Friso per descobrir on deuen anar a parar aquells gestos i aquells mots infinitesimals que contenien universos de felicitats en potència. Confonent massa sovint els desitjos amb unes realitats que no acaben de ser-ho, volia imaginar que es desplaçaven, com viatgers de l'espai d'una estrella a l'altra. No importava que fossin distants i llunyanes. Esgotades les subtileses, com si d'un metall preciós es tractés, rar i escàs, em prenia el temps per observar bé aquest espai buit i immens que sempre m'ha costat de veure. I em dirigia mandrosament on veia que les reserves no estaven esgotades. Potser no he agafat la bona direcció, potser algú abans ja t'havia esgotat els gestos i els mots. No hi eren. I ja n'he tornat, subtileses perdudes com els mitjons desaparellats que es busquen i no es troben. Refaig de nou el camí, canviant de rumb. Acostumada als impossibles, sé que n'hi ha que es dobleguen i agafen la forma i la pell d'un nosaltres incert i n'hi ha que no, que segueixen en el seu lloc irreductibles. Com podríem saber-ho, sense tastar-los?
Torna 32 - Mil·limetries
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada