Després de tant de temps de trenar paraules, després de conèixer els camins dels pensaments, de compartir les històries, tan riques, tan belles, després de tants regals i somriures, semblava que no en teníem prou... i buscàvem nous camins. Els uns apuntaven al cel, els altres esbiaixats no assenyalaven enlloc, camins sense horitzó, camins sense objectiu, tristos camins sense flors. Perduts, assajàvem cruïlles, sense arribada. No hi havia res. Un buit immens m'assetjava i només em quedava refer el camí. A passes petites, no cal córrer, faig camí de tornada.
Mentre no siguis de tornada de tot...
ResponEliminaLa vida és fer i desfer camins, però mentre hi hagin flors pel camí tant l'anada com la tornada brotaran de plenitud. Sempre hi ha moments en què ens perdem i sembla que no hem triat bé el camí, que no ens durà enlloc, i agafem dreceres o ens parem a descansar en un encreuament per decidir cap on continuar. El més important, penso jo, és que sempre som a temps de girar cua i agafar un altre camí si ens equivoquem. La tornada sempre és més planera. M'agrada molt la imatge d'avui!
ResponEliminaNo sé perquè , però a les persones, sovint, no ens fa feliços el que tenim, malgrat la nostra vida sigui plena de coses i situacions agradables i ens llencem a provar coses noves. Però després de seguir senders enlluernadors, ens adonem que el més plaent, és cada dia al nostre abast...
ResponElimina