Mai no m'havien fet por els anys, em semblaven com un rajolí que a cops lentament i sovint molt de pressa anava omplint la meva vida. Atresorava els anys, com si d'una riquesa immensa es tractés. Mirar enrere, cap als anys joves, mai no m'havia semblat massa suggeridor, veia el present més ple, més ben equipat que qualsevol dels anys que a primer cop d'ull em podien semblar farcits de bellesa i de felicitat. No hagués tornat enrere, no.
Retalls de memòria es mantenen escampats, sense que mai faci cap curs de patchwork mental, per aprendre a cosir-los amb harmonia i fer que el resultat sigui bell. Mai no m'ha interessat prou el passat com per abocar-hi molts afectes, ni moltes hores, ni molts minuts.
Però sense saber com, els hàbits de les meves passejades mentals han canviat, les passes que feien camí endavant, segures i tranquil·les, ara s'aturaven sovint, sense ni adonar-m'en. No pas cap al passat llunyà, sinó com si volguessin fermar-se en un ara i aquí força recent. Si no m'obeeixen les passes, em submergiré en l'aigua, en l'aigua d'un present i un futur immediat. Si no m'obeeixen les passes, nedaré a força de braços. I seguiré endavant, guardaré a la capsa de llauna més bonica que trobi, els retalls sense cosir, i ara l'un i ara l'altre, m'aproparan sense massa tristesa, als que no hi són. I recordaré sempre el teu riure, que no regalaves amb gaire freqüència, però el treies generosament a dolls potents quan sabíem conjurar entre tots, la màgia de la complicitat damunt la teva taula.
