Sí, ara que ja sé morir-me tots els dies, ni que sigui per la buidor que porten dins totes les hores. Ara, que les teves paraules per fi semblen haver entès les més antigues lletres. Ara, quan m'expliques com veus aquest moment incert i indefinible i veig com se t'escapen de les mans qualsevol dels esbossos que voldríem intentar. Justament ara, quan m'alegro que per fi hagis vingut fins a la meva riba i puguis fer plorar també els teus somriures, és quan m'adono que l'agonia ha estat desmesurada i que no calia haver anat tant lluny per a un resultat tant minso. Ara podria fer dringar amunt amunt la moneda, perquè l'atzar fos més lliure de deixar-la caure del costat que vulgui, podria fer-ho. Veig la moneda enlairar-se i caure, només és just abans d'arribar damunt la taula que m'adono que ja no queda cap moneda per llançar a l'aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada