La Berta no sabia si allò es podia considerar un enamorament, però en pensar quantes vegades s'havia enamorat, no va dubtar gens en comptabilitzar-ho.
Només tenia tretze anys, ell també. Sobretot li va agradar d'ell el seu somriure ample, i la seva placidesa. Fins aquell moment no havia tingut gaire contacte amb els nois i més aviat li semblaven massa esvalotats i massa rudes, de jocs, de moviments, de paraules. Però ell no, era un noi tranquil i somrient. Es buscaven entre tanta colla com convivien en aquells campaments d'estiu i sempre acabaven l'un al costat de l'altra. No es parlaven gaire, o potser és que la Berta ja no recorda de què devien parlar. Per a ella aquella era una història sense paraules. Tenia les imatges gravades: la muntanya, el campament, la proximitat, el seu somriure i també els altres companys. Fins i tot es van escriure un parell de cartes acabat el campament. En paper, en correu convencional.
L'estiu següent ell no va tornar i la petita història va acabar tan plàcidament com havia començat.
Trenta anys més tard, es va fer una trobada d'antics companys escoltes. La Berta va mirar de localitzar-lo. I la trucada va donar una minúscula continuació a aquesta història.
- Soc la Berta, no sé si te'n recordaràs de mi.
- Ahir mateix vaig pensar en tu. Vaig veure a la tele un reportatge on sortia el teu poble de vacances i vaig pensar en tu.
- Ostres! Quina sorpresa!
- Recordo molt els teus ulls i la teva mirada.
- I jo recordo molt el teu somriure ample.
- Gràcies!
- Si t'he buscat és per fer-te una proposta d'una trobada de tota la colla d'aquella època.
- Moltes gràcies, de nou, per fer-m'ho saber, però em sembla que no vindré. No tinc bones experiències amb trobades d'aquesta mena.
- No cal que em contestis ara. Et faré saber el dia, el lloc i l'hora i ja t'ho rumiaràs.
- D'acord, però no crec que m'hi animi.
Ell no hi va anar, no es van tornar a veure més.
Però aquest final d'aquesta petita història, li va donar un valor afegit
