divendres, 7 de juny del 2013

Estams


Fotos ofertes  en exclusiva  per Fanal  Blau

Viatgem  en la nit,  viatgem  de  cor  i de mots.  Ens  creuem  paraules  que deixen  esteles lluminoses  que  s'apaguen  molt  poc  a  poc...  romanen  a  l'aire  com els  deixants d'avió.  I  es  desfan  lentament tornant-se  núvols.  

Barregem  els  mots i els  sentiments  llançant-los  enllà  de nosaltres  i barrejant-los  els uns  amb  els altres  com els  estams  s'alliberen  i  es   creuen desordenats i inevitables quan s'obren  els pètals.

Viatgen  tristeses  i llàgrimes,  viatgen  consols  i companyies, viatja  l'amor  i els  besos,  viatgen  somriures i bons  desitjos.

M'escolto, ran de la mitja nit,  amb  els estams que  em  tatuen  l'ànima,  i us  porto  dins,  tot el que m'heu  explicat  i tot el que  heu  callat  o  heu només suggerit...  tatuatges tristos,  o somriures, essencials  i compartits  en la tendresa.

6 comentaris:

  1. És una joia que s'entrecreuen els estams.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una joia, fins i tot quan els estams duen tristesa... ser-hi, només, ja és una joia.

      Elimina
  2. L'aire n'és ple de sentiments, tristos i alegres, que tots plegats hem sentit i viscut i mentre volen, comparteixen les seves vivències, i s'alliberen en forma de llum d'estels, que podem recuperar i potser amb el temps, les llàgrimes tindran un lleuger somriure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Comunicar-nos i compartir... sempre acaba fent somriure...

      Elimina
  3. Les fotografies, fetes des del mòbil fa un parell o tres de setmanes em sembla recordar...no fan justícia amb les teves paraules. Estan desenfocades i no tenen bona resolució. Però em quedo, sense cap mena de dubte, amb les teves paraules i els estams.
    Aquesta bonica manera d'estam-par un viatge.
    Amb el garbuix de la tristesa inmensa, i el consol de la companyonia propera, amb la calma que encara no sé trobar però que perseveraré en trobar-la, no puc més que dir-te que el ventet que bufa, de vegades serè, d'altres tramuntanat, sempre duu un xiulet amorós i còmplice de la teva presència.
    Com que tinc el cap que encara no rutlla...potser m'he embolicat. Només volia donar-te les gràcies.
    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però a mi em van encantar aquests estams que semblen esclatar en obrir-se els pètals i que són escabellats i desendreçats, però forts i decidits, com les emocions. Per això els he concedit el títol del post.

      El cap et rutlla prou per jugar amb les paraules i estam-par somriures en els meus viatges.

      Una abraçada immensa, estimada.

      Elimina