La sorra que se'ns escapa dels dits

"Entre la realitat i l’escriptura, se’ns escapen moltes coses, com quan provem de retenir un grapat de sorra amb les mans i, tot i així, se’ns escola."

Xavier Antich

S'havia passat la vida lluitant per retenir la sorra, per retenir-ne tanta com fos possible. Per intercanviar realitats, com més pures millor. Ara estava en un moment molt especial, sortint d'una llarga confusió, com qui treu el cap de l'aigua després d'haver retingut la respiració durant massa temps. Respirava i potser ja no era tant important que la sorra s'escolés entre els dits. "Què hi fa que la sorra s'escapi? Si no se m'escapa a mi, la perdrà qui la rebi." es deia, cada dia, la Sara.  "Importa respirar".  I veia que tenia raó, ella i tothom: importa respirar, no ofegar-se. I ara no tenia cap impediment per fer-ho. Hi havia aire al seu voltant i ella tenia pulmons... Per tant respirava.

Hi havia malgrat tot, aquell buit, aquell buit indefinible. Aquell buit que no s'omplia mai. Sabia d'on havia sortit, això sí, i per això també sabia com s'hauria d'omplir. Havia de ser d'amor, això era clar. No es podia omplir de cap altra cosa. Però no era precisament alguna cosa feta d'amor allò que havia perdut? No, la Sara seguia estimant, molt, amb dedicació i passió, segons cada moment, cada circumstància. I malgrat tot, el buit, seguia buit, per més que ella volgués oblidar-ho.

L'ompliria d'amor i de mots, de consonants sense vocals i de vocals sense consonants, si calia. L'ompliria d'amor i de mirades ben diferents. L'ompliria d'amor i de fets. Fer, actuar, engegar també és estimar.