Em regalimen els teus t'estimo mandrosos, que volen cobrir-me les ferides de la pell escrostonada del somni. I em queden suspesos, glaçats, encara que no t'ho digui i jo mateixa em vulgui creure que si els dius, que si els escolto, ni que sigui molt lentament, m'arribaran allà on em fan falta. No, no hi arriben mai, perquè sempre te'ls tornes a endur, com si els tinguessis lligats d'un fil i me'ls donessis només en préstec. Així que et separes dues passes de mi, el teu t'estimo torna amb tu, perquè és només teu i no meu. Caramells de t'estimo em glacen l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada