Primer bocí de la història 10 -

Estimat  Martí,

Abans que arribis, m'agradaria escriure't la meva carta habitual de Juliol. He dubtat molt, ja ho saps i no sé ni com posar-m'hi. Si existissin cartes sense mots, en triaria una d'aquestes. Potser m'entendries millor si fos possible una carta en silenci, que no seria gens el mateix que un silenci a seques.

Hem estat amics durant molts anys i sempre ens hem tractat amb delicadesa i hem tingut cura l'un de l'altre. Com si haguéssim anat llaurant i preparant un camp, deixant-lo a punt de sembrar. No, no l'hem volgut mai erm,  el nostre  camp.

Ara no sé quines paraules triar, totes em semblen gastades de tant que les he dites. Per tant, miraré el nostre camp i sembraré unes llavors especials, que ens recordin aquella definició de la nostra amistat en els primers anys. Te'n recordes? vas dir si hagués de triar   un adjectiu per aquesta relació triaria "pura":és una amistat pura. D'acolliment, de diàleg, de comprensió, però també de tendresa i d'estimació. Buscaré on sigui, dintre meu, llavors d'aquesta puresa i les sembraré de nou. I esperaré. A veure si la tardor ens porta pluges benignes i torna a fer créixer el nostre sembrat i les nostres flors. Aquesta tardor és una tardor diferent. I per diferent també la trobo  incerta. Trencats  els hàbits i els ritmes, de vegades és difícil agafar-ne  de nous.

M'ha costat navegar en aquest mar nou, una mica tempestuós, en el que hem convertit la nostra relació. Però cercaré la millor barca per navegar-hi. Fins que pugui trobar una platja on les onades siguin un batec plàcid i dolç i si algun dia són intenses de nou, que ho  siguin  barrejant-nos com aigua i sorra... i per retornar després  cadascun al seu lloc  plàcidament.

Mentrestant vaig teixint xarxes noves de pensaments, on vaig trenant tot allò que hi ha hagut de preciós entre tu i jo: mirades i converses, somriures i silencis, delicadeses i descobriments. I penso que encara tot això pot ser un tresor compartit, no pas un escampall de riqueses sense aprofitar.

Si la tardor no ens du les pluges que necessitem perquè germinin les meves llavors... jo em quedaré sola mirant el crepuscle. Sentiré un cop més aquest desert sense tu, la tristor ondulant-se ran de dunes. Però ara sé que tornarà l'alba cada dia, i malgrat que les hores puguin omplir-se de passes d'enyorança, sé que seran belles. I provaré de  fer allò que tothom creu que es  possible: desfer l'amor com si fos sucre en una tassa de cafè, remenant-lo  bé, amb la cullereta, cada  dia una mica, havent  dinat.

O,qui sap? potser vindràs fins a mi i potser vindré fins a tu. Nets de nou sense cap mot escrit ni cap mot esborrat. Valents en el present i en el futur. Saben que la claror de les mirades no s'ha apagat en cap silenci i que només hi ha un lloc per trobar-nos: l'acolliment, el nostre acolliment de sempre.  

Aleshores, amb el vent m'enlairaré des de la meva platja i acaronaré cada onada amb mans de sorra. I sabré de la llum del dia i tastaré les estrelles de la nit. I  finalment baixaré fins  les  profunditats on s'amaguen els tresors.

No els tocaré  amb els  dits, només els estimaré amb la mirada oberta.

Que tinguis una bona tornada de vacances, Martí.  Fins aviat. Una abraçada.

Berta