divendres, 31 de maig del 2013
Abelles i cards
dijous, 30 de maig del 2013
Sinuositats
Sinuositats plaents
que fugen amb follia.
Incomprensiblement
encalçant els temps
que ha perdut el present.
El caos i el vertigen
s’entorpeixen camins
com si haguessin pres
direccions oposades..
El meu cos s’ha malmès
en les sensacions
massa esgarriades.
Dualitats unificades
s’esquerden poc a poc.
que fugen amb follia.
Incomprensiblement
encalçant els temps
que ha perdut el present.
El caos i el vertigen
s’entorpeixen camins
com si haguessin pres
direccions oposades..
El meu cos s’ha malmès
en les sensacions
massa esgarriades.
Dualitats unificades
s’esquerden poc a poc.
dimecres, 29 de maig del 2013
Prímules
M'escrius amb el teu to habitual, fresc, de colors bonics, com si ens acabéssim de veure ahir mateix i com si no hagués res pendent entre tu i jo. Et llegeixo com qui beu aigua d'una font fresca o com si collís un ram de flors liles que creixen en terreny esquerp. Et contesto amb la immediatesa de la impaciència, seguint el teu mateix to, alegre i lleuger. Et mimetitzo, et copio. Després em ve la temptació d'escriure de nou, la segona versió de les mateixes coses, amb un to canviat, profund i ple del sentiment d'amor que se'm queda dins. Penso que t'agradaria, l'assaboriries, com em deies sovint, abans, però que no em respondries. I me n'estic. Guardo aquest amor només per a mi, sense collir-lo per a tu. No estic gens segura de si era així com volies que m'adaptés a tu. Però de moment jo ho faig. M'adapto als teus silencis i a les teves poques paraules. Aquell regal que no vols encara m'atura, de tant en tant, els meus mots.
dilluns, 27 de maig del 2013
Flors de castanyer
Va ser un dia delicat, amb un aspecte una mica exòtic, encara que tot era prou habitual i casolà al mateix temps, com aquestes flors del castanyer, que cada any floreixen amb grans ramells que pugen en vertical cap al cel, però quan les mires de prop tenen formes i colors inesperats.
I tu no ho sabies, tu no sabies pas com aniria aquella trobada, imaginaves entrebancs o timideses o algun bloqueig inexplicable que aturés allò que per a mi era inevitable. Però cap de les teves temences no va succeir.
Va ser que sí, que les paraules que ens havíem dit prèviament havien fet camí en nosaltres, el mateix camí que ens duia al mateix lloc. I ens vam trobar allà, on volíem que els mots es fessin realitat.
I mai no havia viatjat abans dins d'un xiuxiueig que feia de núvol i s'enlairava cel enllà. I mai més no he tornat a viatjar-hi. Deu ser per això que encara ara, després dels anys, m'agrada passejar-me pel record d'aquell instant.
I vam perdre de vista els detalls de les flors, però vam poder veure l'arbre sencer, com l'amor.
I tu no ho sabies, tu no sabies pas com aniria aquella trobada, imaginaves entrebancs o timideses o algun bloqueig inexplicable que aturés allò que per a mi era inevitable. Però cap de les teves temences no va succeir.
Va ser que sí, que les paraules que ens havíem dit prèviament havien fet camí en nosaltres, el mateix camí que ens duia al mateix lloc. I ens vam trobar allà, on volíem que els mots es fessin realitat.
I mai no havia viatjat abans dins d'un xiuxiueig que feia de núvol i s'enlairava cel enllà. I mai més no he tornat a viatjar-hi. Deu ser per això que encara ara, després dels anys, m'agrada passejar-me pel record d'aquell instant.
I vam perdre de vista els detalls de les flors, però vam poder veure l'arbre sencer, com l'amor.
diumenge, 26 de maig del 2013
Escabellades
Tinc les paraules escabellades, esbarriades i ja no sé quins són, amor, aquells mots que et desvetllarien el desig, el desig de la pell a la pell i el desig d'altres mots que ens acaronessin en la distància com ens acaronem amb les mans i els dits en ser a prop.
Podrien ser somnis fets paraules o potser records, o qui sap si projectes incerts o descriure només un sol gest o aquell bes que s'allarga humit i dibuixa camins infinits sobre la teva pell.
Podrien ser somnis fets paraules o potser records, o qui sap si projectes incerts o descriure només un sol gest o aquell bes que s'allarga humit i dibuixa camins infinits sobre la teva pell.
dissabte, 25 de maig del 2013
Sobre la roca
Si ets massa lluny pel gest que apropa, escriu-me el gest sobre la pell dels somnis.
divendres, 24 de maig del 2013
Si ens trobem
Si has de venir,
esborra
l'emoció en el meu verb.
Montserrat Aloy (cantireta)
Si ens trobem
recorda sempre aquella història
que ens inventàrem junts.
Quan tot ho comptàvem
enfilant els mots
com pedres de colors
per fer collarets que ens embellien.
Si has de venir
no, no l'esborris, l'emoció del meu verb.
Que la pell es faci diàleg
i les paraules siguin de pell.
Escriu-me el teu desig
com la primavera escriu
el verd tant tendre
a les puntes del dits.
dijous, 23 de maig del 2013
Un ram viu
No colliré l'amor, ara que me l'has dit amb mots encomanats d'emocions i d'absències. No colliré l'amor, el deixaré ben viu, com el ram que he trobat, tendre damunt la roca.
dimecres, 22 de maig del 2013
Petúnies vermelles
Vaig trobar aquelles flors, de vermell lluent que m'omplien els ulls de foc i també de tendreses. Volia abastar-les, tot i pensant que moririen poc després. Les llàgrimes als ulls, de la bellesa. Les llàgrimes als ulls de l'amor. Les llàgrimes als ulls d'enyorances.
Omplim-nos els llavis, d'aquella llum tan clara. La claror intensa em durà el teu reflex. Potser el capvespre se'ns endurà la pluja. Potser el vermell ens guiarà el camí, potser ni cal abastar-les. Les flors lluents, simplement, com un desig, com un somni, com una promesa que no cal ni complir.
divendres, 17 de maig del 2013
Gira-sols
A vegades fa falta tan poc, només un pètal, un sol pètal lluminós per sentir en mi tot un camp de gira-sols. Un pètal com una engruna que assenyala el camí. Un pètal com un mot que t'explica. Un pètal com un sol bes que em digui l'amor sencer.
dijous, 16 de maig del 2013
Somriures blancs
No, no s'han espantat de cap fred que vingui de dins, ni de cap pluja de llàgrimes, les flors blanques del gessamí, han brollat somrients i han sabut enllaçar les seves veus amb calidesa. Sempre hi ha retorn. Ara l'una, ara l'altra, s'han anat obrint, com els mots quan flueixen... com els mots quan s'enllacen. I ha quedat trenada la xarxa, xarxa de flors, xarxa de mots i de somriures.
Enlluernament
Vaig enlluernar-me massa i per això perdia el meu color... em protegiré de les clarors massa intenses, per retrobar els liles i els roses que em retornin a mi mateixa.
dimecres, 15 de maig del 2013
Llum taronja
Aquella llum taronja, ja no hi és, quedem-nos amb el verd, que dura perennement, sense tanta joia, és cert, però també sense tantes morts quotidianes.
dilluns, 13 de maig del 2013
Brosses
Ella no sabia entendre per què, durant tots aquells mesos, posaves el límit dels vostres intercanvis en aquell punt que se li feia tan difícil i incomprensible. Mai no havia estat partidària del tot o res, creia que sempre hi havia un lloc on les persones que s'estimen, podem trobar-se, però no pas aquest. Se li feia massa dolorosa l'aturada en aquest indret de ningú. En aquest espai on no hi cabia, on no podia ser ella del tot . I realment feia mesos que pensava on devia ser l'error, perquè tu renunciessis a acceptar el seu regal, sencer, com li semblava que havien de ser tots els regals.
Era com si en aquest jardí menystinguessis les flors de colors i et quedessis amb les brosses de terra.
I justament, va ser el dia que va ella entendre el teu impediment, allò que t'aturava i feia que ella també s'hagués d'aturar, va ser aquell dia que va adonar-se que no hi podia fer res, perquè l'impediment no tenia res a veure amb ella. Quan ja havia renunciat a intentar que acceptessis alguna de les flors, del color que volguessis. Va ser aquell dia que unes paraules compartides et van fer rumiar. Sé que encara no li has dit el resultat de les teves reflexions. També podria ser que no li diguessis mai. No passa res. Ella ja no ho trobarà a faltar. Ella ja ha renunciat.
diumenge, 12 de maig del 2013
Gessamí
Fotografia de Fanal Blau
Si fossis gessamí....
series una aroma preciosa que m'acompanya;
la senzillesa d'un pètal-gest.
L'essència.
series una aroma preciosa que m'acompanya;
la senzillesa d'un pètal-gest.
L'essència.
Fanal Blau
Vaig llegir els teus mots i em vaig quedar enganxada al darrer: l'essència.
Em commou el teu gest, el teu regal i sobretot aquesta paraula que per a mi és tant important. Fugint, des de sempre, de tants aspectes accessoris de la vida, m'hagués volgut quedar sempre amb l'essència de cada cosa. Per què no podria ser com tothom? em deia jo fa anys. I enlluernar-me amb objectes, amb les formes, amb les robes, amb la correcció convencional, amb els accessoris, potser imprescindibles de la vida. Però tossudament he demanat l'essència de cada cosa. Tossudament he ofert allò que sovint ha semblat massa.
Ara, quan et llegeixo l'essència, podries parlar d'olors, però seria una bona metàfora, sento que m'has vingut a buscar al fons dels anys i al fons de l'ànima.
A tu i a mi, estimada, ens queda encara molta essència per compartir.
A tu i a mi, estimada, ens queda encara molta essència per compartir.
dissabte, 11 de maig del 2013
Geranis
Vaig arrelar en tu, com un gerani arrela en la terra sense pensar si és en un test o en un gerro, sense saber si podrà quedar-s'hi ni si tindrà prou espai. Vaig arrelar en tu, que eres tan a prop i que rebies amb els millors somriures les meves arrels. Vaig arrelar en tu perquè la teva terra em va semblar fèrtil i jo podria produir les millors flors.
Encara, ara, després dels anys, tinc el meu petit espai en tu i et vessaré penjolls de flors.
divendres, 10 de maig del 2013
La dimensió literària de les baies vermelles
Hi havia un aspecte en les nostres vides que tu vas anomenar fa molts anys "la dimensió literària". Quan ho vas dir, ja sabies que no era ben bé com ho vivia jo i vas afegir "no per això menys real". I jo vaig pensar que mentre per a tu també fos real, no m'importava massa el nom que li donessis. Era bonic tenir una dimensió literària que fos real a la vegada.
I sí, tenies raó: hi havia una dimensió literària que jo volia convertir en realitat, per empènyer la vida, per anar una mica més enllà. En canvi per a tu, hi havia un dia a dia, una manera de fer i de sentir que la converties en literatura, sense més. Com una descripció simple i conformista al mateix temps. I així, a vegades podies donar una empenteta a les nostres coses i a vegades les aturaves, sense ni tant sols adonar-te'n. I allò que em semblava més estrany de tot és, que les dues coses t'anaven igual de bé. Endavant, com si volguessis mossegar una fruita molt desitjada i endarrere, com si tinguessis por que en realitat fos alguna mena de baia poc comestible.
dijous, 9 de maig del 2013
Camèlies
Com ens agradava recordar les nostres coses! Curiosament, les coses que tots dos havíem viscut, les recordàvem, junts, de nou, força sovint. Teníem una llarga història que no se'ns acabava mai. Potser seria més exacte dir que les recordava jo. Les narrava poc a poc, fluixet, amb els detalls que havíem convertit en complicitats. Amb les reflexions, amb les interpretacions afegides. Tu feies gala de la teva poca memòria per engrescar-me a que fos jo qui expliqués i aleshores afegies comentaris, que eren com una flor vermella damunt del fons que jo dibuixava i quan estava de sort, em regalaves el teu punt de vista, diferent i complementari. No només els pètals, sinó des de sota, els sèpals i la tija on se sostenien. La mateixa escena, la mateixa situació, viscuda en el passat, i recordada des de les dues maneres de viure-la. M'emocionava fer-ho i gaudia d'uns moments màgics, qua han resultat difícils de repetir, amb tu i també amb cap altra persona. Recordar junts és ara un plaer massa oblidat.
dimarts, 7 de maig del 2013
Flors silvestres
Les flors silvestres de Noves Flors
perquè tot passa però el fet d'estimar roman
Noves Flors
Roman l'amor i ens creix, a vegades, en algun lloc inhòspit com les flors silvestres. Brolla en nosaltres, a vegades, arrauxadament, damunt la pedra eixuta, on sembla que no pugui ni arrelar, o en ple desert. Creix l'amor, com un matoll de moltes branques.
dilluns, 6 de maig del 2013
Colors oposats
Paper en blanc inspirat, ordinador diví,
parlar comunicant, finestra sense marc.
Helena Bonals
baladreja el silenci , final sense acabar.
diumenge, 5 de maig del 2013
Papallones a la flor de l'escabiosa
Com una papallona de colors torrats i taques brunes, passejo per les flors, tot esperant com ella, un moment per compartir-la...
Sovint no hi ets, i m'alleugereix, aleshores, no haver collit la flor per oferir-te-la. Potser m'avergonyiria haver-ho fet i no tenir a qui donar-la.
No serà teva, ni tampoc meva, finalment, una flor, només és una flor. I té el seu petit lloc, insignificant, i també el seu rol: captivar papallones.
Torno a volar, amb les ales un xic malmeses.
dissabte, 4 de maig del 2013
Entre punxes i flors
Entre punxes, m'he sentit aquests dies, punxes físiques, que busquen, que marquen, que tallen, que cusen. I també hi ha les flors de les proximitats i les companyies, les tendreses properes i les paraules dolces de tots i totes que volen alleugerir i acaronar.
Un cop destapada la ferida, que m'havien promès petitona i poqueta cosa, en surt una cicatriu arrugada i mal feta. Potser les noies que van cosir-me, no havien cosit prou ninotets de drap. Potser no hi havia altra manera de fer-ho. Segur que s'aplanarà, em diuen... però encara no puc evitar de sentir-me entre punxes i flors. Em punxen els punts, m'acaronen els mots. Esperant uns resultats, que es pronostiquen bons... em sento afortunada, de poder entristir-me només per 5 puntades mal donades.
divendres, 3 de maig del 2013
Ocells del paradís
Ens surten els pètals esparsos i esborrifats i malgrat tot, no se'ns perd la bellesa.
Com ocells inquiets, ens busquem i ens allunyem.
Com les flors en un mateix pitxer, ens sabem a la vora.
Difuminats els colors, conserven la calidesa. Sota les fulles, el teu missatge ataronjat m'arriba.
Com ocells inquiets, ens busquem i ens allunyem.
Com les flors en un mateix pitxer, ens sabem a la vora.
Difuminats els colors, conserven la calidesa. Sota les fulles, el teu missatge ataronjat m'arriba.
dimecres, 1 de maig del 2013
Clavells
Em sorprèn que per a tu, tot sigui fàcilment esperable. Res no et sorprèn. Ni el desordre, que feies com si no hi fos, ni aquests clavells que em retornen l'esperança, malgrat que els rebo com una sorpresa fora de temps. El teu temps que passa tan ràpid i ple, dóna un ritme lent a les nostres coses. Les teves respostes, o simplement les teves impressions arriben amb dos viatges de retard... però no hi fa res, els clavells alcen el cap ufanosos i jo me'n sorprenc i en bec la bellesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)