Flors de castanyer

Va  ser un dia  delicat,  amb  un aspecte  una mica exòtic,  encara  que  tot era prou habitual  i casolà   al mateix  temps,  com aquestes  flors  del castanyer,  que  cada  any  floreixen  amb  grans  ramells  que  pugen en vertical cap al cel,  però  quan les  mires  de  prop tenen formes  i colors  inesperats.  

I tu no ho sabies,  tu no sabies  pas  com aniria  aquella  trobada,  imaginaves  entrebancs  o  timideses  o  algun bloqueig  inexplicable  que  aturés  allò  que  per  a mi era  inevitable.  Però cap de les  teves temences   no  va succeir. 

Va ser  que sí,  que les  paraules  que  ens havíem dit  prèviament  havien fet  camí  en  nosaltres, el mateix  camí  que  ens duia  al mateix  lloc.  I ens vam trobar allà,  on volíem  que els  mots  es  fessin realitat.

I mai no  havia  viatjat abans dins  d'un xiuxiueig  que  feia  de núvol  i s'enlairava  cel  enllà.  I mai més  no he  tornat  a viatjar-hi.  Deu ser  per    això  que  encara  ara,  després  dels  anys,  m'agrada  passejar-me  pel  record  d'aquell  instant.

I  vam perdre  de  vista  els detalls  de les  flors, però vam poder  veure  l'arbre  sencer,  com l'amor.