I van florir els moments i van morir els moments, per falta de terra, d'aire i de llum. Encara que n'hi havia prou, en tant estret camí, res no hi cabia.
I ara les llavors al vent, en solitud voleien, sense trobar el lloc, sense saber l'indret on aterrar de nou i arrelar en nova terra.
L'ombra dibuixada sobre el mur, encara ens recorda el temps perdut.
Flors en la pedra, el vel de felicitat sobre la duresa de la vida, que deia Rosa Cabré a la carrera.
ResponEliminaI després la duresa de la vida sobre el vel de felicitat... a vegades les coses es giren del revés.
EliminaNo crec que aquell siga un temps perdut sinó guanyat, aquelles flors van ser flors mentre la planta va florir, els instants perduren encara que les flors vagen marcint-se.
ResponEliminaJo també vull creure-m'ho, i per això et llegeixo i et rellegeixo, Noves Flors.
EliminaTrobo que és una bonica metàfora de la vida, que de vegades també creix en els llocs més inhòspits, però si arriba a florir, les llavors tornaran a arrelar en un altre indret i la vida continua... Tampoc crec que sigui temps perdut, si acaba fl sempre en una florida...
ResponEliminaNo, no, segur que no és temps perdut... tot just ho sembla!!!
EliminaHola, carme m'agrada les teves reflexions.
ResponEliminaNo ni ha temps perdut,sempre que hi hagi una petita lluita cap a un fi.
Tens raó, Josep, a vegades tenim la impressió de temps perdut, a la llarga, mai no ho és.
EliminaGràcies per venir fins aquest meu blog...