dimarts, 21 de novembre del 2017

L'arbre que va marxar del bosc

"Jo no  soc més que un arbre que s'allunyà del bosc, cridat per una veu de mar fonda."  

............................Vinyoli










No era gaire lluny la mar,  ni la mar,  ni l'amor i sentia la seva veu profunda i qüestionadora. Què hi fas aquí al bosc? Què hi fas aquí plantat sense bellugar-te ni veure nous horitzons?

I jo era un arbre, ben bé un arbre amb arrels que es clavaven a la terra ben fondes, però el crit era insistent i la llibertat temptadora, així que un bon dia, vaig marxar a trobar la mar i les seves fondàries.

Costa desarrelar-se, tant com costa caminar vers el mar, amb les arrels com a peus que no han caminat mai.

I no sabreu mai la joia i l'alegria de les branques i les fulles en veure el mar, fora del bosc, fora del ramat, els horitzons eren amplis i llunyans, somiadors i engrescadors.

Mes ai! quan semblava que l'esforç ja era recompensat per la felicitat del mar a l'abast, va començar la crida de les profunditats... 

I jo, l'arbre, vaig caminar endins, endins, no vaig arribar mai al fons, al fons del mar els arbres no hi saben viure. Però anava enllà, enllà, i reculava. Em vaig quedar amb la certesa que hi havia un fons, que era bell i que m'agradaria arribar-hi, que m'agradaria quedar-m'hi, però vaig sortir. 

Vaig quedar-me just a la riba, allà on s'acaba la sorra i comença el bosc. No em vaig endinsar a casa meva, no vaig tornar al bosc. Era massa seductora la llibertat i massa segura la solitud. Podia veure el mar des d'on era. 

El mar em regalava remors d'onades. El mar era feliç del meu amor a les profunditats, però no me les podia oferir, jo m'hi ofegava.

Fora del bosc, fora del mar, vora del bosc, vora de mar...  vaig aprendre només solituds i silencis.

dilluns, 5 de juny del 2017

Com si fos veritat


– A tu no t’agrada estar tranquil·la – li va dir en Norbert – qui sap si per tranquil·litzar-se ell mateix i poder seguir pensant que tot està bé com està.
– I qui vol estar tranquil, si pot estar, genial i meravellosament bé? – li va contestar la Clara, tot jugant el seu joc.
– A vegades, una cosa passa per l’altra – va argumentar en Norbert, seriós.
La Clara ja no va seguir la conversa. Potser no li interessava gaire seguir per un camí massa conegut. Només en somnis es contestava, només en somnis el contestava. “I és clar que m’agrada estar tranquil·la, Norbert! No entenc gens com pots dubtar-ho.” I de fet, cada cop li agradava més. Cada cop, sentia menys necessitat de res. Com si fos veritat. Com si ja no necessités res ni ningú i la seva intimitat, no admetés gaire res més que ella mateixa. Només que la tranquil·litat, com la majoria de coses de la vida, tenia moltes cares i també moltes maneres d’aconseguir-la i de veure-la.
La placidesa per la Clara era sentir-se endreçada. No era tant el que feia o deixava de fer, sinó que era un estat que es projectava endavant, endreçar allò que feia cada dia per adequar-ho al futur que volia construir. Era viure un present que il·luminés endavant, com un focus d’aquests frontals, que duem al cap en el moment present (l’aquí i l’ara), però ens ajuda a anar més enllà intentant no equivocar la direcció. La pau cada cop la veia més personal, més endins. Projectar coses en companyia, des de sempre, la satisfeia molt més, però eren tan difícils els projectes comuns, que finalment es quedaria amb els seus, personals, intransferibles.
Per en Norbert, la tranquil·litat era fer-se poques preguntes gaire transcendents, era buscar un punt d’inconsciència per no amoïnar-se gaire, per res. Era cobrir-ho tot d’un mantell blanc, immaculat, preciós, com una nevada bella i lluminosa, perquè no es pogués veure res del que hi havia a sota. Per la Clara era precisament fer-se-les totes, les preguntes i buscar el nivell de consciència més profund per mirar d’intuir alguna resposta, i prou que li agradava la neu, però després de gaudir de la calma de la neu, esperava que es fongués, un dia o altre, per recuperar la realitat.
S’havia adonat que cada cop menys, necessitava respostes molt concretes. A vegades les preguntes li eren ja suficients, fins i tot creia que cada pregunta ja porta posada una resposta íntima, que potser no seria gaire entenedora per ningú més que ella.
– A tu tampoc t’agrada gaire estar tranquil. O al menys no tant com sembla a primera vista. Estar tranquil per a tu és seguir la norma d’un decret interior mai escrit. O sigui: estar tranquil, com si fos veritat.
Creaven realitats. Només que les realitats eren diferents. Un dia, en algun punt, qui sap si es trobarien o bé serien del tot divergents.
El frontal de la Clara, enfocava cap a la trobada, en Norbert, no duia frontal i potser amb una mica de sort, la seguiria.

divendres, 2 de juny del 2017

A Carles Capdevila in memoriam


Llegirem i rellegirem els teus mots, 
orfes de tu.
Perquè necessitem encara la teva llum.
I la bondat que duies posada sempre.
Rellegirem els teus mots.
Mancats, com estem, 
de la bellesa profunda del cor.
Rellegirem els teus mots,
perquè sempre ens acaronin l'ànima.


FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR, 
HI HA TANT POCA GENT QUE SEMPRE DIGUI COSES BONIQUES!!!







dijous, 4 de maig del 2017

Citació: Lídia Pujol (cantant)

Treta d'una entrevista que li fa la Laia Ahumada, pel seu llibre "Espirituals sense religió"


"- Dalt de l'escenari ets tal com ets?
- De vegades, la sensació corporal que tinc dalt de l'escenari és d'una plenitud total, és orgàsmica... jo, dalt de l'escenari, faig l'amor amb els meus músics - dels qui prèviament m'he enamorat. Però el que més m'agrada, és fer-ho  davant del públic, mostrar el plaer de la comunió, que la gent tingui el valor de moure's per plaer, pel desig real de plaer. Estic parlant de plaer com d'allò que et sorprèn quan menys t'ho esperes, que et meravella de viure-ho. Jo vull ensenyar això, jo ensenyo això! De vegades puc ser ridícula, puc ser excessiva, de vegades estic al límit de fer vergonya aliena. Els faig vergonya a la gent. Abans ho patia més; ara no tant. Em sap greu, però jo segueixo, no rebaixo. Tot i que l'altre tingui prejudicis amb la paraula amor, no vull rebaixar les meves expectatives, encara que l'altre no m'entengui. Vull mostrar allò que som i que no té prou reconeixement: la vulnerabilitat, per exemple, perquè és l'únic lloc des d'on l'altre pot fer-se enrere i mirar-te. Aquí hi ha una arma potentíssima, i sempre ens han dit que no pots mostrar-te dèbil. Jo vull mostrar aquesta fragilitat. Si faig les coses honestament, tant és si m'equivoco."

Lídia Pujol

M'ha impactat aquest fragment, perquè moltes vegades veient músics dalt de l'escenari, he captat molt endins aquesta comunió entre ells, aquesta entesa, que em commou, que la sento com una cosa valuosa on jo voldria arribar.  Hi ha una certa enveja personal, no us ho negaré, però sobretot una sensació de seguretat: això existeix, doncs ho busco! Des del meu lloc, des de la meva feina, des de les meves relacions familiars i d'amistat. Seguirem buscant. Sense rebaixes de cap mena. L'amor rebaixat, ja no és amor.


divendres, 20 de gener del 2017

100 relats conjunts


Recordes aquell temps?
De màscares, de cuirasses, 
de cares tristes i de cors trencats?
Que lluny que ens queda tot, ara,
com si fos una altra vida.
Mira rere teu, tenim el mar,
i sigui plàcid o remogut, 
mai no deixa d'enviar-nos onades.
Ens diu: hi sóc, com sempre,
a cada moment, segons el moment.
Tu i jo, com aquest mar blau, 
que banya la costa d'atzur, 
sempre ens hem dit: hi sóc.
Missatges, com onades suaus
fins que la platja 
s'ha refet del temporal.