que fugen amb follia.
Incomprensiblement
encalçant els temps
que ha perdut el present.
El caos i el vertigen
s’entorpeixen camins
com si haguessin pres
direccions oposades..
El meu cos s’ha malmès
en les sensacions
massa esgarriades.
Dualitats unificades
s’esquerden poc a poc.
M'ha fet pensar en el que diu Kundera sobre el vertigen: que la profunditat que s'obre davant nostre ens atrau, ens sedueix, desperta en nosaltres el desig de caure, del quan ens defensem espantats. M'agrada això de les "sensacions esgarriades" que s'acaben reflectint en el cos.
ResponEliminaGràcies, Sílvia és un comentari molt interessant el teu. Em reconcilia amb aquest poema que no m'acabava de convèncer. Gràcies.
Elimina"Dualitats unificades/ s’esquerden poc a poc". La lenta però inevitable destrucció de l'amor, a vegades.
ResponEliminaSí, massa vegades...
EliminaAvui no sé què dir, però hi sóc.
ResponEliminaGràcies per ser-hi, Noves Flors!!! una abraçada.
EliminaEl temps que s'ha perdut en el present, no cal que intentem alcançar-lo. no el podrem pas recuperar.
ResponEliminaEs el caos qui ens aboca al vertigen, i ens fa ensopegar, sigui quina sigui la direcció que ha pres el camí.
El temps perdut no es recupera mai, però es poden recuperar coses que no són temps, a vegades... o intentar-ho.
EliminaSom dos en un vèrtex. Imperceptibles, units per un punt geomètric, o una coma...
ResponEliminaPer un punt geomètric, un punt molt petit... :)
Elimina