Escletxa de llum i grisos

A mig  camí entre la Tenebra  i la Claror,  els  dos magnífics  textos  de  Noves  Flors...  amb agraïment  i disculpes  si calen.

Havia passat dies i dies, sense viure a cap pàgina de cap llibre. Les quotidianitats li robaven les  hores, els somnis i oblidaven els  llibres. I en les estones balderes se'ls  mirava sense sentir ni el seu crit  ni el seu reclam. No els forçaria,  si ells  no la cridaven, ella tampoc  ho faria. Trobava a faltar les complicitats, i els punts de contacte entre el llibre i ella, però no se'n sortia. No trobava la manera de retornar-los al seu lloc, el de sempre.

Sabia que no eren els llibres sinó ella. De feia un temps que tot s'ho mirava a través d'uns vidres massa opacs que no la deixaven veure res i aleshores s'ho recreava ella  mateixa a partir del que ja sabia  abans. No veia, inventava. Era ella, i només  ella, la que havia perdut els colors de totes les coses.

De mirar-los i mirar-los, de fugir de moments massa previsibles, de la necessitat d'acolliment i refugi, s'hi va tornar a trobar. Va ensopegar de nou amb aquell autor que enamorava.  I es va fer el miracle. Lectora o personatge, i sobretot les dues coses, saltant de l'un a l'altre, va retrobar l'alegria de ser-hi.

De si s'hi volia quedar a viure allà dins, millor no parlar-ne gaire, només a qui ho podia entendre.  Però ella ho desitjava a causa de les trobades casuals. Li agradava  trobar-s'hi i senyalar les línies on ella hi era   potser  copiar-les  i segur llegir-les i rellegir-les com si  busqués  alguna solució  màgica. I així, s'hi refugiava a estones, unes llargues estones que li retornaven la confiança perduda en les  hores i en els dies.

I així, esperava l'alegria, la veia arribar, com sempre, a través dels mots que treien el cap a l'horitzó del seu camí. No esperaria res d'aquests mots, només ells, amb la màgia que duen, són suficients per fer arribar la joia perduda. Aquella claror, que  ve de lluny i encara no arriba, de mots llegits, de mots escrits. A  la vora del  camí collia mots perfumats del fonoll  que hi creixia. Sense  remei, sembrava de nou aquells que no volia quedar-se, perquè florissin pels altres,  per qui els volgués  collir.

L'escletxa  de llum, entre les grisors, que anunciava que el canvi d'etapa tant temut, potser no seria  tan fosc com semblava.