Primer bocí de la Història - 7-

- Saps? M'ha agradat molt el resum que ens has enviat sobre el que has llegit de  l'amor.
- Ja sé que t'agrada André Comte-Sponville i aquest capítol sobre l'amor és genial.
- Sí que m'agrada llegir-lo, però m'agraden molt més els comentaris teus que afegeixes a sota de cada citació, Berta.
- Ah! me n'alegro doncs!!! I hi estàs d'acord?
- Estic molt d'acord en que hi ha una mena d'amor, ell en diu "filia" que consisteix en alegrar-se simplement perquè l'altre existeix. Sense demanar ni esperar gran cosa. Jo crec que t'estimo així, Berta. T'estimo molt. Et valoro molt. M'alegro que existeixis, m'alegro de tenir-te d'amiga, m'alegro de saber-te a prop, però no tinc necessitat ni dependència.
- La necessitat i dependència forma part de l'amor més enamorat,   de l'eros, com diu ell.
- Sí, i crec que sempre he lluitat contra la necessitat i la dependència. Busco la felicitat que depengui de mi mateix  i no pas d'un altre.
- Seria bo que pogués ser així, sempre, jo crec que vaig unes quantes passes  més enrere. Jo també t'estimo molt, Martí i tot i que no et desitjo físicament, la meva necessitat de tu és una mica més gran del que tu dius. Et trobo a faltar si fa molt que no et veig o que no ens escrivim.
- Jo dic més aviat que tinc moltes ganes de veure't.  És un matís  diferent.
- Sí, l'eros sempre arrossega mancances i jo, ja ho saps, el meu amor és barreja d'amistat i enamorament, per això sento, a vegades,  la mancança.
- Un cop superat el neguit, un cop superat fins i tot un cert patiment que em confessaves fa un temps, ara has d'arribar a no necessitar-me.
- I d'on trauria l'impuls, les ganes de veure't, la il·lusió de seguir amb aquesta relació, amb aquesta amistat, si no et necessités  gens?
- Jo també tinc ganes de veure't, moltes ganes de veure't, fins  i tot. I no sento ni necessitat ni mancança.
- Saps  què  penso? que la  persona que et produeix necessitat i et produiria mancança si no la tinguessis ja la tens i ben segura.
- També estaria bé, sense ella.
- A la llarga segur que sí, com jo estaria bé sense ell, a la llarga, quan em passés la tristesa. I sense tu també, quan em passés la  tristesa.
- I per què cal que hi hagi  tristesa?
- Reivindico el dret a la tristesa quan perds alguna persona  important.  Només  faltaria!!!
- Si es mor, d'acord, però si no es mor no cal estar  trist...
- No sé si a tu et cal...  està  per  veure. A mi sí, em cal estar trista si perdo algú. No puc fer-ho d'altra manera. Estaria trista si et perdés, que ho sàpigues!

I en Martí, somreia, sense necessitat d'afinar més i sense necessitat d'arribar a cap conclusió, a cap acord. 

PD: escenificant  una  petita  conversa  per  a l'Helena