Te'n vas tan lentament, com de puntetes, girant el cap de tant en tant, fent-me un senyal, com si volguessis marxar i fer-me creure, al mateix temps, que no marxes. La teva presència, la vols lleugera com aquests penjolls de glicina blanca, quasi eteris, però que van perfumant, no obstant, l'aire que els envolta. Si les belluga el vent, l'olor s'escampa i arriba més lluny. Arriba també fins a mi. Fas volar paraules, però l'essencial se escapa d'aquest vol, com si ho hagués robat, sense voler-ho, un cop d'aire. Queden els fets tristament dispersos, volant davant dels meus ulls. Gronxant-se amb una malenconia que durarà mentre hi hagi un sol pètal que resisteixi la força del temps i el pas dels vents.
Mira-ho d'una altra manera. Quin doll d'aigua a la font! (com diria Salvat-Papasseit), que és el que m'ha vingut al cap en veure la cataracta de les glicines, un doll que t'acompanyarà per endolcir-te la malenconia.
ResponEliminaQuin doll d'aigua a la font! És una expressió ben adequada, Noves Flors. Per aquesta glicina preciosa i també per la metàfora que s'hi amaga. Gràcies!
ResponEliminaL'essencial i l'accessori en forma de l'olor de glicina. Però que també perdura una bona mica.
ResponEliminaL'olor perdura, sí, una olor boníssima!!!
EliminaSi marxa, millor que faci aquest airet que porta el seu perfum, i que es confon amb el de les flors...I si pot ser que, t'arribin també les paraules.
ResponEliminaLa malenconia, serà el llaç que lligarà les paraules perfumades i s'anirà desfent a mida que passi el temps i aquests fets dispersos es marceixin, com els pètals de les glicines...Blanques, liles, o del color dels sentiments.
Sempre ens queda alguna cosa de tothom que hem estimat. I sempre hem de procurar que ens quedin les bones.
EliminaM'agrada molt el final, "mentre quedi un sol pètal", mentre quedi un sol mot per evocar aquesta melangia.
ResponEliminaBen bé així, Sílvia, ho llegeixes molt i molt bé!
Elimina