dilluns, 10 de juny del 2013

Graons de groc


Encara no sé  com  serà,   ho veig, en la intenció  del projecte,  com aquesta imatge  de  flors, com  un laberint  inofensiu, com  un bosc  en miniatura,  una mica  embolicat,   que no saps  per  on passar.  Un bosc  delicat  i tendre i al mateix  temps  inabastable.  I tot  de cop  sembla  senzill.  Cada  dia,  cada  hora,  cada  instant...  fer  que comencin i acabin en ells  mateixos.  No esperar  res  més  que el transcórrer  dels  dies,  sota  el sol i la pluja,  caminades  i converses.   Feines i moments tranquils, paraules  i silencis.  No esperar res i  seguir  habitant  el meu lloc  i la meva  manera,  sense  desviar-me ni  a  dreta  ni a esquerra,   pensant  trobar  paradisos  inexistents.  No  vull  en aquest  cas  cap terme  mig.  O  desaparèixer  o  ser-hi  sempre.
Ser-hi  com una  resposta.  Una resposta  que no falla  mai.  Hi seré,  sempre,  si tu vols. I  tu, i  tu,  i  tu  si vols  també...   Però  no buscaré  el camí compartit.  No n'hi ha cap   que pugui  satisfer-nos.  El camí  serà  només  meu.  I  potser  ens trobarem  en alguna cruïlla  o  en algun repòs.

Tornaré  als  inicis  i  viuré  la vida  amb les mans  i  amb  el  cap  i el cor somiaré la vida.

6 comentaris:

  1. No podem compartir
    el mateix camí amb tots
    però hi ha cruïlles
    i petits viaranys on coincidim
    davall d'alguna ombra
    amb d'altres caminants
    i carreguem somriures i algun somni
    més al nostre bagatge
    al nostre equipatge de caminants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig perdre l'equipatge
      de tant compartir i carregar
      els bagatges aliens.
      Ningú pot fer el meu camí,
      ni jo no els puc fer tots.
      Coincidim en un vers
      i caminem un poema
      plegades sense perdre
      cap somni, arreplegant
      companyia i somriures.
      Refaig bagatge nou.

      Elimina
  2. "El camí serà només meu", és una afirmació molt valenta, jo hi estic treballant. Si et trobo en alguna cruïlla et saludaré i parlarem una estona, preciós. D'alguna manera és el fluir de la vida i de fer les coses senzilles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si és valenta, Sílvia, a vegades em sembla l'única solució. I m'agrada molt trobar persones estimades a les cruïlles. I xerrar força...

      Em fa il·lusió que em diguis que és fer les coses senzilles, jo que sempre m'he cregut massa complicada... :)

      Elimina
  3. Em trec el barret davant d'aquest diàleg de poetesses..."Seguir a la meva manera, no desviar-me ni a dreta ni a esquerra"...Això és trobar l'equilibri, per viure en pau amb un mateix i poder "somniar la vida amb el cor"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M Roser! Em fa molta falta no desviar-me... sóc de les que sempre es deixa enredar... i acabo fent camins que no són meus...

      Elimina