  textos  de  Noves  Flors...  amb agraïment  i disculpes  si calen.

Havia passat dies i dies, sense viure a cap pàgina de cap llibre. Les quotidianitats li robaven les  hores, els somnis i oblidaven els  llibres. I en les estones balderes se'ls  mirava sense sentir ni el seu crit  ni el seu reclam. No els forçaria,  si ells  no la cridaven, ella tampoc  ho faria. Trobava a faltar les complicitats, i els punts de contacte entre el llibre i ella, però no se'n sortia. No trobava la manera de retornar-los al seu lloc, el de sempre.

Sabia que no eren els llibres sinó ella. De feia un temps que tot s'ho mirava a través d'uns vidres massa opacs que no la deixaven veure res i aleshores s'ho recreava ella  mateixa a partir del que ja sabia  abans. No veia, inventava. Era ella, i només  ella, la que havia perdut els colors de totes les coses.

De mirar-los i mirar-los, de fugir de moments massa previsibles, de la necessitat d'acolliment i refugi, s'hi va tornar a trobar. Va ensopegar de nou amb aquell autor que enamorava.  I es va fer el miracle. Lectora o personatge, i sobretot les dues coses, saltant de l'un a l'altre, va retrobar l'alegria de ser-hi.

De si s'hi volia quedar a viure allà dins, millor no parlar-ne gaire, només a qui ho podia entendre.  Però ella ho desitjava a causa de les trobades casuals. Li agradava  trobar-s'hi i senyalar les línies on ella hi era   potser  copiar-les  i segur llegir-les i rellegir-les com si  busqués  alguna solució  màgica. I així, s'hi refugiava a estones, unes llargues estones que li retornaven la confiança perduda en les  hores i en els dies.

I així, esperava l'alegria, la veia arribar, com sempre, a través dels mots que treien el cap a l'horitzó del seu camí. No esperaria res d'aquests mots, només ells, amb la màgia que duen, són suficients per fer arribar la joia perduda. Aquella claror, que  ve de lluny i encara no arriba, de mots llegits, de mots escrits. A  la vora del  camí collia mots perfumats del fonoll  que hi creixia. Sense  remei, sembrava de nou aquells que no volia quedar-se, perquè florissin pels altres,  per qui els volgués  collir.

L'escletxa  de llum, entre les grisors, que anunciava que el canvi d'etapa tant temut, potser no seria  tan fosc com semblava.

Clavellines

Et passeges calmadament sobre les hores tristes,sense trabucar els objectes, ni canviar-los de lloc, i no saps ni si caldria, són només objectes,  allunyats de la vida i gens indispensables.La calma,la calma ancestral i la reconquerida de nou amb tant d'esforç, no pot esborrar, per més que t'hi esforcis, aquesta tristesa infinita.

Has de canviar de rumb, fa dies que ho saps... i aquest passeig que fas ha de tombar altres coses que no pas els  objectes,  has destil·lat  aquella tristesa en brut que no et deixava assossec, en una altra mena d'estat, en el qual la placidesa ha pres lloc,  però la immobilitat també.  Qualsevol canvi d'hàbits apresos, d'horaris o de petits costums arrelats sembla un objectiu impossible. I et beus els  glops de rutina indispensable, com medicaments que curen, un dia i un altre.

Mires les clavellines, amb el seu ordre escabellat de pètals menuts i entregirats  i així  et  vols,  elles no entenen d'accessoris  de bellesa,  ni de prestigi, ni de consum. Elles només es  refien  d'allò  més fonamental, l'aigua i la  terra, amb tot  allò que conté  en profunditat  i que a elles  les alimenta. Has mirat d'arraconar els accessoris de la teva  vida  i finalment, t'has  adonat que tot allò que era autèntic i fonamental, també s'ha convertit  en  accessori, no pas  per voluntat  pròpia,  no.  Més aviat  per voluntats alienes. 

En la més absoluta accessorietat, de tu mateixa i de la teva persona, faràs brollar els teus pètals desendreçadament. Ja no et calen tantes coherències, en aquest món absolutament incoherent que es deixa omplir de convencionalitats i condicionants,  que  no et  serveixen i t'embolcallen com en una teranyina  que  t'enganxa  inevitablement. 

No et resistiràs més. Si no hi ha més sortida, seràs accessòria, però accessòria i rebel.

Fins que l'amor em deixi

Tots els continguts del retret, arraconats, omplint racons i racons, sense trobar cap desguàs on llençar-os amb seguretat. L'aire se'ns feia espès de contenir-los a penes. I alçàvem tant com podíem, els peus, per no ensopegar-hi. En silenci, evitàvem adéus i també paraules de futur. Com una escletxeta de sol que s'escola d'entre els núvols, de cop, sorgien paraules clares. Com si s'estengués un miratge d'un bell camí davant nostre, ondulat i serpentejant, de clarors garbellades entre les fulles. I després, de nou un silenci. Aquest buit que m'habita s'eixampla per laberints desconeguts. Més lluny, cada vegada, fins que l'amor ens deixi, per igual, equilibrats de nou, o potser per  primer cop,  en una balança sempre inexacta. 


Torna 61 de Filant Prim: Tots els continguts  del retret

El primer bocí de la història - 13

Estimada Berta,

M'agrada molt el to de la teva carta i la sinceritat amb què em dius les coses... a vegades em fa un cert vertigen llegir-te com em coneixes i com m'endevines. Però t'he de dir amb tota sinceritat que la carta que més he anat llegint i rellegint és l'altra, l'anterior. Et vaig contestar amb sinceritat i pensant bé el que et deia, però ja ho vas veure  no tenia moltes respostes. Però, la teva, és una carta tan profunda  i tant pertinent que no he pogut fer altra cosa que llegir-la  i rellegir-la, xopar-me d'ella. Anar-hi descobrint diferents  matisos  a cada lectura. 

En no tenir respostes, ja ho saps, quan parlàvem en directe, a vegades preferia callar i abraçar-te.

Però sé que tens raó quan em dius que m'enganyo. Per què  em costa tant adonar-me que m'enganyo? Ja saps la meva manera de funcionar. Això és el que tinc, doncs això és el que vull. Aquesta necessitat que tot estigui  bé, que tothom estigui content... no puc suportar que les persones que estimo no estiguin bé. I potser sóc molt egoista, però si a sobre és a causa de mi... necessito un temps, necessito apartar-me. Quan et vas començar a entristir per les meves actituds... jo continuava dient-me, dient-te que tot estava  bé, que no hi havia cap problema. No vaig saber com parlar-ne, ni com resoldre-ho. Ja sé que tinc  una feina a fer, acceptar que quan les coses no surten bé, no cal  fugir, cal aclarir-les  i parlar-les i resoldre-les.

Hi ha coses importants, que ens afecten, que voldríem millorar i la meva inconsciència no ho permet.

Voldria recordar-te unes paraules de la teva carta anterior, perquè per a mi són molt importants:

"Valents en el present i en el futur. Sabent que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment,  el nostre  acolliment  de sempre." 

És així com vull que ens retrobem i jo desitjo tenir una mirada nova, en el gest  de cada  dia, en les quotidianitats. I estic esperançat i il·lusionat  en aquesta  nova etapa  que per  a mi comença.  L'etapa  del temps  retrobat.

Tu i jo deixarem que aquest temps retrobat ens ajudi i malgrat la idea diferent que tenim dels  sentiments, jo tinc  ganes de reinventar-me i de ser una mica  més  jo mateix. I vull repetir-te que estic molt content i molt il·lusionat que siguis a la meva vida. Espero que podrem veure'ns  molt aviat

T'estimo molt

Martí

El primer bocí de la història - 12

Estimat  Martí,

Ja he acabat les meves vacances i m'ha agradat trobar la teva carta, com sempre. Segurament que tens raó que tot, algun dia o altre, s'ha d'acabar i jo potser m'agafo una mica massa fort a les  coses que m'agraden.

He llegit i llegit la teva carta i retrobo algunes coses molt importants per a mi. Després de tempestes i silencis, tens el mateix  esperit positiu de sempre, m'he sentit acompanyada i consolada per la teva carta. Hi he trobat la mateixa tendresa i proximitat que sempre. I també, he retrobat a nivell de sentiments, la mateixa desigualtat de sempre. Els meus intensos, els teus controlats.

El temps no ha passat en va, i  ja  he anat  fent  el camí  d'acceptar les coses tal com són.  Bé, el problema és que jo no crec que sigui acceptar les coses tal com són, perquè  no crec que siguin així. Crec que accepto allò que tu vols fer-te creure i fer-me creure que és. Però recorda que m'has dit moltes vegades que et conec millor que tu mateix. I com que et conec, sé que aquest desig que manifestes, com una cosa afegida que no canvia res... és allò que tu vols creure que pot ser. Estic segura que tu pots fer que sigui  així. No pas perquè et falti el sentiment adequat paral·lel al meu, sinó perquè com que no vols que hi sigui el controles, el tens a ratlla i Tatxan! ja no hi és. No hi fa res, tot això t'ho dic només com una explicació del perquè m'ha costat tant acceptar  questa actitud teva. Si l'hagués vist ben bé autèntica, faria mesos que tot estaria resolt, però l'he vist buscada, forçada, treballada. Vas necessitar 6 mesos de silencis, de no comunicació, per posar aquesta distància que ara llueixes amb tant d'afecte  i optimisme.

I fins i tot ho entenc, no vols canviar res de la teva  vida. Però tu has d'entendre també que seria molt suïcida per part meva acceptar el que em proposes sense que hi hagi una mica d'equilibri entre els nostres sentiments. Renunciar a l'amor i al sexe amb tu, estic segura que se'm fa més difícil a mi que no pas  a tu. A tu tot et va bé, tal com em dius a la carta. Deixem doncs les coses en el lloc que estan i tornem a parlar-nos amb sinceritat com havíem fet sempre, sempre, vull  dir abans del  desig.

Tu ja saps que crec que amb desig i tot, aquesta relació podia continuar essent pura, això no hauria d'enfosquir res, només fer-ho més lluminós, però no pas d'aquesta  manera.

Les vacances m'han anat molt bé i he gaudit dels dies i de les activitats i de les coneixences que he fet. He tornat amb les piles carregades,  disposada a passar pàgina d'una vegada i al mateix temps a deixar les coses el més semblant possible a com havien estat  sempre.

A veure com va  la nostra tardor, si serà certa, com tu dius o incerta, com deia jo...

T'envio una abraçada,  t'estimo  molt.

Berta

Primer bocí de la història - 11

Estimada Berta, 

No t'has de preocupar per si escrius una carta de Juliol o no. Totes les coses tenen el seu temps. Fa anys que ens escrivim les cartes d'estiu, tu al Juliol, jo a l'agost i les he gaudit molt i m'ha agradat molt que hi fossin, però totes les coses tenen un final. I si s'acaben les cartes d'estiu, s'han d'acabar plàcidament. No t'hi amoïnis gens.  Si no hi ha cartes  a l'estiu,  hi haurà alguna altra  cosa  en el seu lloc.

Te'n recordes? primer hi havia les llargues cartes, després va ser el temps dels dinars, després  el temps dels mails curtets i més freqüents... mai no sabem què vindrà després i això té també la seva  gràcia.

Aquesta carta d'aquest any, com totes les dels altres anys, és per gaudir-la en estones de solitud i de calma, per llegir-la i rellegir-la. Ho he fet, ja ho saps. Sempre  ho faig. Ho he fet amb plaer  i  una mica d'inquietud, perquè no sé si sabré donar-te la resposta  adequada. La que tu voldries, la que esperes.

Tampoc no sé com parlar-te d'aquesta tardor. No sé pas perquè la veus incerta. No ho és. Els hàbits poden canviar, però trobarem o mantindrem els nostres ritmes i les nostres maneres de fer. No crec que les  coses canviïn molt, però potser m'equivoqui. Encara no sé què seré capaç de fer amb el meu temps retrobat. Per això no sé com parlar-te d'aquesta  tardor. Tot són preguntes i no tinc respostes per gairebé res.

Ja saps, estimada, que m'agradaria barrejar-nos com aigua i sorra, m'agafo a les teves paraules tant belles i voldria donar-los-hi un significat que no sé si és el mateix que tu. Crec que tenim molta feina feta pel que fa a la coneixença que tenim l'un de l'altre. Sí,  m'agradaria  barrejar-nos.

Sempre i en cada  moment, jo he  vis  tresors compartits entre tu i jo i em sorprèn una vegada  més que em diguis que has de reconstruir les xarxes de pensaments per retrobar-los. Què ha passat dintre teu? quins camins has recorregut per haver  perdut el  valor dels nostres  sentiments compartits, de la nostra amistat tant potent i tan consolidada? Jo no sé  veure res  de terrible  en tot el que ha passat. Són simplement moments que hem viscut de maneres diferents. M'imagino retrobar-nos després de l'estiu amb la mateixa alegria que sempre. Com si res  no hagués  passat, perquè  jo crec  que  no ha passat  res de dolent. Ritmes diferents, necessitats diferents,que no són dolents en cap moment. Ni el uns ni els altres. Ens retrobarem  en l'alegria i la  felicitat. Sigui com sigui  el camí que ens espera. Com pots  dubtar-ho?

No vull que sentis cap tristor...  encara que les pluges que esperes no arribin.  

Potser ens trobarem en el mateix indret, o potser no...  sembla que això  ha estat complicat darrerament com no havia estat mai. Però segur que trobarem el nostre lloc on sigui possible mantenir la nostra amistat.

I em sap molt de greu, però no sé com expressar-te el que sento per tu.  El sentiment no ha canviat, sempre t'he estimat i sempre hem estat  amics... no hi ha res de nou en el sentiment. Et desitjo,  sí, Berta. I això ho ha de canviar tot? No és possible estimar-nos com sempre malgrat el desig?

Podem donar sortida al desig o no, podem triar i en cap dels dos casos no hi ha cap problema. Farem el que tu vulguis que fem. El que jo vull ja ho saps  de sobres.

Que tinguis una bona tornada de vacances, tu també Berta.

Ens veurem molt aviat.  Una abraçada.

Martí

Primer bocí de la història 10 -

Estimat  Martí,

Abans que arribis, m'agradaria escriure't la meva carta habitual de Juliol. He dubtat molt, ja ho saps i no sé ni com posar-m'hi. Si existissin cartes sense mots, en triaria una d'aquestes. Potser m'entendries millor si fos possible una carta en silenci, que no seria gens el mateix que un silenci a seques.

Hem estat amics durant molts anys i sempre ens hem tractat amb delicadesa i hem tingut cura l'un de l'altre. Com si haguéssim anat llaurant i preparant un camp, deixant-lo a punt de sembrar. No, no l'hem volgut mai erm,  el nostre  camp.

Ara no sé quines paraules triar, totes em semblen gastades de tant que les he dites. Per tant, miraré el nostre camp i sembraré unes llavors especials, que ens recordin aquella definició de la nostra amistat en els primers anys. Te'n recordes? vas dir si hagués de triar   un adjectiu per aquesta relació triaria "pura":és una amistat pura. D'acolliment, de diàleg, de comprensió, però també de tendresa i d'estimació. Buscaré on sigui, dintre meu, llavors d'aquesta puresa i les sembraré de nou. I esperaré. A veure si la tardor ens porta pluges benignes i torna a fer créixer el nostre sembrat i les nostres flors. Aquesta tardor és una tardor diferent. I per diferent també la trobo  incerta. Trencats  els hàbits i els ritmes, de vegades és difícil agafar-ne  de nous.

M'ha costat navegar en aquest mar nou, una mica tempestuós, en el que hem convertit la nostra relació. Però cercaré la millor barca per navegar-hi. Fins que pugui trobar una platja on les onades siguin un batec plàcid i dolç i si algun dia són intenses de nou, que ho  siguin  barrejant-nos com aigua i sorra... i per retornar després  cadascun al seu lloc  plàcidament.

Mentrestant vaig teixint xarxes noves de pensaments, on vaig trenant tot allò que hi ha hagut de preciós entre tu i jo: mirades i converses, somriures i silencis, delicadeses i descobriments. I penso que encara tot això pot ser un tresor compartit, no pas un escampall de riqueses sense aprofitar.

Si la tardor no ens du les pluges que necessitem perquè germinin les meves llavors... jo em quedaré sola mirant el crepuscle. Sentiré un cop més aquest desert sense tu, la tristor ondulant-se ran de dunes. Però ara sé que tornarà l'alba cada dia, i malgrat que les hores puguin omplir-se de passes d'enyorança, sé que seran belles. I provaré de  fer allò que tothom creu que es  possible: desfer l'amor com si fos sucre en una tassa de cafè, remenant-lo  bé, amb la cullereta, cada  dia una mica, havent  dinat.

O,qui sap? potser vindràs fins a mi i potser vindré fins a tu. Nets de nou sense cap mot escrit ni cap mot esborrat. Valents en el present i en el futur. Saben que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment, el nostre acolliment de sempre.  

Aleshores, amb el vent m'enlairaré des de la meva platja i acaronaré cada onada amb mans de sorra. I sabré de la llum del dia i tastaré les estrelles de la nit. I  finalment baixaré fins  les  profunditats on s'amaguen els tresors.

No els tocaré  amb els  dits, només els estimaré amb la mirada oberta.

Que tinguis una bona tornada de vacances, Martí.  Fins aviat. Una abraçada.

Berta

Primer bocí de la història - 9

-Nen, pusil·lanimitat? des que vaig llegir-te, que aquesta  paraula  em martelleja l'ànima, gairebé  físicament. Em fa mal que et vegis així.
- No, no em veig així, va ser aquell moment, sentir-me  incapaç d'expressar el que sento, trobar-ho  buit.
- Pusil·lànime: d'ànim feble i tímid (ho diu el diccionari  DIEC2) ànim feble? perdona  noiet, però no l'hi has tingut mai. I tímid? una mica, però potser menys que la majoria de la gent. Per què ho trobaves buit? Ho trobaves buit, tu? O creies que li trobaria jo?
- No ho sé. Potser més la segona cosa que no pas la primera. Però a mi tampoc em convencia el que escrivia.
- Clar que no et convencia...  fa dies que vas en sentit contrari al que hem anat sempre.  Sempre ens hem parlat buscant aproximar-nos, dient el que sentim i ara fa dies que escrius d'una manera  distant, educadament  i  correctament distant. Per què?
- Tu també ho fas... em sembla que ens farem menys mal.
- Jo només et copio.  M'he cansat de fer el ridícul. Si accepto la teva distància és per protegir-me i no haver-te d'enviar a fregir espàrrecs. Però és curiós que la teva solució, sigui quin sigui el problema és  el distanciament, l'aïllament. La meva és l'aproximació i la comprensió. Però a un moment o altre les reciprocitats es necessiten...
- Sí.
- D'acord. I si no hi ha aquestes reciprocitats, millor deixar-ho córrer, no? Jo sento una tristesa infinita a causa de nosaltres i tu et sents pusil·lànime. No hi guanyem res.
- Per què ha de ser tot o res? Tu no eres del tot o res. Podem ser amics a una altra distància.
- No, no vull ser amics a una altra distància. Saps que jo hi seré mentre vulguis trobar-te a tu mateix i als teus  sentiments i trobar-me, si el que vols  és distància, aleshores tindràs distància. Però no vull fer-me més  mal amb  tu. Ja  en tinc prou. Jo només necessito una  autenticitat en les coses. Si m'estimes, m'has de poder dir que m'estimes i si ja no m'estimes, m'has de poder dir que ja no m'estimes. Serà trist, però acabarem abans.
- Clar que t'estimo, com pots dubtar-ho?
- Sempre, des de fa 10  anys que som amics m'he sentit estimada  per tu, malgrat  els teus "amors" i malgrat els meus, érem amics i jo sentia aquest amor càlidament amistós, que m'agradava prou i en canvi, ara no, ara no me'n sento gens i bé ho hem d'aclarir això.
- Si que t'estimo, però prefereixo que no parlem gaire de sentiments.
- Però si sempre hem parlat de sentiments...  dels compartits i dels que sentim per altres persones.
- Ara no puc.
- Ara prefereixes mentir-te a tu mateix i com que tu t'ho creus, penses que jo també m'ho creuré.
- No em menteixo. Però  ...  si em menteixo i m'ho crec,  ja és com si no em mentís.
- Però a mi em dónes constantment el missatge que t'importo molt poc. Si  m'ho cregués de veritat, ja no seria aquí.
-No m'importes poc, m'importes molt i tot això m'ha fet patir més per tu que no pas per mi.

La Berta va somriure, però amb un somriure molt trist.

- Paties per mi, però en comptes d'acceptar les meves solucions, sempre posaves les teves per davant... distanciament i racionalitzar-ho tot.
- Són les úniques solucions que conec.
- Que vols, Martí, què he de fer? Oblidar-te per sempre?
- Noooo, si us plau, no.  No és això  el que vull. Si no ho tinc ho trobo a faltar.
- "Ho" que és ho? La relació? Les cartes? Les converses?
- Tot
- Tot sóc jo...  em trobes a faltar?
- Sí.
- Provem de trobar-te  d'on t'has  amagat?
- ........................
- T'hi ajudo?
- ........................
- M'estimes...
- Sí
- Em desitges?
- Sí...
- I et fa por la barreja de les dues coses. Una sola la pots controlar. Dues et fan terror.

Primer bocí de la història -8-

Havien viscut mesos de comunicació difícil, havien perdut l'equilibri entre racionalitat i emocions i havien caigut en una mena de trampa habitual de les comunicacions... com més l'un volia tornar-la  a la racionalitat, més ella li parlava d'emocions i com més ella volia que ell li expliqués què sentia, més racionalitzava ell.

La Berta, ja no volia parlar-li més, ni d'una manera ni de l'altra, se sentia sola i frustrada quan a una carta plena de sentiments i emocions li retornava un afecte suau o una correcció educada i cada cop més distant. I com que no volia trencar la relació, havia pensat que només contestaria. Si ell escrivia, ella contestaria. Si no, no. I contestaria en el seu mateix to. I així ho havia intentat. 

I la carta que havia rebut d'ell no era pas ben bé "la carta de Juliol" però era una carta i era al Juliol. La sinceritat, l'acceptació per part d'ell de no saber com fer-s'ho, era una novetat. Ell sempre controlava massa bé les seves emocions.

"Berta, penso molt en tu, tot i els dies i dies sense dir-te res. Penso en com estàs i en els camins que recorres. Estic en moments en què em costa molt expressar cap sentiment; em costa trobar paraules, i quan m'hi poso la tecla retrocés esborra pensaments que em semblen, tot plegat, una mica buits. La tecla que ens estalvia estripar fulls, no ens estalvia una ganyota, el rau rau del no saber o no trobar... Una mica de decepció, una mica de pusil·lanimitat."

Pusil·lanimitat... semblava impossible que hagués posat aquesta paraula per parlar d'ell. No, no ho era pas...  si s'hi trobava és que alguna cosa anava malament.

La Berta s'arremangava per mirar d'ajudar-lo a connectar amb  ell  mateix.

PD: Seguint el segon fil de la M Roser.  

Primer bocí de la Història - 7-

- Saps? M'ha agradat molt el resum que ens has enviat sobre el que has llegit de  l'amor.
- Ja sé que t'agrada André Comte-Sponville i aquest capítol sobre l'amor és genial.
- Sí que m'agrada llegir-lo, però m'agraden molt més els comentaris teus que afegeixes a sota de cada citació, Berta.
- Ah! me n'alegro doncs!!! I hi estàs d'acord?
- Estic molt d'acord en que hi ha una mena d'amor, ell en diu "filia" que consisteix en alegrar-se simplement perquè l'altre existeix. Sense demanar ni esperar gran cosa. Jo crec que t'estimo així, Berta. T'estimo molt. Et valoro molt. M'alegro que existeixis, m'alegro de tenir-te d'amiga, m'alegro de saber-te a prop, però no tinc necessitat ni dependència.
- La necessitat i dependència forma part de l'amor més enamorat,   de l'eros, com diu ell.
- Sí, i crec que sempre he lluitat contra la necessitat i la dependència. Busco la felicitat que depengui de mi mateix  i no pas d'un altre.
- Seria bo que pogués ser així, sempre, jo crec que vaig unes quantes passes  més enrere. Jo també t'estimo molt, Martí i tot i que no et desitjo físicament, la meva necessitat de tu és una mica més gran del que tu dius. Et trobo a faltar si fa molt que no et veig o que no ens escrivim.
- Jo dic més aviat que tinc moltes ganes de veure't.  És un matís  diferent.
- Sí, l'eros sempre arrossega mancances i jo, ja ho saps, el meu amor és barreja d'amistat i enamorament, per això sento, a vegades,  la mancança.
- Un cop superat el neguit, un cop superat fins i tot un cert patiment que em confessaves fa un temps, ara has d'arribar a no necessitar-me.
- I d'on trauria l'impuls, les ganes de veure't, la il·lusió de seguir amb aquesta relació, amb aquesta amistat, si no et necessités  gens?
- Jo també tinc ganes de veure't, moltes ganes de veure't, fins  i tot. I no sento ni necessitat ni mancança.
- Saps  què  penso? que la  persona que et produeix necessitat i et produiria mancança si no la tinguessis ja la tens i ben segura.
- També estaria bé, sense ella.
- A la llarga segur que sí, com jo estaria bé sense ell, a la llarga, quan em passés la tristesa. I sense tu també, quan em passés la  tristesa.
- I per què cal que hi hagi  tristesa?
- Reivindico el dret a la tristesa quan perds alguna persona  important.  Només  faltaria!!!
- Si es mor, d'acord, però si no es mor no cal estar  trist...
- No sé si a tu et cal...  està  per  veure. A mi sí, em cal estar trista si perdo algú. No puc fer-ho d'altra manera. Estaria trista si et perdés, que ho sàpigues!

I en Martí, somreia, sense necessitat d'afinar més i sense necessitat d'arribar a cap conclusió, a cap acord. 

PD: escenificant  una  petita  conversa  per  a l'Helena  

Primer bocí d'una història - 6 -

Dues paraules, podien ser un poema? El t'estimo que la Berta finalment no va enviar no li semblava pas un poema, però podia intentar construir un quasi-silenci i assajava  i assajava...  poemes  de  dos  mots:

Plàcid

silenci.

O  també  podria  ser:

Esperant

tendrament.

O  també: 

Vençuda  

impaciència.

En cap dels  casos  es va  decidir  a clicar  la   tecla  per  enviar-los.

I si  els  provés  metafòrics?

Arena

glatint.

O  l'altre  que  li faria  de mirall:

Onada  

adormida.

PD:  seguint  el fil de l'Helena

Primer bocí d'una història - 5

Pensaven que no hi havia res d'impossible per a ells dos. Encara que això tampoc volia dir que tot fos possible. 

Havien ensopegat amb alguns entrebancs i  s'havien adonat que si bé no tot era tan fàcil com els havia semblat durant anys i anys,  es veien capaços de remuntar qualsevol situació.

Prou que hi havia veus que els deien que un cop s'ha trencat alguna cosa important en una relació, mai no serà el mateix...  però ells tossudament ho intentaven de nou i sabien que se'n sortirien, més tard o més d'hora.

- No estic orgullosa de com hem fet les coses, Martí, ni de mi mateixa   ni tampoc de tu. Ni tu ni jo no ens mereixem tot això que ens ha passat. Ni tu et mereixies la tristesa i la fragilitat que t'he abocat a sobre (jo sé de sobres que no saps com gestionar aquestes coses) ni jo mereixia la fredor i la distància que hi has posat - li va  dir  fa  uns mesos  la Berta.

En Martí assentia amb el cap, però no va dir res. Li costava de parlar d'aquests mesos difícils, per la mateixa  raó. No volia  sentir-se  fràgil, ni sentir-la vulnerable. Ni saber ni reconèixer que li havia fet mal. Tot i així  finalment va ser capaç de fer-ho: t'he fet molt de mal, va dir tot de sobte, amb una tristesa poc acostumada als seus ulls. La Berta creia que la seva sinceritat era molt més important que la por als sentiments que ell  tenia.  I oscil·lava entre la tristesa de veure la poca empatia i el poc acolliment d'ell, enfront de la seva tristesa,  i la necessitat de remuntar tot això dient les coses pel seu nom.  

I s'havia explicat un cop i un altre... ell callava i deixava passar el temps com a element curador.

PD:  seguint  el fil de  Noves  Flors

Primer bocí d'una història - 4

Havia esborrat els diversos intents de carta de Juliol, tots, més d'un cop. Quan finalment va decidir escriure només les dues  paraules,   no les va esborrar,  no,  però tampoc les va enviar...  seguia assajant diverses possibilitats, però la que tenia més pes en el seu ànim, era la possibilitat del silenci.

S'havia abocat tota ella, sempre, a totes les cartes, posant-hi l'ànima sencera, la pell de l'ànima i fins el nucli més dens o més eteri de la mateixa... I li agradava parlar de les filigranes emocionals, saber mantenir aquests sentiments d'una potència immensa i íntima, però sense deixar que trasbalsessin res enfora. 

Però potser només les havia de fer ella, les filigranes, potser ell, per més que seguís i seguís els intercanvis no hi posava cap esforç. Es deixava dur per la seva empenta i mai no volia res més del que hi havia. 

Ara, la Berta pensava que ell es deixava estimar i admirar, afalagat, i valorava molt les converses i els diàlegs que tenien. La Berta escrivia i xerrava amb les emocions a flor de pell i per ell, tan racional, això era mol nou. N'estava meravellat i interessat. Ella el llegia habitualment contenta del que ell li transmetia.Algun cop amb una lleugera decepció, per la falta d'expressió de les emocions, que remuntava de seguida, empesa per les ganes de mantenir una amistat i res més que això. Es confessava de tant en tant a ella mateixa i a ell també, que sentia un enamorament que no tocava... i el mantenia a ratlla, aprofitant tot el que podia d'aquella amistat.  

N'estaven ben segurs tots dos que tenien allò que volien tenir: l'amistat i la sinceritat de dir-se  les coses tal com eren  i tal com les sentien. 

I mentre estava molt convençuda que havia acabat tota una època, que havia acabat el cicle de les cartes de Juliol i que preferia el silenci, va arribar aquella  carta d'en Martí. Aquella carta confosa i insegura i precisament aquella fragilitat que ell amagava sempre, aquella fragilitat que ell tant temia i que no volia afrontar ni expressar. Va ser precisament aquest  fet de llegir-lo fràgil i vulnerable, allò que la va fer canviar d'idea... finalment potser si que escriuria la carta.

PD:  seguint  el  fil de  Galionar

Primer bocí d'una història - 3

Si reculem uns quants anys en el temps, podrem saber que la Berta i en Martí, s'havien conegut, perquè tenien un amic  en comú. Va ser una coneixença provocada, ja es coneixien d'oïdes, perquè l'amic en comú els havia parlat a l'un de l'altre i va arribar un moment on tots tres tenien ganes de trobar-se i de conèixer-se personalment.

Es van anar fent  amics, d'una amistat compartida, eren amics dos a dos i amics tots tres. No hi havia secrets entre ells  i els agradava explicar-se les coses que vivien i que pensaven. Els semblava fàcil entendre's, comprendre's, dialogar, discutir fins i tot. No sempre estaven d'acord en tot, però sabien  posar somriures entre mig de cada polèmica que muntaven.

I s'escrivien molt, a temporades, a d'altres no tant. La Berta escrivia sempre llargues cartes, li agradava explicar-se i semblava ser que a ells això els estimulava a imitar-la en la mesura que fos. En canvi tants anys més tard, va voler escriure la carta més curta que mai havia escrit. Les  dues paraules d'aquest Juliol eren simplement:  t'estimo.  

Era Juliol, la carta podia ser d'amor, i podia ser de resum de tot l'any...  en un any que havia estat tant i tant complicat, aquest era el millor resum, malgrat tot. La Berta no sabia ni podia permetre que una amistat així acabés de qualsevol manera.


PD:  seguint  el fil  de la  M Roser...  

Primer bocí d'una història - 2 -

La  Berta es repetia sovint, era una dona d'afectes estables, constants i intensos i no li importava gaire repetir-se. Repetir l'expressió dels sentiments, per ella, volia dir actualitzar-los. Fer-los presents. Volia dir que encara  servien. No acostumava a repetir-se  mai,  malgrat  tot,  sense que  els mots fossin plens de sentit.

Aquesta carta de Juliol  li costava, precisament, perquè trobava que ja no tenia cap sentit. Feia ja dos anys que s'havia esforçat en mantenir-la viva, en la seva més estricta coherència, per no trencar res, però, ara li semblava que  ja n'hi havia  prou.

Les cartes de Juliol, sempre havien estat especials, perquè se sortien de la norma habitual de les altres cartes de tot l'any. Durant l'any s'escrivien reflexions, filosofaven, s'explicaven   les coses que pensaven o sentien o llegien. Tenien un diàleg preciós, racional però afectuós, sincer però delicat. Les cartes de Juliol eren com cartes d'amor, d'un amor diferent i especial. D'un amor gairebé no confessat, que s'escapava per les escletxes de les seves reflexions. Al Juliol, l'amor tenia el seu nom  escrit  a cada  línia. I després tot tornava  al seu lloc. Al mateix temps, aquestes cartes, eren com una mena de conclusió de l'any. Com si fos una barra de progrés, d'aquestes  blaves que ens  regalen els ordinadors  per saber en quin punt es troben de la feina. Només que aquesta semblava  infinita i mai no s'hi podia llegir quan faltava  pel progrés complet, però en canvi, sí que deia en quin punt estaven des  del començament.

En realitat, el que va passar, és que ell va escriure una carta de Juliol, mentre la Berta dubtava i dubtava... La  seva carta no aclaria gran cosa, però això sí, confessava  la  seva dificultat en ser escrita i confessava que el seu autor es trobava en un moment confús i que li costava trobar les paraules adequades.


PD: seguint el fil que m'ha ofert en Barbollaire... si voleu podeu seguir intervenint, la història s'anirà explicant post a post pel mateix ordre dels vostres  comentaris.

Primer bocí d'una història

Aquesta seria l'onzena carta de Juliol que la Berta escriuria, si  és que l'escrivia.

N'havia escrit moltes més en aquests onze anys, moltíssimes, incomptables ja, des que havia deixat de guardar-les.

Però les de Juliol eren diferents. Fa molt de temps que ella va tenir la idea d'escriure una carta, perquè ell la trobés en arribar de les seves vacances. Com un regalet,  petit,  però que encomanava proximitats.

Aleshores, ell li escrivia una carta  d'Agost, per tornar-li  en forma de paraules ben buscades i ben trobades aquesta proximitat regalada.

Però, ara, la Berta pensava que aquest Juliol, no podria escriure-la, que no sabria pas què posar-hi.

Finalment va obrir el mail i va escriure només dues paraules. Amb dues en tenia prou perquè la carta complís les condicions necessàries per ser la carta de Juliol que ell potser esperava.






PD:  Això vol ser un experiment, un joc d'estiu, m'agradaria que les poquetes persones que passeu per aquí,  m'ajudéssiu a construir la història, deixant una o més preguntes als comentaris, sobre què us agradaria saber o aclarir que aquest bocí d'història no diu...   i així anar seguint dia a dia o setmana a setmana, la periodicitat no importa, una història sencera, bocí a bocí. Sempre si us ve de gust, és clar!

En el mur de pedra

Arrelar entre  el ciment  i la  pedra,  en lloc  inhòspit,  però fer-ho vessant bellesa.  Aprofitar  el  mínim  raconet  d'una terra  fèrtil  com els  menuts  pixallits.  Així vaig  arrelar  en tu.  Íntimament  adaptable  i flexible,  en el teu espai mínim,  rígid,  inqüestionable.

I  van florir  els  moments  i van  morir  els moments,  per  falta  de  terra,  d'aire i de  llum. Encara  que  n'hi havia  prou,  en tant  estret  camí,  res  no hi cabia.

I  ara les  llavors  al vent,  en solitud voleien,  sense trobar  el lloc,  sense  saber  l'indret  on aterrar  de nou  i arrelar  en nova  terra.

L'ombra dibuixada sobre  el mur,  encara  ens recorda  el temps  perdut.

Dauraré la tarda

Una foto de la Consol d'Hora  Blava

Dauraré la tarda en solitud

vinclada pels temps

massa feixucs de viure.

Per companyia, només 

l'aire que em gronxa,

per penyora o deixant

el color que s'apaga.

Junts

Tota jo maldaré sempre més
-ni peresa ni mà em frenarien-
per servar dolçament l'amistat,
que és així com la cosa nomia.

Clementina Arderiu

Ha estat com una bufada, que ha passat tan ràpid, però hem fet una cosa junts, amb  la intenció de  ser-hi i de trenar-nos, amb la intenció d'una abraçada que ens barregés emocions compartides. I compartir o mirar junts en la mateixa direcció sovint uneix més que qualsevol desig. Surava alguna cosa diferent, avui, en l'aire que ens envoltava, i la meva mirada, que sempre em costa d'allunyar de tu, havia retrobat la forç  i la confiança perdudes. I després, les mirades han estat més diverses i els seus ulls brillaven, al mateix temps de tantes llàgrimes, i de complicitats múltiples i accessibles. Mentre que li podia veure una rialla continguda dins dels ulls, retrobava la confiança en nosaltres i en la nostra traça per empènyer els dies i deixar-los que passin acompanyats i que facin la seva feina de llimar arestes i punxes i de dibuixar els  records amb la més gran tendresa possible. Junts en la corda fluixa del temps, mantenint-nos l'equilibri els uns als altres.

M'agradaria

M'agradaria tocar la suavitat dels pètals, si fos possible fer-ho  sense espatllar-los. M'agradaria beure l'energia i la llum del groc, si no s'hagués d'apagar mai. M'agradaria tocar la teva pell, lentament, com si no l'hagués tocada mai. M'agradaria que l'amor fluís,  sense  barreres  ni  reserves, i sentir-lo en la teva mirada i en la meva, tant com se sent  en el cos. 

Ram rosa

Aquesta història  havia  de ser com un ram,  on els  colors  es  combinen i es comparteixen els uns  als  altres.  Compartir  somriures  i si calia  també  tristeses,  però  res  no ha sortit  com  pensàvem  o com  volíem.  Tot ha estat  molt  més  amarat de les  convencions  més habituals.   Però  finalment  tampoc  importa  massa,   només importa adaptar-nos  a la vida,  tal com  és  i  a les  persones  tal com són  i gaudir  si cal  dels  petits  instants  buscats  o regalats...  autèntics  o  obligats com si fossin  aquell  fil que no es  trenca,  i somiarem  perquè que no es  trenqui,  tot  i  que  la  realitat  s'entossudeix  a  trencar-lo  cada dia.  Com  la  sinceritat  perduda.

Només dos clavells vermells

Des  de la solitud  d'aquesta nit

observo debades,  des de fora

la  companyia  efímera  i potent, 

alegre i secreta

d'uns diàlegs que puc saber

sense  veure'ls  mai.

Un bona nit  i  un bes

o potser  molt  més

i la  immediatesa  d'una resposta

que  acompanya  sempre.

La  quotidianitat  de l'amor,

com un fil  que no es  trenca.

Em guardo els  mots  i l'amor,  tantes  vegades

i  admiro  secretament  els  dos  clavells
que  saben buscar-se i trobar-se 
en la  sinceritat dels  mots  i de la nit.

Malva reial

Vaig  fotografiar  aquesta flor  amb el mòbil,  només  per  retenir-la...   tal com intento  a vegades,  captar  altres  realitats  amb  la càmera  de la memòria,  amb les  eines  dels  mots  o dels  dibuixos.  

Analitzar,  escoltar,  endur-m'ho  tot  i pensar-ho  poc  a poc: serà  un malva  o no serà una malva...  saber  si aquest  lloc  bonic és  igual per a tu  i per a mi:  s'hi assembla,  però  és  diferent  al mateix  temps, més  espectacular,  més  gran,  més  vistosa.   Me  l'enduc  i puc  comparar.   Però  no, un cop més no la cullo,  la flor...  tal com no puc  collir  cap dels moments  viscuts.  

Simplement me'ls  enduc  i canviaré el registre  dels meus  somnis.  Sempre  amb  vocació de realitat.  Amb necessitat  de realitat  per  acomplir-se del tot. Ara  aprendré  que  un somni  pot ser només  un somni.  Igualment  que  en tornar  al mateix  indret,  la  malva  reial,  ja no hi és,  però  jo ja l'he  aprés,  ja la retinc amb mi,  per sempre.

De prop

T'he  mirat de  prop,  i t'he  vist  molt  diferent.  La imatge  que tenia  de tu  ha canviat.  No sé  si  ets  tu  o són els meus  ulls,  o les  dues  coses  sumades.  He  buscat  i he  buscat en tu, fins  al final,  aquell que jo coneixia,  però finalment,  ja he  vist  que  no,  que no hi era.  En el seu lloc  hi  ets  tu.  Amic  i desconegut a la vegada.  I no,  hi ha coses  que jo no puc  confiar mai a un desconegut.  Per tant  reculo:  tornaré  a mirar-te  de lluny,  i  miraré de no intervenir  gaire  mentre  durin  aquests  passos  que  faig  sense  mirar  enrere...  reculo de cara  a tu.  No tancaré la porta,  ni em giraré  d'esquena.  Però  recularé, mentre  busco  la  distància  adequada per a nosaltres.  I m'aturaré  quan sigui  en el meu lloc, per  ser-hi  sempre,  per  si et cal una resposta.   Per  si  vols  aprendre  què  són complicitats,  de les  de veritat. Però  jo ja no faré  més  preguntes, ni més  propostes.  M'esperaré  a  saber  si  realment  hi ets  sempre, com dius,  i sobretot  fins a saber  què en  vols  fer  d'aquesta  presència.    

Graons de groc

Encara no sé  com  serà,   ho veig, en la intenció  del projecte,  com aquesta imatge  de  flors, com  un laberint  inofensiu, com  un bosc  en miniatura,  una mica  embolicat,   que no saps  per  on passar.  Un bosc  delicat  i tendre i al mateix  temps  inabastable.  I tot  de cop  sembla  senzill.  Cada  dia,  cada  hora,  cada  instant...  fer  que comencin i acabin en ells  mateixos.  No esperar  res  més  que el transcórrer  dels  dies,  sota  el sol i la pluja,  caminades  i converses.   Feines i moments tranquils, paraules  i silencis.  No esperar res i  seguir  habitant  el meu lloc  i la meva  manera,  sense  desviar-me ni  a  dreta  ni a esquerra,   pensant  trobar  paradisos  inexistents.  No  vull  en aquest  cas  cap terme  mig.  O  desaparèixer  o  ser-hi  sempre.
Ser-hi  com una  resposta.  Una resposta  que no falla  mai.  Hi seré,  sempre,  si tu vols. I  tu, i  tu,  i  tu  si vols  també...   Però  no buscaré  el camí compartit.  No n'hi ha cap   que pugui  satisfer-nos.  El camí  serà  només  meu.  I  potser  ens trobarem  en alguna cruïlla  o  en algun repòs.

Tornaré  als  inicis  i  viuré  la vida  amb les mans  i  amb  el  cap  i el cor somiaré la vida.

Estams

Fotos ofertes  en exclusiva  per Fanal  Blau

Viatgem  en la nit,  viatgem  de  cor  i de mots.  Ens  creuem  paraules  que deixen  esteles lluminoses  que  s'apaguen  molt  poc  a  poc...  romanen  a  l'aire  com els  deixants d'avió.  I  es  desfan  lentament tornant-se  núvols.  

Barregem  els  mots i els  sentiments  llançant-los  enllà  de nosaltres  i barrejant-los  els uns  amb  els altres  com els  estams  s'alliberen  i  es   creuen desordenats i inevitables quan s'obren  els pètals.

Viatgen  tristeses  i llàgrimes,  viatgen  consols  i companyies, viatja  l'amor  i els  besos,  viatgen  somriures i bons  desitjos.

M'escolto, ran de la mitja nit,  amb  els estams que  em  tatuen  l'ànima,  i us  porto  dins,  tot el que m'heu  explicat  i tot el que  heu  callat  o  heu només suggerit...  tatuatges tristos,  o somriures, essencials  i compartits  en la tendresa.

lilà

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
                            envejosa
                                             a les roses:

Joan Salvat Papasseit

No saps  pas  com necessitava  una bona conversa  com aquesta,  fresca,  d'esclat  de  petites  flors,  potser  repetint-la uns  quants  cops,  no pas  de continguts,  sinó  de formes, podria fins i tot  recuperar  la  meva  confiança   de sempre (ara  absolutament  perduda)   en les paraules  i en els  diàlegs.  Ha estat  una conversa com un brot  de lilà,   ple  de minúscules  poncelletes,    que dins  duien  pensaments,  idees,  paraules,    que s'anaven obrint.  I  anaven obrint  horitzons,  assenyalant  múltiples possibilitats  de  cada  acció,  de cada  pensament,  de cada  punt  de vista.  Quina  placidesa  i quina  calma  que  transmetíem,  avui,  al nostre  entorn!  I  m'agradaria   explicar-te,  també,  que  m'ha  passat  una  cosa  molt  estimada  per  a  mi,  molt  meva,  molt  arrelada  en mi  i que feia  dies  que no  em passava:   avui  saps?  he tornat  a somriure  sola,  mentre  caminava  i mentre  anava  fent  feines  diverses.  Somreia  sola,  pensant  en el  dia  d'avui.  El  dia  d'avui,  el dia que m'ha  tornat  el somriure  privat, sense  cap objectiu  exterior,  només  un somriure  de  reconeixement,   un somriure de petites felicitats:  íntimes  constatacions  de  bellesa.

Com lliris sobre l'aigua

M'adono amb claredat  que un dia és idèntic a un altre i que no sembla que això hagi de canviar de manera positiva en un futur, sinó que més aviat em sembla sentir que en créixer els anys, el món se'm fa petit. En aquests moments densos, pesants i terribles, penso intensament en com fer-ho per retrobar una plàcida clarividència que m'empenyi endavant. M'adono també que mantinc amb fidelitat, aquest exercici continuat de les rutines, en el millor sentit de la paraula i de la millor manera que puc i que sé. I m'hi deixo anar, a moments, com si les rutines fossin allò més important que tinc i desenvolupo tots els rituals amb cura i en altres moments feixucs, busco aquell punt (que l'experiència d'haver-les repetit totes durant tants anys em permet) de fer-les connectant el pilot automàtic de cada  ruta. Si m'aboco  damunt  de l'aigua,  ja no veig  el meu reflex,  però la llum es  canviant i els  reflexos  també.

Amb una cama aquí i l'altra allà, incòmodament, recomenço, avui, el programa d'un dia més. Per estalviar-me la bogeria, passo llista dels camins, camins infinits que costa d'emprendre. Per múltiples que siguin, encara em semblen pocs, perquè cap no m'agrada, però tinc cura que passin tots per la cruïlla d'entendre i entendre'm, pels graons de vida, per poder tocar les arestes amb els dits amb tota suavitat i que no em facin tant de mal. 

Aturo el meu temps, ni que sigui breus instants, per retrobar-me i en mi retrobar les blanes sensacions de coto en pèl, sense vessar-me, sense vessar-nos dins confusos remeis ni desconcerts.  Sóc  jo la que em vesso, m'acoto com si volgués  tocar  l'aigua,  però em sostinc  encara.


Comentari de resposta  a Cercle de condensació